Som diferents! Capítol 3 / 4

L’excursió a Tunísia, ha deixat decebuts als que han baixat a Sidi Abou Said, entre ells l’Alfons i la Maria, que no paren de despotricar a la guia.
L’aglomeració ha estat tan forta que no es podien bellugar, s’han ajuntat gent de tres creuers, tot un formiguer; el resultat: no han pogut veure res. Els que no en tenien referències, simplement s’han fastiguejat; però els que volien veure i fotografiar la singularitat d’aquest poble han retornat al Costa Brava; cansats, suats, i enutjats, se senten estafats de no poder veure un poble que als catàlegs els informen que podran admirar: unes parets d’un blanc immaculat, portes i finestres d’un blau captivador i que la natura hi ha posat totes les games de verds. Perdre’s això disgusta, empipa i exacerba al més pintat, no és un lloc on s’hi pugui tornar l’endemà... es queixaran!

Al camarot, els cosins van fent la seva vida. L’Aleix està empipat i recrimina el seu cosí.
--Carai, Narcís! T’has rentat les dents, oi?
--Sí, sí que ho he fet, igual que tu, no?
--Sí, igual que jo, però tu has deixat més pasta de dents a l’aixeta i al lavabo que segurament no has fet sevir. Ostres, nano!
L’Aleix, amb una tovallola, treu tota la pasta blanca que hi ha pel lavabo. El Narcís s’ha aixecat de la butaca on mirava la tele i ha entrat al bany. Mentre el seu cosí està netejant, ell gira la mirada a la dutxa i, agafant una tovallola neta, es posa a treure l’espuma que va regalimant per la paret del bany. L’Aleix se n’adona i està a punt de recriminar-li que faci servir una tovallola neta per eixugar la dutxa, pensa que després els en faltarà una, però s’ho repensa, calla i surt cap a la terrassa on l’Arnau pren el sol, esperant l’hora de dinar. El Narcís es torna a amorrar a la tele que retransmet l’excursió de Tunísia, per veure si s’hi veu filmat.

Tot passejant i fent temps, la Maria, amb el seu home al costat, no para de sorprendre’s. El Casino cada dia la deixa bocabadada. Els llums li provoquen una excitació nerviosa: la música pegallosa, tanta lluminària, tants velluts, tants miralls, tants escots amb les seves corresponents joies o…bijuteries, tants corbatins…tants…
--Ni pensis a tornar a fotografiar-los, eh! –mig en broma li diu el seu home.
-- No sabia que no es podien fer fotografies aquí dins –tota seriosa
contesta --no li veig la gràcia al teu somriure.
--Si t’haguessis vist la cara que et va quedar quan vas veure que t’esborraven totes les fotos de la màquina... –no pot evitar posar-se a riure.
Es mira l’Alfons i enèrgicament li diu:
--Anem a les botigues! Et compraré un corbatí. Els programes anuncien per aquesta nit el sopar del capità i s’ha d’anar mudat. Tu aniràs com tothom, no faltaria més.
--Maria, a mi no em vinguis amb punyetes, no m’emboliquis, tu ves com vulguis, però a mi deixem estar, que la corbata del casori d’en Pere el boté, és prou maca per portar-la al sopar del capità. A mi que em fot el sopar del capità!
La Maria anava a replicar-li enfadada, però sap que quan l’Alfons es posa així no hi té res a fer, per dins sap que anirà amb el corbatí que li comprarà després ella sola.

El Frederic cerca alguna cosa pels calaixos de la petita taula del camarot. L’Amadeu ha entrat amb la clau que, tots dos tenen dels respectius camarots, per algun cas de necessitat. En Frederic que no l’ha
sentit, no s’ha assabentat de la seva presència perquè com sempre té la televisió engegada, de reüll el veu i fa un moviment brusc i de la butxaca li cau la llanterna a terra.
--Frederic! Això portes a la butxaca?
--No te’n riguis, m’ha fet servei moltes vegades.
--Ja, ja, ja, no et recordes que el salvavides ja en porta una de petita? Amb aquesta segur que t’enfonses, ja, ja, ja.
--Tu, te’n fots, però encara no s’ha acabat el viatge.
--Va, anem per feina, he tornat a veure la Guineu telefonant des de coberta, l’he vist mentre estava dins del bar, a través de les vidrieres.
--Hem d’anar alerta, Frederic, sobretot que no s’adoni que el vigilem.
--No pateixis, ahir vaig sortir a coberta i em vaig assegurar que durant el dia el reflex no permet veure l’interior.
L’Amadeu anava a encendre una cigarreta, se n’adona que són dins del camarot i amb cara de contrarietat la torna a posar dintre el paquet.
El bar Jamaica, al matí, és el lloc de les classes de ball caribeny. La salsa ressona per tot l’ambient i les veus dels monitors del Costa Brava esforçant-se, picant de mans per fer seguir el ritme de les noves cançons als que no han baixat a terra.
Pel davant passen la Maria i l’Alfons.
--Algun valdria més la pena que ho deixés córrer –diu l’Alfons. La gent engrescada intenta seguir el ritme, alguns no ho aconsegueixen tot rient i suant, però se’ls veu com en gaudeixen plenament, estan en plenes vacances.
L’Alfons i la Maria passegen, tot ho miren i ho segueixen. Ara, es troben davant mateix de la piscina, els monitors o animadors del barco posen en marxa l’hora del Tai-xi.
Ells continuen mirant; a la Maria les mans se li escapen intentant imitar-los.
--Alfons, això ens aniria bé, a nosaltres, no et sembla?
--Jo, no estic per punyetes… Ja, ja, ja, no veus? Ja, ja, ara sembla que estiguin cagant… ja, ja, ja…
--Ets un capsigrany, tot el que és nou per tu és ridícul.
--Mira! Mira! Ja, ja, ja… Aquell iaio…
--Aquell iaio té la teva edat, Alfons!
--Però jo no em poso en evidència.
--Ja n’hi ha prou, jo me n’hi vaig! –i amb una revolada s’afegeix al grup mirant-se molt bé al monitor.
Els primers moviments li costen, a la Maria, però no tarda gaire a seguir-los, encara que de tant en tant s’equivoqui. Al cap d’una estona, el seu semblant mostra una satisfacció, en gaudeix plenament.
--Cony de dona! Es fica a tot arreu... –la contempla l’Alfons complagut –no li ho diré pas, però no ho fot malament del tot.


L’Amadeu es troba al bar amb un refresc davant seu i la cigarreta als llavis. De tant en tant la deixa al cendrer, fa un glop i torna a dipositar la beguda a la barra, “és tan pesat, a vegades vigilar…”
Per una de les entrades al local acaba d’aparèixer la Ninet, vestida com sempre a l’últim crit, però amb el mínim de roba. S’asseu en una taula i es demana un whisky. Després de cada glop es mulla i prem els llavis prement-los fortament, tot buscant amb la mirada un testimoni del fet.
“Està per menjar-se-la”, l’Amadeu no pot frenar el pensament, sempre l’ha trobat atractiva, però avui l’ha troba està arravatadora.
“En aquests moments, no sé què donaria per ser un dels seus visitants”, somriu amb un petit toc d’amargura. “Li he preguntat al Frederic quan feia que no estava amb una dona… i jo? Quan fa?”
La Ninet se’l mira repenjada amb el colze damunt la taula i aixecant
amunt i avall la cama per damunt del genoll, un tic d’impaciència, no troba o no veu el que vol.
“A qui haig de vigilar és a la Guineu… jo, ara podria passar una bona estona amb ella”
La Ninet li té clavada la vista, és tan evident el que vol o busca en aquells moments d’ell… Torna a prémer els llavis, se’ls mulla, i amb la mirada el convida. Deixa el got damunt la taula, agafa la bossa, guarda la targeta i surt del bar.
L’Amadeu no ho pot evitar: a uns passos, la segueix, una feblesa o debilitat que lamentarà.