Somnis de redempció

els que probablement hi entenen, que per remontar s'ha d'haver tocat fons. Imagino que fer-ho ha de semblar-se una mica a sentir-se mort però rodejat de vida. No sé si estic encetada, però el que m'ha arribat del teu poema és la vivència d'haver aconseguit reviure, fent fora els fantasmes del passat i desitjant que els pensaments siguin blancs, mirant la vida de front i amb positivitat.
Un poema que fereix però que hi has posat un final d'esperança que el fa harmoniós i bell.
Una abraçada ben gran

Gitanne, quan et llegeixo és com si llegira un troç de tu, una llesca que encara batega... Hi veig cicatrius, ferides tendres, riures, enyors, delers, por, tendresa, hi veig força. Et veig a tu, més que en la foto.

Un bes, ara ja sé on, dolça gitanne.

Es un relat extrany ,
introspectiu , existencialista .
de anar i venir etre la vida i la mort,
que de fet cada dia tenim a tocar.

Llàgrimes que esdevenen riu ,
tristessa gran;
pero amb la promesa i desig
de retrobar uns braços que ens abraçin ,
i protegeixin amb tendressa .

Nostàlgia de la infantesa
de temps mes nets,
pero hi mes d' un camí per fugir, segur; malgrat que al final,
el desti es el mateix .

Gràcies .

Avet_blau

...el poema, encara que un pèl -molt!- tràgic pel meu gust.
I em recree en imatges del poema, que jo mateix 'enquaderne' i trasbalse, i trec fora lloc.
Per exemple:

"la tendresa
de l'inici dels temps"

"una nit d'estiu
damunt un llit"

I em regire i em revolte amb el vers "blancs" pensaments. Perquè l'adjectiu 'blancs'... i no "joiosos", "blaus" "exactes", "infinits", "nuvolosos", "terrenals"... Jo què sé!!!???
Xicona, repetim: bo, tètric, esperançat?
I et pose un deu, recollones!
Salut i rebolica!

PS.- Considere preferible un tros de la teua a la foto artificiosa que ens tenies acostumat.

Celebro que t'hagis pixat de riure. No veig enlloc la teva adreça de correu. No desvetllaré el meu nom en aquest apartat.

Ah, per cert: Per aquí diuen que el poema no té ritme.

Genial. Realment és genial la calidesa que mostren aquestes paraules.
M'encantes aquests poemes, i crec que tens molta traça per escriure, m'encanten els teus textos, i la manera de reflexionar sobre una vida.

=)

ptons.

hi ha un cel que ens espera

Una caiguda a la fossa del temps morts envoltats de sentiments desconeguts, enganys d'un altre temps...

I tot i així, petites llumetes volegen intermitent al nostre voltant reflectint-se fidelment a les nostres ninetes.

Desprens una personalitat forta i tendre alhora.
Un poema personal i profund. Timidament és la meva petita opinió. Tens un alfabet de sensibilitat i tendresa...

Salut!

Has escrit un poema ben treballat que m`ha transmés, amb molta força, el profund sentiment de dolor que desemboca en una autèntica depressió, on minven les il.lusions i les ganes de viure. Has reflectit amb bones imatges que, després d'una angoixant mort en vida, és pot ressucitar i començar a viure de nou, això sí, intentant oblidar la foscor dels pensaments negatius i posant la ment en blanc, tal com diuen les ensenyances dels grans místics.

Felicitats i petons!!

Apreciadíssima i admirada presonera que albires la llibertat:

Òbviament i indubtable, et mous molt bé en les tonalitats que hi ha entre el negre i el blanc, amb el qual s'acaba el poema. Al meu modest entendre, ho fas expressament això de començar tètrica -negra- i acabar formulant el desig d'un pensament blanc.

La sisena estrofa és la que més m'ha agradat, potser per la rima que li dóna ritme. Què vols que et digui més? Que tens molta tècnica? Per posar-te a prova, consulto en el diccionari els mots del poema. "Vejam si l'entrada sucumbir està ben posada, o la paraula màcula..." Tot en el seu lloc.

Em fas patir una mica.

Ah, per cert, l'explicació de la solitud, ser o estar, m'ha aclarit les coses. Però t'he de dir que la pregunta anava amb mala bava. Pensava que era una màcula en el teu expedient sempre excel·lent, Hòstia, tinc ganes de criticar-te ferotgement.