Sona el telèfon mòbil i ningú no l'agafa a Fal·luja

hi ha tragèdies que omplen centenars de telenotícies durant mesos sencers, i d'altres que només s'esmenten de resquitllada o de les quals ni tan sols se'n parla? no dic que un avió a Barajas estimbat no sigui un assumpte molt fosc i trist per tots, però, què hi ha de tantes guerres que afecten innombrables països i de les quals, molts cops, no tenim ni coneixement? un relat colpidor i interessant que ens mostra, altre cop, la bogeria humana. felicitats

Sembla que trobis una espurna de veritat on agafar-nos. Abans era Fal·luja i ara és Geòrgia.. Per no parlar de Palestina.
He vist també els teus comentaris sobre el catolicisme i m'hi afegeixo. Jo no ho sabria dir millor. Espero trobar-te més sovint.

Crema el planeta,
i les persones amb ell, lentament.
i els rius secs, assequen ventres d' infants
i un terratremol, enfonsa un poblat;
les nevades colapsen ciutats,
que en el fred agoniitzen;
moren indigents a la vora del metro,
i neixen infants de dubtos porvenir al sahel,

i el mon encara gira ...enbogit

Avet

interessant de denúncia de les contradiccions de la humanitat. esperem sigui lleu, el tumor , o al menys, tractable. El que ens resta és denunciar i lluitar; hi hamoltes maneres de fer-ho, tantes com individus conscients i implicats

i que consisteix en què l'autor intervingui. Però de passada ho dic als administradors del web, estaria bé.

En efecte, el poema-antipoema és un joc. El títol contradiu el text, i celebro que algú ho descobreixi. En aquesta contradicció hi ha la conya fonamental: la premsa magnifica una bomba a Madrid igual com la minimitza a l'Iraq. Us imagineu una associació de víctimes per cada bombardeig a l'Iraq? Seria gairebé impensable.

Però en fi, deixo que l'antipoema faci la seva vida...

Trobo que escrius com un joc, fent combinacions estranyes.
Com el títol 'Sona el telèfon mòbil i ningú no l´agafa a Fal·luja.
De fet, és a Madrid on sona.

La frase 'L'esperança i l'horror fan la cursa
de la llebre i la tortuga' està molt ben trobada.

Gràcies per aquest relat.

i encarnissadament cru però real, malauradament. M'agrada l'estil de la teva poesia i la manera com has reunit tots aquests retalls i els has traslladat als versos. L'he llegit acceleradament, com si tingués presa per acabar i que no sortissin més penuries, la qual cosa imagino que era el propòsit; que arribés al lector aquesta mena d'angoixa permanent que vivim cada dia veient un telenotícies, afegint-t'hi els ensurts que van sorgint a la nostra pròpia vida.
Bé, he llegit la teva biografia, i malgrat el que opines, no he trobat rés per a criticar-te! :-)
Una abraçada