Som diferents! Capítol 5/4

L’Amadeu està nerviós. Repassa amb atenció un plec de notes que s’ha tret de la butxaca. En Frederic se l’està mirant com esperant alguna cosa.
--Ho trobes o no ho trobes? –li pregunta finalment.
--No sé on cony ho he fotut... –i continua buscant.
--Deixa-ho estar, més o menys sabem el que li hem de dir, no?
--Si, però allà hi tinc els horaris i tot.
En Frederic s’aboca a la finestra i comprova que estan entrant al port de La Veleta, a Malta.
--Escolta, jo no em vull perdre l’entrada al port, és fora de sèrie, diuen, i segurament la Guineu tampoc se la perdrà.
--Tens raó, no sigui que connecti amb algú; la màfia, aquí, tan prop d’Itàlia, es troba a casa seva, i els mafiosos s’ajuden tots.
--O es maten! Els dos homes surten del camarot, es fan un senyal i segueixen direccions oposades.
El vaixell lentament va entrant a La Veleta. Té fama de ser el port natural més bonic que existeix i el més llarg. Només el color ocre és present; terra, cases, torres de guaita... tot el que la vista copsa ofereix una policromia de matisos d’aquest color. Els tics de les càmeres de fotografiar posen la música de fons, acompanyats de les paraules d’admiració, acceptant la bellesa natural del lloc.
L’Amadeu embadalit amb el paisatge no s’adona que l’Adolfo prop d’ell està parlant per telèfon. En Frederic no s’ho pensa més i cautelosament s’hi acosta i pot sentir-li dir:
--La seva feina, més d’un parell per dia.
--...
--No pateixis, Montoya, no li trec la vista del damunt.
--...
--A Tunísia, res, desembarcarem a La Veleta a les dotze del matí.
--...
-- Pensa...
--...
--Així no hi ha problema, baixarà amb mi, tan segur com que em dic Paco.
En sentir-lo, la cara de sorpresa és patent en la de l’Amadeu, que sort que està d’esquena i l’Adolfo no l’ha pogut veure.


L’Alfons, en una de les taules sota cobert de la piscina, està fent una partida de dòmino amb uns estrangers, són quatre: un croat, dos francesos, un italià i ell català, cap d’ells entén els altres, però la malícia en el joc és internacional, i les mirades a moments maten i d’altres divertides.
“S’ho està passant d’allò més bé, el meu home” pensa la Maria.
--Espero no et juguis la casa—li diu.
Ell, amb un somriure, li mostra la pila de monedes d’euro que té al davant.
L’Alfons es mira el rellotge.
--Ens trobem a la porta del menjador com cada dia. D’acord?
--D’acord— ella es mira el rellotge i veu a través del bonic tornassolat que només falta un quart d’hora per anar a dinar. Continua passejant per la piscina i, de reüll, continua admirant el rellotge de nacre. Els sol li mostra uns reflexos preciosos.


Els tres cosins, davant de la taula del Self Service, gaudeixen de tota la varietat d’amanides, pasta, pizzes, carn, peix... Gaudir-ne és poc, la gula també hi és present. L’Arnau s’ha aixecat un moment a buscar pa i l’Aleix va cap al camarot a cercar la targeta que s’havia deixat. En veure’s sol a la taula, el Narcís ha deixat de menjar, es mira el menjador i la gent que l’envolta i va fregant amb els dits el viu de la safata, amunt i avall, amunt i avall, observant. Arriba l’Arnau amb el pa i el Narcís torna a agafar la forquilla i continua menjant.
Ja han acabat de dinar. Pels passadissos se sent música llatina, una lambada. És una música apegalosa i l’Aleix es mou sense ni tan sols adonar-se’n. En baixar de l’ascensor gira cap al seu passadís i davant mateix es troba la Ninet d’esquena que també va seguint el ritme movent els seus malucs. En veure-la se sent atret per ella i es desespera, es posa darrera seu intentant seguir el mateix ritme, perd la xaveta, s’acosta a ella, li passa la mà per la cintura i la prem cap a ell seguint tots dos el mateix ritme provocador de la lambada. Aquell contacte tan proper l’altera més i en agafar-la amb les dues mans la frena. Ella es gira i en veure el noi es desfà de males maneres de la seva pressió.
--Surt, aparta’t! –amb males maneres li retreu la Ninet.
--Però què et passa, xavala! Bé que et refregaves fa un moment!
--No sabia qui portava al darrere.
--Podries ser més amable amb mi, no?
La Ninet arriba al seu camarot obre la porta i entra ràpid. L’Aleix intenta evitar-ho i hi posa el peu.
--Treu el peu o crido!—forcegen uns moments.
L’Aleix s’ha adonat que no hi té res a fer i amb ràbia retira el peu i dóna un parell de cops de puny a la porta.
--Això no quedarà així! Meuca! Te’n recordaràs de mi, i tant que sí!
En Bony des del seu carret ha presenciat l’escena i just en passar l’Aleix pel seu davant mou el cap amb l’expressió de sempre. Aquella porta és un poema.


La Berta i la Ninet estan assegudes al sol, en una taula davant la piscina i assaborint uns refrescs escolten la música que sempre toquen els altaveus, la Ninet amb el peu va seguint el ritme. La Berta amb els ulls va seguint els moviments de l’Aurora, que entra i surt constantment de l’aigua i amb la mirada busca al Narcís. Per fi arriba i tots dos es posen al jacuzzi.
--Vols dir que aquests dos no s’agraden? –pregunta la Ninet
--Em sembla que sí –contesta la Berta –i no sé què fer, tinc contradiccions; si li’n privo, amb el destí que l’espera, li robo uns dies de felicitat; si li permeto que segueixi, la cosa serà pitjor amb la separació, no es podran veure mai més. És un dilema, no sé...
--Jo els deixaria, però agafaria previsions de cara a la noia, ets responsable d’ella en aquests moments. Les atraccions mútues entre les persones són iguals en ells. A més, la disminució psíquica és lleu, han de sentir igual que nosaltres –li respon –deixa que passin les coses que hagin de passar, a vegades passa el que menys ens esperem...
--Has vist l’Adolfo? –pregunta la Berta, canviant de tema.
--No permetis que se t’acosti, si no, no te’l trauràs de sobre, a més és un penques, un “xulo” i un ludòpata...
--Has fet tard amb l’avís, Ninet, ja se m’ha acostat i massa, en tots sentits –els ulls se li entelen.
--No em diguis que t’has enamorat d’ell?
--Perdudament... –les llàgrimes ara ja són patents en el seu rostre.
--És un malparit, si se n’adona et xuclarà tots els diners, vés amb compte. Aquella morena, exageradament pentinada amb un monyo, em va dir que va treure-li mil euros, i a més jugant amb ella tot el que va voler.
--Sisplau, vigila l’Aurora! –s’aixeca ràpid i entra als lavabos del costat de l’ascensor, no pot escoltar més.
La Ninet es mira l’Aurora feliç al costat del Narcís. Li està passant suament la mà damunt del cap, allisant-li els cabells. Pensa que té tota la raó d’aconsellar que la deixi ser feliç durant el viatge. Ella sempre ha cregut que els moments bons s’han d’aprofitar quan es presenten, si més no buscar-los, els dolents vénen sols.
Els pensaments queden tallats quan l’Adolfo fa acte de presència a l’altra costat de la piscina; “ És atractiu el malparit”, moreno, ulleres de sol últim model i una tovallola penjada a les espatlles. Amb la mirada l’home busca un lloc a les gandules, una mica difícil per l’hora, ja són les dotze i els banyistes ja en gaudeixen des de fa un parell d’hores. De cop, veu la Ninet, la saluda amb la mà i fa l’acció d’acostar-s’hi, però en veure la Berta que ja ha tornat es frena en sec. La Ninet ha vist l’acció, però no en diu res a la Berta, que no té ganes de parlar, agafa la bossa i sense aixecar la vista s’acomiada de la Ninet, va fins el jacuzzi i fa sortir a l’Aurora que l’obeeix de mala gana i marxen.
--Què diu la noia més maca del Costa Brava? –l’Adolfo s’asseu a la cadira que ha deixat buida la Berta.
La Ninet se’l mira.
--A tu segur que no t’esperava.
--No m’ho crec, això. Ja saps que tu i jo tenim bona química.
--Això és el que tu et creus.
Una cambrera es para davant seu i amb la mirada pregunta a l’Adolfo si vol alguna cosa.
--...un cubata!
Però en el mateix moment en què la noia anava a prendre nota rectifica.
--No, no, ja ens el portaran al camarot.
La Ninet se’l mira sorpresa i interrogant.
--Anem!-- L’agafa de la mà i l’estira, cosa que ella fa sense resistència i interiorment es pregunta per què aquella submissió.
Quatre ulls de diferents llocs no treuen la vista del damunt de l’Adolfo.
--Demà arribem a Palerm, no podrem perdre cap mos amb aquest paio. Ha donat conformitat que baixarà amb ella, ha de ser la puteta, no li
treu l’ull del damunt –afirma en Frederic.
--A part d’altres coses..., com hi ha món..., n’hi ha que tenen sort...
--I tu, Frederic, quant fa que no has estat amb una dona?
--Va, anem per feina –el talla el Frederic–hem d’acceptar l’ajuda que ens va oferir el capità; si baixa a terra dos som pocs per vigilar-lo, a vegades crec que ja ens ha olorat.
--Ca, si només veu faldilles i fitxes del Casino...