Seguim...

Un relat de: somni 23
Orfe de terra, avanço amb pas ferm... Sempre m’han ensenyat que si alguna cosa no la tens, l’has d’anar a buscar. Coses físiques, en tenim moltes. Estem envoltats de milers de coses, més aviat saturats. Coses abstractes, ben poques. Vaig néixer en un país on la democràcia no veu la llum. És com aquell que ho intenta però no pot. Els pobles segueixen amagats entre núvols negres i la seva gent intenta fer-hi vida normal.

Saltant entre mur i mur me n’he adonat que com més passos fas, més avances. Però no per avançar més, en fas més via... Desviar-se de l’objectiu et pot fer el camí més llarg i feréstec.

Sentir bategades d’aire fresc al teu clatell mentre camines amb pas ferm entre una dolça posta de sol. Observar amb delicadesa el vol dels ocells i mirar sense por com l’horitzó esdevé un difícil somriure. Un horitzó que es construeix amb molt de temps i aquest a vegades ens juga males passades.

Reviure la necessària nostàlgia que l’objectiu ens aboca però sense aturar-se. Notar la sensació que tot té un final, i aquest no està escrit. Les pàgines del dia a dia les escriuen els valents i per això mateix n’hi ha molts que queden pel camí. Nostàlgia, amor, passió, sentiment...

Ella només ens té a nosaltres i per això seguirem escrivint amb tendresa cada pas en aquest camí tan encomiable com irreversible que algun dia arribarà a la seva fi.

Comentaris

  • I no pedrem ni les ganes ni l'esperança[Ofensiu]
    Marc Freixas | 17-08-2011

    Al final les coses es posaran al seu lloc...
    llavors haurem de tenir cura de no fer malbé allò aconseguit.
    Ens sentirem orgullosos de nosaltres,
    i ella, la nostra terra per fi respirarà lliure tal i com mereix.

    Una abraçada ben literària... i real!!