Somriure ocult

Un relat de: somni 23

Són les 5:33 de la matinada, estic esgotat. Ara he acabat de recollir tot el bar, després de la primera llarga nit de la festa major del barri de Gràcia. Sí sóc en Roc, propietari d'un dels bars amb més tradició de Gràcia, dels típics. Els meus pares, els meus avis i jo, tota una nissaga al capdavant del Cigaló. Per això el porto amb totes les meves ganes i amor. M'encamino cap al llit on fa just un quart d'hora si ha acostat la meva dona, la Maria. Ella també duu el bar juntament amb mi. També ha acabat esgotada, i jo m'encamino cap al llit i miro de fer el mínim soroll per tal de no despertar-la. Arribo al llit, un silenci, i a dormir.

L'endemà al matí:

-Pare, pare!!, desperta't!!- digué l'Òscar, el meu fill.
-Què vols fill? Que no ho veus que vaig anar a dormir molt tard ahir?
-És que quan anava a veure l'ambient del barri, he passat pel bar i he vist que s'han endut la caixa registradora.
-Què?? N'estàs segur?
-Sí pare...
-Tu tranquil fill ves al local amb els colegues, jo ja faré els tràmits per tal de veure que ha passat.

Mal despertar he tingut, després d'haver dormit unes 4 hores em donen aquesta mala notícia... El primer que faig és trucar a comissaria i explicar el cas. Em pregunten si la caixa estava plena o buida. Jo enfadat reconec que estava plena fins dalt, la nit passada havia fet l'Agost... Bé ells em van tranquil·litzar i es van presentar al bar a veure si hi havia alguna mena de rastre o pista per poder esbrinar qui havia estat.
Al cap d'una hora tot igual, els mossos d'esquadra incapaços de trobar rastres em diuen que si saben res de nou que em trucaran.
La notícia però arriba de la meva filla Rosa. Bé no he tingut temps d'explicar gaire dels meus fills perquè ha estat tot molt remogut últimament. La Rosa és la filla petita, té 10 anys i l'Òscar, 15. Doncs això, la Rosa havia anat a veure una actuació d'un grup d'animació infantil i al tornar es va trobar prop d'un contenidor una caixa registradora que li resultava coneguda. Ella m'ho va venir a explicar i de seguida vaig anar a mirar-ho si ho era. Efectivament era la del nostre bar, però sense cap Euro... Sense cap mena de dubte no havia estat cap especialista dels robatoris, crec jo. De seguida he pensat que avisant novament els Mossos i portant la caixa a analitzar les empremptes dactilars sabríem qui ha estat el que ha comès el furt. Així ha estat i ells al cap d'un parell de dies em van comfirmar que les empremptes no corresponien a cap ciutadà del país. Qui havia estat? Encara estava més desconcertat que mai.

L'últim dia de la festa major de Gràcia:

-Pare... puc anar al concert que fan a la plaça Rius i Taulet? és molt bo...! -digué l'Òscar.
-Però és que només tens 15 anys i a altes hores de la nit hi ha molt borratxo i gent perillosa voltant.
-T'ho juro que vigilaré molt! Els meus amics hi van!
-D'acord però a les 4 aquí eh?
-Molt bé!
-Puntual! No em facis patir!
-Que sí...

Eren les 5 de la nit, i sentia sorolls extranys. Era la meva dona.

-Que fas desperta a aquestes hores amor?
-Que no ho veus són ja les 5 i encara no ha tornat l'Òscar!!!- respongué la Maria enfurismada.
-Ui no me n'havia adonat, que deu fer aquest nano? Vaig a fer un volt a veure si el trobo.
-Molt bé, però vigila i truca'm de seguit que el vegis que em fa patir molt.

Em torno a cambiar i dono un tomb per a veure si el veig. Justament a la primera cantonada que passo el veig d'esquena.

- Òscar!!!
- Shhhhhhttttttttt!- em fa amb el dit a la boca, fent-me callar.
- Què fas fill?
- Estic veient un noi que està robant en aquest bar, podria ser el mateix que el nostre, no creus?
- Sí, tens raó! Esperem que surti l'agafem i li fem cantar la veritat.

Al sortir del bar un altre cop amb la caixa registradora, veiem que es tracta d'un home negre, això em va fer dubtar, ho provaria amb el meu francès d'anar per casa.

-Qu'est que vous faites?
-Rien pardon!! -respongué ell molt assustat.
-Pourquoi tu prends les choses de les bars?
-Parce-que j'arribe de le Camerun et je n'ai de manger, je n'ai rien!!!- es posà a plorar.

Bé, després de parlar de la seva vida, repeteixo amb aquest francès meu bastant negligent, entengué que ell va ser el que ens va robar la caixa i que feia el mateix aquesta nit perquè va arribar del Camerun amb patera fa una setmana i no tenia lloc on dormir, no tenia menjar i era una maner de buscar-se la vida, no afina a la seva personalitat, però l'única via que veia possible per sobreviure. Aquesta història em va fer posar tendre, era festa major i aquesta màgia em va fer que tot i robar-nos l'invités a casa a menjar i dormir-hi provisionalment. Ell es mostrà molt agraït en tot moment.

-Ring!!!!- sonà l'interfon a les 9 del matí.
-Qui demana?
-Som el Mossos d'Esquadra.
-Ara baixo.
-Hola ens presentem per preguntar com va tot, si hi ha novetats del cas.
-Ehhhh, no.
-D'acord si sabeu algo ens informeu, gràcies.
-Molt bé, adéu.

Vaig amagar el culpable, en el fi era bona persona, però de sobte vaig veure que baixava les escales de casa i es dirigia al carrer per confessar que havia estat ell. Em va sorprendre.
Va ser portat a comissaria, el van detenir i el van portar a la presó on li van posar una condemna d'onze mesos.
He de confessar que durant aquests onze mesos ha sigut tot bastant normal i monòton. Tret que el meu fill s'ha trencat els lligaments creuats del genoll jugant amb el cadet de l'Europa i que està molt dolgut per no poder disfrutar del seu esport preferit. També s'ha de dir que el noi s'ha tornat un senyoret, es pasa el dia al bar mirant l'ambient i demant-me que li porti el diari, l'esmorzar, ara un suc, ara una bossa de patates...
La Maria, el meu amor, tot ha seguit igual, amb les nostres diferències de sempre, com per exemple quan jo vaig a veure cada 15 dies a l'Europa i ella s'enfada sempre perquè diu que la deixo sola al bar i que s'ha d'espavilar. També he de dir que ella s'escapa sovint a ajudar a fer els preparatius del guarniment del carrer Verdi. La diferència és que jo no m'enfado, intento ser comprenssiu.
La Rosa, és un cas a part, acabats d'estrenar els onze anys, gaudint ja de la pre-adolescència intenta ja fer vida de noieta. Em demana la setmanada, queda amb les amigues sovint, on van al cine o queden amb els seus amics, que sembla que ja en té algun d'especial, que ella s'afaina a negar-m'ho.
Després d'un llargs 10 mesos, en ple mes de juliol, ja heu vist, aquesta any ha sigut bastant tranquil, bé tret del que hem descuidava d'explicar-vos: les obres del bar. Després de 50 anys sense fer-hi cap tipus de reforma, després del robatori de la caixa registradora, vam decidir amb la meva dona de fer-hi reformes, ja que tot i que el bar tenia un ambient dels de tota la vida, havia quedat bastant desfassat. Per tant vam decidir fer ús dels estalvis que disposàvem i vam decidir canviar totes les portes i dins del local, tot mantenint un to clàssic i caracterísitic, adequant el sistema elèctric, el de l'aigua... i també vam pintar les parets i fer-hi quatre retocs. Per fer tot això vam contractar el fuster, el pintor, el fontaner, tots el de confiança del barri, els de tota la vida. Els que quan arriben et demanen de fer la cerveseta i petar la xerrada. Són uns bons profesionals, però devant de tot són persones de poble, d'aquest poble tant bonic enmig de la ciutat de Barcelona anomenat Gràcia. Tots aquests professionals, però han fet que una obra que entre tots hauria d'haver estat enllestida en uns 3 mesos, ja en fa 9 que van començar i per fi, m'han promès que per la festa major estarà tot enllestit. Per contra els hi he fet firmar que si no és així no cobraran. Les típiques juguesques que s'han de fer perquè no t'enredin, ja que aquí el tòpic pren força: "la confiança fa fàstic".
Queden quinze dies per la festa major d'enguany, el bar, per fi està renovat, fa patxoca! Els operaris han complert la promesa i tot s'ha de dir, han fet la seva feina molt bé! El Cigaló ha quedat molt bonic, amb un aire clàssic però nou i adaptat al segle XXI. Un bar on s'adequa perfectament les típiques taules dels avis fent la botifarra tota la tarda, on ambienten el bar amb les seves discussions típiques dient que un té marcades les manilles amb bolígraf i fa trampes, l'altre espia al veí... tot això discussions que ambienten el bar amb el so típic de sempre. Però el bar també està molt bé pel jovent, on van a fer la primera copa, i a parlar al sortir de classe o de la feina, és un lloc de trobada molt bo. En fi, un bar que si actualment visquéssin els meus pares, els meus avis, etc, estarien molt orgullosos de la nostra feina feta.
Queda una setmana per la anhelada festa major de Gràcia, la millor de Barcelona. Bé semblaria que ho dic perquè en sóc veí d'aquest barri, però no és així, això ho dic amb la total objectivitat, ja que gairebé tothom ho reconeix així.
Cinc de la tarda, el sol cau amb força al barri. Jo he acabat de rentar els plats dels menús servits avui. La meva dona m'hi obliga. El seu pensament és que s'hi ella cuina, jo he de rentar els plats. No hi estic molt d'acord, però la unió fa la força, no? Un cop rentats tots els plats em disposo a torna a darrere la barra, i com si d'un dejà-vu es tractés, veig aparèixer per la porta del bar a Seydou, el noi de Camerun que fa gairebé un any ens va robar la caixa registradora. Una història que va fer que les festes de l'any passat acabéssin amb un gust agredolç. Per una banda va ser un altre any una festa fabulosa, però per altra banda em va fer primer un to d'enfadat amb aquell lladre i després un to de tristesa per aquella persona que l'únic que volia era poder menjar i viure en unes mínimes condicions de vida. Suposo que acabava de sortir de la presó.

-Bon dia - em digué ell
-Bon dia Seydou.
-Vinc per hablar amb tu -digué amb una veu tremolosa.
-Tu diràs... per cert que has après el català?
-Sí, a la presó em van ensenyar a parlar un a mica el català i el castellà
.
-Molt bé, la llengua és el primer motiu d'integració.
-Merci, vull hablar amb ti.
-D'acord digues, què és el que em vols dir?
-Mira, jo sóc molt bona persona, i el que vaig fer l'any passat no és típic de jo. Em va saber molt mal. Et vull demanar perdó. Vull treballar al teu bar de cambrero, els primers mesos no cobraré per tornar-te el que et vaig robar. Vull que m'acceptis, vull viure aquí, vull els papers, vull que em perdonis... - digué amb llàgrimes als ulls, visiblement molt penedit del que va fer i amb ganes de torna a començar.
-Seydou.... I tant que t'accepto. Mira feia dies que busca un cambrer, perquè amb les obres, sembla que ve més gent i la meva dona i jo no donem a l'abast. Estàs contractat. I el de no cobrar ni parlar-ne, el que va passar l'any passat està oblidat.
-Gràcies, no sé com agradecértelo...
-No home tranquil, i a més si vols pots quedar-te a casa, tenim un lloc.
-No moltes gràcies, ja he trobat un lloc amb uns companys de Camerun que viuen aquí al lado.
-Molt bé, com tu vulguis. Comences demà a treballar. Mira faràs de cambrer, i després de dinar també et tocarà rentar plats i al tancar hauràs d'escombrar i fregar. Et sembla bé?.
-Claro, fins demà! A quina hora?
-A les 7 aquí. Adéu
-Au revoir.

Quina sensació he acabat de viure. He notat com un calfred per tot el cos quan he vist aparèixer en Seydou per la porta del bar. Tenia un aspecte notablement millor del que tenia fa un any. A la presó, lluny dels tòpics, alguna cosa deuen donar per menjar... Però em feia trist haver vist com plorava, com durant aquest any ha patit, ha tingut inquietuds, i com me les explicava, amb una llàgrima als ulls, semblava tant trist...
A part de les misèries que m'ha explicat, que en són moltes, també m'ha explicat que està content d'haver après el català (encara per perfeccionar) i m'ha explicat que el seu somni és adaptar-se al país i treballar dur durant molts anys per finalment, amb les butxaques més plenes poder tornar al seu país i poder treure de la més absoluta misèria la seva família. Jo, que m'ha fet entendrir com poques vegades ho faig (la meva dona em diu que no tinc sentiments), estic disposat a ajudar aquest pobre noi que només té somnis positius i que per mi és un orgull ajudar-lo, oferint-li una feina i possibilitant-li els papers. Una hora de conversa, una hora de sensacions, experiències viscudes, i sobretot d'accionar el meu cor, que estava bastant arraconat, acostumat a viure de la monotonia i que de tant en tant s'ha d'alimentar de grates sensacions. Les últimes que havia viscut, en aquest cas dolentes, van ser fa un any quan em vaig enfadar tant pel curiós robatori... quines coses té la vida!! Sembla que això només passi als culebrots de televisió, fins que et passa a tu, un humil treballador que viu el dia a dia amb normalitat.
6:30 del matí següent: sona el timbre. Baixo, i em em trobo el Seydou.

-Què fas tan aviat, encara queda mitja hora?
-Avui no he pogut dormir, disculpi.- digué amb veu temorosa.
-No tranquil, entenc que vulguis comença ja. Doncs ja pots preparar les taules i encendre la màquina de cafè, preparar les pastes, etc. Tu mateix! Jo aprofito mitja hora més per dormir.
-Gràcies, pots confiar amb mi.
-Adéu, i si tens cap problema vine a dir-m'ho.
-D'acord.

Ara sí, les 7 del matí. Em vesteixo i comprovo neguitós com se n'ha sortit el Seydou. Tot un èxit. Les taules estaven totes llestes pels més matiners que venen a esmorzar. Les pastes estaven a la zona de sempre, les màquines de cafè a part d'estar enceses, brillaven de lluentor... Realment m'havia sorprès gratament. Li agraeixo, i ell modestament em diu que és la seva feina i que farà tot el que estigui al seu abast per poder ajudar-me el millor possible. Jo estic realment content, ni volent de veritat hauria trobat un millor cambrer ni una millor persona, aquest combina els dos factors. Va succeint el dia, ja a 14 d'Agost, la feina augmenta, suposo per la proximitat de la festa major. El nou cambrer se'n surt de luxe, no ha parat en tot el dia de servir, m'ha rentat els plats dels menús, excel·lent. Un únic incident, li ha caigut un cop la plata, en què se li ha trencat un got. Jo li he dit que no tenia inmportància, però ell pesat m'ha dit que per compensar, li restés tres hores de sou. Jo vaig riure...
15 d'Agost, per fi festa major de Gràcia! M'aixeco cofoi, però no tant com cap altre gracienc, recordo que jo avui ni demà ni l'altre... tinc festa, jo tinc negoci! No negaré que alguna estona m'escaparé a veure algun acte, sobretot els guarniments dels carrers, que cap any me l'he perdut. I aquest any encara menys, perquè tinc una carta amagada. L'explico, ja que l'Òscar, em demanarà de sortir cada nit de festa fins a les tantes, jo a canvi li demanaré que serveixi tots els dies de la festa per així poder-me escapar a fer algun tomb pel barri. Gran xantatge i tots contents!
Són les 12 del migdia, després de passar-me el matí servint sense parar, marxo amb la Maria a donar un tomb per veure la patxoca dels carrers engalanats per l'ocasió. Deixo la responsabilitat del bar a l'Òscar, en Seydou i la Rosa, que se n'encarrega de prendre nota del que volen la gent. No me'n vaig molt tranquil, però la cita és la cita. Marxem un parell d'enamorats, agafats de la maneta (com quan teniem 15 anys), i ens disposem a veure tots els carrers, sense deixar-nos-en cap! Enguany, són 17 carrers els que s'han vestit per l'ocasió, això va menys, s'ha de reconèixer, però els que hi han són molt bonics. La meva dona, s'ha passat l'any decorant el Carrer Verdi, i ara hi passem i noto que té la pell de gallina. La feina de tants mesos, les hores perdudes, els diners invertits, són un cúmul de sensacions que fa que ella estigui orgullosa de veure tot aquell treball. He de dir que la nit anterior no ha dormit, nerviosa perquè no plogués i tirés per terra tot el treball realitzat. Prop de les dues del migdia, se'ns ha fet bastant tard, molt tard, avui ja no podrem servir menús, però el meu pensament ara està en com se'n deuen haver sortit aquell personal al capdavant del bar. Arribo i veig una aparent normalitat, sembla que cap desastre no ha passat. Els hi pregunto que tal i em diuen que molt bé tot. La primera bona sorpresa que em trobo és que veig una parella amb un fill dinant, i em dirigeixo sorprès a l'Òscar i li pregunto com han fet el menú. Ell em respon que en Seydou sabia cuinar alguna cosa i ell l'ha ajudat. Carai en Seydou, quina caixa de sorpreses, li hauré d'apujar el sou i tot... M''atanço a la pissarreta on apuntem el menú del dia i hi posa:

1ers plats: - Meló amb pernil
- Pinya amb pernil
- Amanida verda

2ns plats: - Botifarra a la planxa
- Llom a la planxa
- Sípia a la planxa

He de reconèixer que m'ha fet gràcia. No són grans guisats... però el que compta és la intenció, i s'ha d'agrair la gran iniciativa que ha tingut, val més això que res. Parlo amb en Seydou i em comenta que han tingut molta feina aquelles dues hores que em estat fora i que ho han portat prou bé entre els tres, i fins i tot per primer cop el veig riure fent-me la conya dient-me que ells dos ja no feien falta, que se'n sortien entre els tres. Aquest primer somriure m'ha alegrat el dia, un somriure que encara no havia aparegut entre la seva cara, un somriure innocent, primerenc, dolç, atípic, que neix d'una llarga història. Significava molt per ell, estava content, no havia parat de treballar en tot el dia, però era feliç. Estava feliç. El seu rostre havia canviat molt des que feia un any el vam enxampar cometent el robatori. Ell semblava un altre, jo estava content per ell, volia tornar a veure aquell somriure que m'ha captivat el cor.
Són les set de la tarda, després de no haver parat de servir en tota la tarda, agafo en Seydou i li comento que li semblaria anar a veure la Cercavila popular que d'aquí uns moments començarà al carrer gran de la Travessera de Gràcia. Ell, primer s'hi nega dient que la seva feina és darrera la barra, que per això cobra, però després jo enfadat per la seva decisió, li faig canviar d'opinió i tot seguit marxem. Per arribar-hi vam passar pels carrers Llibertat i Fraternitat, ambdós guarnits. Vaig mirar amb sopresa quina cara posava el noi davant una situació com aquesta. Veure uns carrers tant decorats i guarnits, lluny de l'aspecte dels carrers de la seva natal Yaoundé (Camerun), inhòspits, plens de brutícia i de misèria. Doncs, la seva resposta va ser clara: els seus ulls dennotaven una barreja d'alegria, sorpresa, innocència... Mai havia vist res semblant, els seus 23 anys, semblaven haver-se convertit en 9 anyets, com si la vida acabés de començar per a ell, com si tot el que veia fos un miracle. Havia passat de veure només coses desagradables a veure els carrers més bonics, és a dir, que fan més patxoca que havia vist mai. Per això la seva reacció. Li vaig preguntar:

-Què et semblen els carrers, són bonics eh?
-Sí... és impressionant, al tornar de la cercavila els voldré veure tots, són fascinants!- digué ara ja sense tristesa.
-D'acord com tu vulguis, per mi també és un orgull poder-te ensenyar la meva cultura, així també com poder-te ensenyar la meva gastronomia, perfeccionar la meva llengua, les meves costums, les meves arrels... És molt important saber d'on venim i sentir-s'hi arrelat, i si tu vols jo t'ho ensenyaré tot i faré que t'hi sentis el millor possible.
-No tinc paraules per tot el que està fent per mi Roc, simplement gràcies.
Es va fundar un silenci d'aproximadament uns cinc minuts mentre caminàvem cap a la travessera de Gràcia. Per fi ja hem arribat. Arribem just a temps, veiem com un carro arrossegat per cavalls es nodreix de grans bosses de caramels i un munt de gent hi puja disposats a tirar-los, per endolçir la festa, com diem aquí Gràcia. Més enrere es preparen uns trabucaires, un grup de cercavila que amenitza la festa tocant els instruments tradicionals del paí
s, més avall també es veuen els gegants, ells sempre tant elegants... tota la festa era ja a punt. Comença, miro a la meva esquerra i veig un altre cop aquell somriure... el d'un noi promiscu, innocent, que encara no havia somrigut mai, que les circustàncies adverses que havia tingut fins ara feien que tingués un rostre trist, melancòlic. Bé, sí que l'havia vist somriure, aquell primer cop, tot just l'altre dia, fent-me la broma al bar. Aquest somriure, però era diferent, era intens, espontani, agradable, i fins i tot enganxós. Me'l va empegar a mi, em va produir felicitat. Un somriure, nascut del no-res, o sí, d'un any intens, que havia començat primer de tot, gastant-se tots els diners que la seva família havia guanyat durant tota la seva vida, amb un viatge amb patera fins aquí, que ni tant sols sabia si arribaria viu o mort. Se la va jugar, era la seva única sortida. Allà era un esclau, envoltat de misèria. Va arribar aquí viu, i el primer que va fer va ser robar-me, curiosament a mi, un fet de supervivència, no de malícia. Va anar a parar a la presó. Semblava que tot el seu esforç no havia resultat profitós, però ara, després d'aquesta gran muntanya que ha hagut de superar, per fi, sembla que aquest somriure vol dir que comença de nou, és feliç. Aquesta festa major l'ha disfrutat tant o més que la meva família, veient aquesta cercavila ha sigut feliç, una mica de gresca i xerinola li ha estat un motivant, que com tot jove anhela, ell també en necessitava, més ben dit, encara havia de descobrir.

Un any després, tot ha canviat. El meu fill segueix creixent desmesuradament. Ara sí, amb 17 anys no es deixa perdre cap nit de festa, vol fer- se senyoret ja. Això sí, com que pel futbol val i molt, li limito l'hora de sortida el dia abans del partit. La Rosa, la petita, que ella no vol que li digui així, ja que amb 12 anyets, es vol fer la noieta (per mi encara és una nena). I la meva dona, la Maria, continua tot igual, el nostre amor és definitu i insubstituible. Ara bé, el nostre gran cambrer, en Seydou, a part de ser un gran professional i de ser feliç, ara ja és tot un emblema del barri. Tothom el coneix, estima i es fa estimar. Participa en gairebé tots els actes del barri. És soci de la federació de colles de Sant Medir, col·labora amb la decoració de diversos carrers (tot i que ell diu que això no implica competència, al cap i a la fi es diputen sempre quin ha estat el millor), la seva rapidesa, l'ha convertit en el davanter de l'Europa, conegut ja com "la bala de Gràcia", i fins i tot ja és pretés per altres clubs de superior categoria, en fi la seva implicació i integració al barri ha estat total. El noi se n'ha sortit més que bé en aquest any. Ara ja tornem a ser a la festa major d'enguany. Des d'aquell primer any que el vaig conèixer, ja n'han passat dos més. Com ha canviat tot. El món és inestable o no. Aquell noi va arribar com a delinqüent. Un any després es va meravellar per les festes de Gràcia. I aquest any és com si diguéssim és l'amo del barri, i disposat a menjar-se la festa d'aquest any! L'espera amb molta il·lusió (fins i tot m'ha demanat vacances), jo és clar els hi he negat, hem de fer caixa!
Potser és casualitat o potser no, però ningú em podrà negar a mi, que les festes de Gràcia, han obert el cor a una persona, l'han fet humà, li han obert els ulls i el més bonic de tot, li han arrancat el primer somriure...





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer