Som diferents! Capítol 3 (3)

Capítol 3 / 3

En Frederic i l’Amadeu, al Bar Duomo, tenen por de no poder estar a l’alçada del que se’ls ha encomana’t.
--No podem defraudar el Torres, Amadeu, i aquesta Guineu farà segurament tot el possible per no ser vigilat.
--Frederic, l’experiència em diu que no hem estat descoberts; anem amb tot el compte possible i, si fos el contrari, ell actuaria d’una altra manera, no ens ha clixat, t’ho asseguro.
--Val més així, si no ens pelaran…
--No t’agradaria saber com està l’afer del Piojo verde? Aquell malparit encara se’ls escaparà—comenta l’Amadeu tot apagant la burilla de la cigarreta.
--Quan parlis amb el Torres li ho preguntes, però pensa que el cas d’ara és la Guineu.
El mòbil els talla la conversa:
--Collons! Torres! Que fa poc que ens hi movem...—contesta l’Amadeu.
--...
--De moment, com et dic, es comporta normal, com qualsevol turista més, no sobresurt ni massa, ni poc, intranscendent als ulls de tothom, bé... de tothom que no se’l mira.
--...
--Doncs ja ens anirem connectant. Ah! En Frederic em pregunta si ja heu engarjolat el “Piojo verde”.
--...
--Malparit! Me n’alegro, a tota aquesta escòria de pederastes els fotria jo a la Sibèria, a veure si es refredaven de cop.
L’Amadeu apaga el mòbil i es dirigeix al company.
--De moment està detingut, diu que s’esperen poder agafar tota la xarxa.
--Fills de puta!—respon indignat en Frederic


El sol pega fort a la piscina i els banyistes s’estan endormiscant a les gandules. Aprofitant el dia sencer de navegació, la Ninet s’ha tret els shorts i ha quedat amb un mini bikini. S’anava a treure la part de dalt però es repensa i es deixa el tros de roba cobrint-li la meitat dels pits. Amb el cos està seguint la música caribenya que pels altaveus està sonant fortament.
Des de l’altre cantó de la piscina , l’Aleix i l’Arnau la veuen, es miren i la seva mirada és molt significativa, fan l’acció dels tres mosqueters amb les mans i es dirigeixen cap a ella. Es posen darrere seu, però cap dels dos no s’atreveix a dirigir-li la paraula; només riuen i comencen també a seguir el mateix ritme de música, que és molt contagiosa. La Ninet no els veu. De cop es gira com pressentint alguna cosa i se’ls troba davant.
--Hola! –i continua ballant.
Ara el grup de ballarins ja és nombrós i els tres es posen a ballar entremig. Els dos nois estan pensant la manera de començar la conversa.
--Vols venir a fer footting amb nosaltres? Hi ha una pista a la coberta de l’últim pis –li diu l’Aleix tot ballant.
--No ets capaç de guanyar-nos –afirma l’Arnau.
Ella se’ls mira de dalt a baix. “criatures…”
—Avui no, un altre dia –i es gira de cara a la piscina. En fer-ho es troba un noi jove, atractiu, ballant i s’encara a ell i li segueix el ritme deixant contrariats l’Aleix i l’Arnau, que s’han sentit frustrats i a més han d’aguantar la mirada burleta del cambrer que va repartint begudes als clients de la piscina.
Mentre, cavil•len com abordar-la altra vegada, la música ha parat, un grup de monitors d’animació han començat un concurs. A la Ninet això no li interessa i gira cua cap a l’ascensor.
L’Aleix i l’Arnau malhumorats, continuen cavil•lant com abordar-la, desanimats, cap cot caminen en sentit contrari, cap a l’altra costat de la piscina.
--Aleix, fa molta estona que no veiem el Narcís –diu l’Arnau com despertant, i aleshores una mica anguniós.
--Tens raó! On s’haurà posat?
--L’hem deixat amb aquella noia… Aquella noia com ell…- li afirma l’Arnau. Els dos germans tornen enrere per mirar si per la piscina els veuen.
--Sí, Arnau! Amb aquella noia com ell, l’Aurora.


En un cantó dels passadissos, anant cap al teatre, s’hi troba la xampanyeria, el bar on es pot prendre una copa dels millors caves i xampanys del mercat, i… també als millors preus. La Ninet n’assaboreix un glop, alça la copa i fa el senyal de conforme a l’home que davant seu n’espera l’aprovació. Ell agafa la seva copa i acostant-la a la d’ella fa un petit xoc, el vidre hi posa la música, ells al cap d’uns moments ja estan a punt de ballar. Pocs minuts passen i ja sorgeix una mirada de complicitat. S’aixequen alhora, ell li passa la mà per les espatlles, li acarona el coll i com si li passés el corrent, d’una revolada, l’agafa per la cintura i surten del bar. El camarot d’ella es troba a la mateixa planta. Amb xiuxiueig i rient paren davant la porta. En aquell moment travessa per sortir el Bony, el camarista que acaba d’arreglar l’habitació. El noi els saluda i sense rebre resposta els veu entrar donant-se unes mirades que anuncien la festa que es prepara.
El xicot fa córrer el carro de la roba fins l’altra porta i mou el cap d’esquerra a dreta, amb la mirada ho diu tot.
Només ha passat mitja hora i ja acaba de sortir de l’habitació l’home d’abans, xiulant. No tarda ni deu minuts a sortir ella amb uns pantalons blancs i fúcsia curts, tan curts que ni tan sols es repengen damunt la cuixa, sinó que es queden als engonals provocativament. Una petita tireta de roba del mateix color li cobreix la meitat dels pits, una bossa de palla penjant a l’espatlla i unes extremades ulleres de sol. Impossible de passar inadvertida. En Bony se la mira, torna a moure el cap i arrossega el carretó de la roba fins la porta de l’altre camarot.


En Frederic i l’Amadeu s’han posat roba d’acord al moment i a l’estil de cada un. L’Amadeu, pantalons curt blau marí i camisa de cotó blanca que li cau per sobre, i en Frederic uns pantalons llarg gris i una camisa a ratlles verda subjectada per un cinturó marró. Amb el vestit mostren la seva personalitat, ara, asseguts en una taula raconera del bar Havana, el seu racó predilecte. Es miren i escolten el músic; un home de mitja edat, pell fosca, cabells empastifats de brillantina, vestit marfil brillant, que fa joc amb la renglera de dents que mostra quan es retira el micròfon de la boca, ofereix als clients, com cada dia, el seu repertori de Boleros.
En Frederic va seguint amb els nusos del dits el ritme de Dos gardènies, d’Antonio Machin, i l’Amadeu, no massa entusiasmat amb la
cigarreta mig apagada intenta a base de succions donar-li vida. Pensatius i amb la mirada absent, deixen passar els minuts. De cop com si fos la resposta a alguna pregunta recent, en Frederic espetega els dits:
--Se’m fa estrany, el comportament de la Guineu, massa normal, no ho creus així, Amadeu?
--Deu esperar la seva oportunitat... jo només l’he vist marxar darrere la noia aquella…--en Frederic se’l queda mirant –si home aquella… puteta… Com hi ha món, quina traça hi té! No sé el que els deu treure, el que si m’imagino és el que els dóna.
En Frederic somriu, continua seguint el ritme amb els nusos dels dits de la mà, i en acabar la cançó en aquest moment, com si en fos el director, dóna l’últim acord amb un cop més fort damunt la taula.