Per tornar a recordar la infància

Per tornar a recordar la infància

Hola, anys enrere hauria dit torno a agafar el llapis, però avui el que dic és torno a obrir el PC per copiar-hi el manuscrit que he fet seguint el tema que m’he proposat, em quedo uns moments en silenci, tanco els ulls i busco un detall que m’hagi copsat, els que als 81 anys encara els recordi vol dir que en el seu moment em va afectar, sort d’això que no son masses, perquè de moments que no siguin especials n’haig de tenir mils o milions i el que no siguin presents en tants anys és per alegrar-se.
La crueltat infantil sempre a existit, tots ho sabem, avui en dia no paren de mostrar-ne per tots els mitjans; televisió, diaris, radio i visualment tampoc ens en hem escapem, però recordar-ho personalment és més... no sé com dir-ho més dolorós pensant en que recordo haver-ho vist.
Hi havia una nena al col•legi que el seu avi treballava en una fàbrica de teixits i als seus treballadors els deixaven emportar-se a casa uns llençols grans, com d’uns colors entre grisos, granats, blavosos... en total que donaven visualment un color trist i fosc que només servien per fer embolcalls, però a aquella nena l’hi havien fet els “visos” d’aquella roba, avui en dia ja no se’n porten de visos i segur que ningú sabria respondre si se’ls preguntés que és un viso? al col•legit tothom ho sabíem, les nenes en portàvem totes i la crueltat naixia quan a la sortida de les classes que ho fèiem nens i nenes junts li aixecaven la faldilla dient i rient molt “mireu els viso de la...” sobretot els nens la riallada era picardiosa i extrema”, el trist és que qui ho feia era una nena, ella el portava blanc i amb puntes.
Una vegada, en una trobada ja adultes les dues, em va explicar que sempre recordava la vexació a que havia estat sotmesa, no havia sigut un dia solament, es repetia l’escena i finalment procurava sortir la última perquè ja tots haguessin marxat. Em va dir que fins que no va fer la Primera Comunió, a casa seva, no li van poder comprar un viso blanc amb puntetes.