Som diferents!

Un relat de: Angelina Vilella Ros
Som diferents!


L’Aurora i el Narcís, dos discapacitats psíquics, es coneixen, s’enamoren, i lluinten perquè els deixin estimar-se.
Una assistent social, embolcallada amb els seus problemes, un matrimoni agraciat amb un premi de loteria, uns cosins amb destí a Sorrento, una prostituta que s’escapa d’un narcotraficant colombià, un “gorila” que la segueix, serán, entre d’altres, els personatges que mouran la trama d’aquesta novel.la.
Part de la historia, amb un discutible crim, es gestarà dalt d´un creuer pel Mediterrà.




A través de la finestra de la biblioteca del vaixell, el sol es reflecteix damunt els cabells rogencs d’una Berta endinsada en un garbell que l’allunya d’aquella noia, frustrada i avorrida,i que tants anys ella mateixa ha menyspreat. Ara, però, tornaria enrere a cercar-la.
A les mans té un llibre obert, però els seus ulls no el veuen, en aquest moment els pensaments s’han apropiat totalment d’ella i, com si el pes del gruix dels fulls fos el causant de la fatalitat i la desgràcia, el tanca i el deixa damunt la taula.
Respira profundament, mira el mar, el sol espurneja damunt les incomptables ones, emmirallant-les. S’adona de la insignificança de l’ésser humà davant aquella immensitat, es veu com un granet de sorra sense forces per afrontar dificultats i problemes... Un assassinat és una cosa molt seriosa. Els sentiments se li escolen en la foscor.

CAPÍTOL I

Deambula confusa per l’ampli aeroport de Barajas. Les boniques i atractives botigues, que tantes vegades l’han entusiasmat, avui són inexistents per a ella; “si acabo d’arribar de Barranquilla, com es creu, aquest fill de puta, que me’n tornaré a Medellín? Per la trucada he vist que em té por, sé massa coses, i per sort no sap que jo en tinc més que ell”. La Ninet camina com un autòmat, s’aparta quan topa amb algú, però no els veu, la figura del Montoya és massa present. Els altaveus, monòtons i amb regular insistència en anglès i en castellà, informen de destins i d’embarcaments dels vols que s’enlairen i aterren. Comença a estar cansada del viatge, se li està fent llarg i feixuc, barrejat amb l’angoixa que arrossega i la incògnita del seu destí.
Madrid. Tot just ha arribat al primer punt d’Europa, tornem-hi, un altre avió cap a Barcelona, i després, al port a buscar el creuer que la durà a Roma, quin malson…
“ Los pasajeros de Ba vuelo 1483 destino Londres embarquen puerta 49” “Flight BA 1483 destination London. Passengers proceed to gate 49”. Sonen les campanetes. “Los pasajeros de Iberia vuelo 1350 destino Bruselas pueden embarcar por la puerta 26” “Flight IB 1350 destination Brussels. Passengers proceed to gate 26”. Després de sentir tantes vegades aquestes informacions ja no les sent, ella només veu contínuament el Montoya com dispara al cap de la Lupita, total per haver passat una nit a l’apartament del Giancarlo. “Sí, he estat valenta d’anar-me’n del seu costat, algun dia hauria acabat com ella”. Absorta, camina més que passeja. La cafeteria li frena el pas, davant seu la barra del bar la torna al lloc on es troba.


Adolfo González no arriba als cinquanta anys, ben plantat i ben vestit, ulleres molt fosques, i un diari obert a les mans. Assegut en una de les banquetes de plàstic de la sala d’embarcament, no deixa de mirar-se de reüll la Ninet. “Està bona la tia”.
Encara recorda el moment, quan, només tancar la porta, no va poder dissimular el somriure per la feina que el Montoya li havia encarregat, la més bona que li ha tocat fer mai: seguir la bonica Ninet, la seva fulana o almenys fins ara ho era! Encara no s’ho creu, simplement l’ha de seguir; de moment, veure amb qui connecta, el que fa i deixa de fer i quan s’acosti al destí, Roma, ha d’assabentar-se de qui l’espera, i donar-ne el comunicat diàriament i amb minuciositat. Porta unes fotos d’individus de la màfia; els ha de saber reconèixer, però no ser reconegut, una feina perillosa, però ell porta anys immers en aquest món arriscat, difícil i escabrós i no s’espanta.
Relacionar-se amb la Ninet tot el que calgui, sí, tot el que calgui, ordres del Montoya. L’ha de posar al corrent de les seves intencions en aquesta fugida. Això no és ni feina, tenir un premi de treball així és una xamba. La seguretat que el seu ego li aporta en aquest pensament li arrenca un somrís.

Comentaris

  • Re: Títol atractiiu[Ofensiu]
    Oke | 12-12-2013

    Gràcies, Angelina, per dedicar una estona a llegir coses meves. Aprofito per felicitar-te per la teva obra: publicacions, aquí a l'aparador, i de ben segur allò que tens amagat i que algun dia voldràs compartir.

    Una abraçada!

  • Molt bé![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-11-2013 | Valoració: 10

    Caram, una novel·la? Això promet angelina. aquests escassos quatre minuts de lectura fan pensar en més, en molt més. Felicitats per la feina que t'aniré llegint. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

91 Relats

132 Comentaris

155277 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)