Som diferents! Capítol 4 (2)

Un relat de: Angelina Vilella Ros

El Narcís no para de mirar-se a la gent. Intenta trobar l’Aurora, la seva dèria des que l’ha ha conegut. Sap que, com ell, és diferent, no sap com, ni per què, però ho sap... Pansit segueix els cosins. De cop, sent una música: és la veu de la noia en una de les tendes.
--Aquesta no m’agrada! El color groc no m’agrada!
--Aurora, si vols la samarreta amb aquest dibuix ha de ser groga…
El Narcís, espontani, s’aparta dels seus cosins i ja dins de la tenda la veu darrere del penjador de les samarretes, intentant treure’s la roba.
--Quina samarreta més bonica portes!
--T’agrada?
--Estàs molt guapa! –li passa la mà per la galta.
--Però el color groc no m’agrada…
La Berta intervé a la conversa.
--Veus com t’està bé, al noi també li agrada!
--Es diu Narcís i és el meu promès! Oi, Narcís?
--Sí, sí, és la meva nòvia –i li torna a acariciar la cara.
--I des de quant? -- pregunta la Berta, sorpresa .
--Ahir ens vàrem fer nòvios –es treu la samarreta d’una revolada quedant-se amb sostenidors.
--Aurora què fas? Que hi ha gent aquí! –ràpida li posa la seva brusa blanca.
El Narcís no ha perdut detall, ja sap que porta sostenidors rosa amb un llacet que li separa els dos pits. Un somriure murri apareix i li queda gravat al semblant. L’Aurora, ja vestida i sense donar importància al fet, agafa la mà del Narcís, que encara té el somriure maliciós a la cara, i surten al passadís de les tendes. La Berta es disculpa amb la dependenta i surt darrera d´ells.
L’Aleix i l’Arnau tornaven enrere buscant el cosí.
--Narcís, on t’havies fotut? No ho facis més, això de desaparèixer sense dir res. Ho sents? –li recrimina l’Arnau.
En Narcís, eixugant-se la bava, els somriu i senyala la petita tenda esportiva. Seguidament, agafa, la mà de l’Aurora i es posa a caminar i xerrar. En passar per davant de la biblioteca i sala recreativa veuen gent en les diferents taules jugant a cartes, dominó, escacs… Es miren tots dos i el Narcís pregunta.
--Juguem al parxís?
--Sí, sí, juguem, però no facis trampes, eh? A mi no m’agraden els que fan trampes… --es mira la Berta i li ho pregunta amb la mirada, aquesta accedeix. Tots dos es dirigeixen a la monitora de la biblioteca, li demanen el joc i s’asseuen en una de les taules il•lusionats.
A l’estona --t’he matat! T’he matat! He de comptar vint –riu feliç l’Aurora
--Has fet trampa! –protesta el Narcís
La sala de jocs és acollidora, molt ben decorada, cortinatges fent joc amb els entapissats de les cadires, els llums il•luminant cada taula com si d’ells en depengués l’èxit dels jugadors. Les cambreres del bar el Duomo, proper a la sala, fan acte de presència de tant en tant, amb la safata a la mà i un bloc per apuntar les peticions. No entenen tots els idiomes dels creueristes, però sí saben copsar la mímica universal amb el seu somriure, l’entesa no costa gaire; el menú s’especifica en català i anglès; un cafè, una copa, un refresc… moments després apareixen amb la comanda a punt de servir.
Francesos, italians, alemanys, brasilers, espanyols… tota la gama d’idiomes presents al vaixell es troben representats a la sala de jocs, cadascú amb les seves frases eufòriques i també fortes en un moment donat de guany o pèrdua; però el Narcís i l’Aurora guanyen en to. Quan es fan massa evidents, la Berta des del seu racó els fa el senyal perquè afluixin la veu; ells l’accepten, però només uns minuts.
La temperatura és una mica baixa. La Berta es posa per damunt les espatlles la pasmina groga de llaneta que portava a la mà.
--Berta, tinc fred. –l’Aurora amb els braços creuats i fregant-se’ls – puc anar a buscar-me el jersei?
--Jo també tinc fred –el Narcís imita l’Aurora, com si el que ella diu fos llei.
La Berta deixa el llibre damunt la taula, rumia si deixar-la anar sola o no, però la veu perfectament orientada i li dóna la clau a l’Aurora.
-Vés amb compte, tanca bé la porta després, comprova que estigui tancada empenyent-la, ho sents? –la resposta de la noia és positiva fent el senyal amb el cap.
--Ja ho vigilaré jo, també tinc fred i vaig a buscar la clau als meus cosins que són a la piscina –respon el Narcís.
Els dos agafats de les mans s’encaminen cap a l’ascensor. La Berta no pot evitar el pensament tot mirant-se’ls “que gaudeixin d’aquests moments, la vida ja es cuidarà de retallar-los…”
El Narcís entra corrents al seu camarot, agafa el jersei i es mira el reflex del llum del camarot de l’Aurora. Instintivament surt al balcó i s’apropa a la barana per mirar cap dins del camarot d´ella. Per fer-ho s’ha d’aixecar de puntetes i mirar des de fora de la barana, el vidre de separació li impedeix veure-ho només decantant el cap.
Ha enfosquit. La vista se li decanta cap al mar; tot és fosc, ara, com una gola de llop, només un espai de llum al casc del creuer, al frec de l’aigua que il•lumina les ones d’escuma que formen en avançar el vaixell i la forta remor del xoc de les que vénen i les de l’empenta del Costa Brava es fa sentir com un bramul especial i continu. Agafat fortament a la barana, un crit queda glaçat a la gola del Narcís. Clavat a terra i les mans aferrades al passamà, no se’n pot separar, ni moure’s, la immensa negror l’espanta; una suor, una angoixa i unes llàgrimes a punt d’aflorar són fortament presents. Gira el cap sense saber com, i veu l’Aurora bellugant-se per dins el camarot.
--Aurora! Aurora! –ha estat un crit, no una salutació.
Ella el sent i contesta també des de la porta del seu balcó.
--No s’hi val a mirar Narcís!
S’acosta a ell, però temorosa, ja sap que té prohibit sortir al balcó sola i… sap que ell també, però la seva veu ha tingut la força suficient per trencar el temor. En arribar al seu costat, s’adona que alguna cosa li passa.
--Què tens Narcís? No et trobes bé ?
Ell continua plorant. Ella li agafa la mà que ell prem ràpidament. Aleshores s’adona de la immensa foscor que té al davant, amb el seu rugit. La por i l’angoixa com un mantell ha caigut damunt d’ells, ara ja són dos els que ploren, les cames tremoloses, fixes a terra i horroritzats. No poden parlar, mirant-se de fit a fit es premen les mans entresuades i observen com les llàgrimes els rodolen cara avall.
Mai sabran exactament els minuts que han estat víctimes de la por.
Ell, ara sent una escalfor humida cames avall, i conscient del que li està passant, encara plora més amargament.


En aquests moments, la sala recreativa està plena. La Berta no entén l’ idioma, poden ser russos, polacs, romanesos… pel color de la seva pell veu que són caucasians, però no en sap el país. Les rialles a tot el món són iguals pels que guanyen, i cares pansides pels que perden. Són un grup d’amics, que s’ho passen molt bé. A una altra taula juguen al dòmino; a aquests si els entén, són francesos. Les rialles també són damunt la taula. Els enveja. Es pregunta quant temps fa que una bona rialla no és present en els seus ànims? Ni tan sols pot somriure, amb la vida que porta.
Ha aixecat un parell de vegades la mirada, creu que és massa estona per recollir el jersei. La Berta tanca el llibre, el posa dins la bossa i amb una petita ganyota d’impaciència s’aixeca i es dirigeix al camarot.
Entra i de seguida veu la porta de la terrassa oberta i a l’Aurora repenjada al balcó del costat. Surt ràpida amb una repulsa a la boca, que queda anul•lada en veure la cara del Narcís; a l’Aurora, només li veu els cabells.
--Què feu aquí fora?–dirigint-se al Narcís –Aurora !
--Ber… Berta… no ens podem moure… Ah, ah,..—diu la noia sanglotant i amb la cara esfereïda.
En fracció de segons la Berta s’adona del drama; a ella també li ha fet respecte més d’una vegada la immensitat del mar a la nit. És tenebrós. Amb decisió agafa l’Aurora, i intenta separar-la de la barana. No pot. El Narcís la té molt agafada i li ho impedeix. Aleshores agafa fortament amb una mà les d´ell, que com una salvació s’hi arrapa, i amb l’altra aparta l’Aurora cap dins. Aquesta, en veure’s lliure i fora del mar, entra corrents al camarot.
--Narcís! Escolta –amb veu suau –ara poquet a poquet, quan et deixi anar, entraràs al camarot i m’obriràs la porta, ho sents ?
Per al Narcís, la presència de la Berta ha estat un alliberament, les cames sembla que ja obeeixin i deixa que amb força l’empenyi fora de la barana. Ja lliure entra dins i obre la porta, tal com li ha dit.
En sortir al passadís per entrar al camarot del noi, la Berta es troba amb els cosins que, també inquiets per la tardança del cosí, anaven a buscar-lo. Entren. No saben què ha passat, però la cara del noi és un drama i els pantalons mostren part del fet.
--M’he pixat a sobre… --i continua mirant-se els pantalons.
La Berta els explica tot el drama i com els ha trobat; els tres coincideixen que no poden anar sols al camarot havent-hi el balcó, i que podia haver estat pitjor.
--A mi també em va passar una vegada, Narcís, de tan riure em vaig pixar al damunt…
--També et vas pixar?
L’Arnau assenteix amb el cap, obre l’armari i li ofereix uns altres pantalons.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

91 Relats

132 Comentaris

163271 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)