Sonet d'un sonat

Enrocada perquè et manca el desig,
cicatritza el meu cor i ara és de pedra.
S'esberlaria si caigués a terra,
o si el rebuig li fos com un trepig.

De ràbia cremo dins aquest pastitx.
Carrego rocs sense rumb i m'enterra
una pressió sagnant, ja fart de guerra
em resigno a rebre tot brut esquitx.

Panxa amunt veient passar els ocells
em debato entre la pau i l'odi
d'aquest mal viure que em desfà la pell.

El dia que aquesta teva beutat
no m'enlluerni ni el cap em rodi
serà el senyal que tot ja s'ha acabat.