Somnis utòpics

Un relat de: FRAN's

És la festa de final de curs i gran part de la classe, i alguns professors, ha vingut. Decidim d'anar, ara que ja hem sopat, a un pub prop de la platja. No hi ha massa gent i això ajuda a la nostra decisió. Entre la música i les begudes l'ambient s'anima i uns quants surten a ballar. Jo, perquè després no es digui, també m'hi apunto i vaig ballant ara amb una ara amb una altra. Tot i el ball tinc el cap uns metres més enllà on Ella està xerrant amb les amigues mentre s'acaba, pacientment, el cubata. Fa un petit comentari a cau d'orella a una de les seves companyes i decideix anar també a ballar i obserbo com es posa a ballar amb un amic.
No puc evitar que la gelosia absorbeixi cada partícula de la meva pell. Sé que el sentiment és completament absurd i injustificat, jo mateix estic fent el mateix i Ella no té cap impediment per fer el que vulgui. La mateixa idea de que no tinc motius per posar-me gelós encara em provoca més ràbia; pel que falsejant un mareig decideixo anar a prendre un vol a la platja per intentar calmar els fums.
Amb les sabates a les mans decideixo remullar-me les peus per intentar que la fredor del mar contagiï també les meves emocions. La música del pub produeix un lleu mantell en el nocturn silenci i les reiterades onades acaben per tranquil·litzar el meu exaltat esperit. Un cop decideixo que els meus peus estan ja s'han remullat prou tombo per tornar a la festa.
Dubto un instant en trobar-me-la també a la platja venint cap a mi: - que m'han dit que t'havies marejat, com et trobes? -. Titubejo durant un parell de segons, no m'esperava veure-la a la platja - ah, ja estic millor, gracies per preocupar-te. Ara ja anava a tornar cap a dintre - quan ja avanço en direcció a la festa m'agafa per l'espatlla - espera't; et fa res que ens hi estem una estona més aquí a la platja, sembla que s'hi estigui bé, no? I em fa pal tornar a entrar a dintre amb aquell xivarri-. El cor em comença a martellejar el pit, no em crec del tot el que acaba de dir però no li faig repetir per por a haver-ho sentit, de debò, malament. Ens asseiem a la sorra i ens estem una estona callats mirant la nit. De cop em giro cap a ella i la contemplo: es nota que tot i haver-se rentat el cabell la festa ja li ha fet una mica la punyeta (m'hi fixo perquè sé que no li fa gens de gràcia i no puc evitar somriure), les seves galtes lleument roges, sense maquillar sempre m'han semblat un punt d'innocència; no més aparent, ja que no té un pèl de ximple. De cop es gira i s'adona de la meva inspecció, jo disparo els meus ulls cap a una altra direcció, dissimulant d'una manera desastrosa. - què miraves, tu? - ho diu amb un somriure radiant on també hi ha cabuda una abundant dosis d'ironia. - eh? Ah, no, bé, és que em sembla que tens com purpurina a la galta -. Es passa la mà per on li senyalo i tot i comprovar que no s'ha tret res em pregunta si encara en té - no, no; ja estàs llesta per lligar, ara - se'm queda mirant amb una cara interrogativa - i amb qui suggereixes que intenti lligar d'aquella colla? Si la meitat van massa beguts i l'altra massa fumats. I amb els profes dubto que hi tingui res a fer-, - no sé que dir-te, eh? Que el Miqui avui t'ha saludat molt efusivament...- riem una estona i després tornem al silenci inicial, no és un de forçós, si no, crec jo, un de còmplice. De sobte es gira cap a mi, em fa una repassada amb els ulls i es frega la barbeta pensativa: - clar que... tu ni fumes ni beus massa, oi?-, un recargolat pensament se'm clava i, tot i així, intento aparentar que ho entenc com un joc - no massa, no; alguna proposició deshonesta a fer-me?- comencem a riure altre cop, però, de cop, el somriure ostentós que m'encisava desapareix - escolta... perquè allò que em vas dir fa anys de... res res! Deixeu, oblidat del que he dit!!!-;
- perquè??? Que em volies dir?-
-re... una gran absurditat
-no m'impressiones amb paraules cultes: acaba la frase.
-no vull.
-que sí!
-deixeu estar, vols!?!
Aquest cop semblava que s'hagués empipat, però alhora com si tingués por. - parlaves de quan te'm vaig declarar?-
Aixeca el cap i em fita als ulls com mai ho ha fet abans, jo amb prou feines puc aguantar-li la mirada, m'impressiona massa i el cor, per molt clàssic que soni, em va a cent. M'estranya i tot que no el senti ella, o sí que els sent, els batecs? - No en vull parlar d'això, ja et vaig dir que no volia que la nostra amistat s'acabés si sortim, ja et vaig dir que...- - però és que no em veus?!?! Estic molt bé amb tu ,així, de debò; però alhora sento que cada cop que et veig amb un noi (facis el que facis) m'estan matant per dintre. Sento que et puc perdre, que si algun dia sortissis amb algú, no ho podria suportar. Fa tres anys no em vas contestar una pregunta que encara avui no em puc respondre: m'estimaves?- em torna a mirar als ulls, aquest cop en els seus hi endevino tristesa, compassió i quelcom més que no sé entreveure - eres el meu millor amic i no estava disposada a arriscar-te en dir-te els meus sentiments- durant un segon no puc respirar- m'e-m'estimaves?-. aquest cop si que no em mira als ulls, el seus ulls observen la fina sorra del maresme i un breu murmuri m'aclapara les oïdes - si...- tants anys, tanta tristesa i tanta alegria, tants dubtes! no m'ho acabo de creure i de cop se m'escapa un pensament per la boca: - casi quatre anys enamorat de tu i ara em dius que t'agradava- - què has dit!?! Franky, tot aquest temps?- les mans em tremolen, sento que estic vermell com un tomàquet i que d'un moment a l'altre em meu cap no podrà aguantar la pressió sanguínia i esclatarà deixant-ho tot ple de massa cerebral - eh... d'això ... doncs...- de cop Ella em dóna un cop contundent, amb el puny, a la mà- AU!! PERÒ QUÉ FAS?? - sembla no haver estat conscient de la petita agressió nomes té una mirada seria i neguitosa: - Franky contesta ara o oblido el que hem parlat i me'n torno a dintre!- - està bé, està bé: sí... - tinc la ment que no s'aclara el pols em va a mil (cert, cada cop més ràpid) i noto un sobtat atac de calor - jo t'es-t-t'estimo.-. De cop s'estira a terra i, davant els meus ulls de taronges... es comença trencar la caixa!!!.
Em pregunto si existeix alguna cosa pitjor que després de declarar-te la persona declarada (ella) es comenci a riure del que s'ha declarat (jo) - es pot saber de què cony rius?!?- estic ofès, irritat; si tan l'importa la nostra amistat de què collons riu aquesta tia!!!! -hg!- vull dir alguna cosa, però tinc un uns al gola que no em deixa parlar o esclataré a plorar. M'aixeco i me'n vaig sense emetre cap soroll, amb les llàgrimes recorrent-me el rostre - NO T'EMPRENYIS, PER FAVOR!!! PERDONA'M...-
Em giro, ja tan me fa que em vegi plorar, que se'n rigui d'això també, que surti tota la gent i que se'n rigui tothom de mi, tant me fot ja... - es pot saber que cony vols ara!?!?!-. Silenci. - tu... tu també m'agrades. Reia perquè em pensava que després de la Júlia aquella t'havia marxat del cap i ja et donava per perdut...- a poc a poc camina cap a mi, estic clavat a terra immòbil i amb la ment encallada, sembla que no reaccioni a la recent declaració. Quan ja està a un pam de mi; m'abraça i em fa un fort petó a la galta, just per on tinc encara una llàgrima, s'enretira i en notar el gust, riu. En veure-la rient torno, en part, a la realitat i l'abraço. Ens quedem mirant-nos, amb els nassos acariciant-se; prudentment els nostres llavis es van apropant i en tocar-se cadascun comença a apropiar-se de la boca veïna.
- Eh, on t'esteu? Què us heu per... dut. - just en aquest moment una gens apropiada visita interromp la màgia. Ella i jo ens apartem espantants - bé... d'això, no volia molestar-vos. Jo em... serà potser millor que me'n vagi, tranquils que sóc una tomba, no diré ni mu. Adéu nois. Ah! I Viky, després ja m'ho explicaràs eh?- i sense haver-nos deixat obrir boca la interrupció marxa per allà on ha vingut, tot deixant anar unes llunyanes rialles. Altre cop silenci; la miro, em mira i com si ens llegíssim els pensaments mútuament: ens posem a riure sorollosament. Alhora que la lluna comença a amagar-se, com sempre, deixant pas al sol.

Comentaris

  • Preciós i emotiu ...[Ofensiu]
    ITACA | 23-10-2005

    Ostres Fran ... jo no se tu, però bua jo he plorat una estona eh.
    Trobo que està molt ben escrit, cada imatge ben descrita, cada sensació, ben desenvoulpat, en fi que, que ja saps que escrius de conya.
    Somiar es maco ... però la Utopia es un altre món.
    Segueix així.

    Clara

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de FRAN's

FRAN's

50 Relats

98 Comentaris

61014 Lectures

Valoració de l'autor: 9.05

Biografia:
frase preferida: "no diguis mai: d'aquesta aigua no en beuré, aquests genitals no lleparé i aquest capellà no és el meu pare" (Quim Vila)
pel·lícula preferida:la fortuna de viure (Les enfants du marais)

la vida és una merda i precisament per això ens ho hem de passar bé