Monòtona tarda de setembre...

Com cada dia em disposo a berenar. Agafo tres brioxos que tinc al rebost i la meva xocolata pura que sempre els acompanyen. Ho faig baixar amb un suc de taronja natural exprimit per mi.

No sé què coi fer. És tot tant monòton que la màgia de la sorpresa s’ha esvaït...
Així que agafo un jersei per no tenir fred i me’n vaig a caminar per la muntanya. Els temps s’està tornant boig... de cop i volta s’ennuvula a més no poder i cau una pluja ben viva, sense que m’espanti. Tinc ganes de caminar i he de persistir. A més, estic a punt d’arribar a la meva muntanya preferida.

Però avui noto quelcom que la fa diferent. A l’indret de la pedra majestuosa on molts dies vinc a fer la migdiada, hi ha un home estirat. Quan em veu, es posa a cridar i m’amenaça... Estem els dos molls i jo sense entendre res, li etzibo un cop de puny que el deixa estés al terra. Veig com comença a sortir sang del seu cap, m’hi apropo. He tingut tanta mala sort que al caure s’ha donat un cop amb una pedra punxeguda que hi havia al terra...

No respira, sembla mort. Me’n torno amb el cap cot i amb aparent normalitat però amb el cor ferit. Una tarda monòtona ha esdevingut un somni fatal per mi... Res té sentit... Mai havia pegat a ningú i ara em puc haver arruïnat la vida...

[Tornaré al lloc del crim per mostrar una vegada més el meu ennuig amb tot el que va passar aquell vespre plujós de setembre...]