Somriures blancs

Dia de Nadal, Amadú i Serigne caminen sense rumb, però amb un gran somriure a la boca pel passeig marítim. Avui tenen festa. Avui tot és tancat, també els hivernacles. Abrigats amb els seus anoraks vells gaudeixen d’unes hores del sol a la banda del Mediterrani on la vida és possible.


Els dies de festa dels quals disposen estan comptats, però quan arriben, la seva felicitat és immensa. No els importa l’aparença que fan, embotits en uns anoracs vells i caminant en parelles pel passeig. Res no ennuvola el seu esperit de llibertat.
Mentre, uns jubilats amb els ossos entumits i la mirada capcota caminen també pel passeig. Tenen la por al cos, i cada passa que donen no saben si serà l’última. Se senten orgullosos després de tants anys treballant, tot i que saben que no han pogut comprar el més valuós: la fecilitat. Els jubilats van sols, un per aquí i un altre per allà. Seriosos, amb les butxaques a les mans, tocant la clau del cotxe o de la llar. S’aproximen al mar. No saben on deixar la roba per mullar-se una estona els peus. Albiren els cossos àgils i les boques somrients dels joves i tremolen de por.


Mentre algú espera que els dos mons es donin la mà, i sobretot que mai no estiguin tan lluny.