Som diferents! Capítol 5 / 2

És el vespre. El Casino ja és obert, en passar-hi pel davant, la Berta veu a l’Adolfo molt ben acompanyat. No en sap res d’ell, ni ha fet res per trobar-la després de l’última sortida del seu camarot amb els dòlars a la mà. Intueix que els diners han tornat a volar; pensa en l’estona que van passar junts i en el més profund d’ella sent la terrible sensació que ha pagat per aquella estona. La part econòmica és el que menys li dol, el que sí sent és l’esberla que li ha causat dintre seu.
Es dirigeix cap al seu racó, la biblioteca. Té sort, la seva butaca és lliure. S’hi asseu i com sempre la primera ullada és pel mar, avui està mansoi, és un dia plàcid, quasi no hi ha ones. Aquesta tranquil•litat sense adonar-se’n li provoca records.
Corren els dies enrere i en la seva ment apareix una Berta amb divuit anys, acompanyada del Sergi. És la nit que es van conèixer, és la nit que es van enamorar, és la nit que es van prometre amor infinit, és la nit... més cruel.
Aquell vespre, ella s’havia compromès en acompanyar una neboda a casa després del ball. Simplement demoraven una hora la trobada, amb un petó apassionat van quedar trobar-se més tard a la cafeteria Barcelona. L’espera va ser angoixant per a la Berta. Quan ja feia dues hores que ella s’esperava, el número de telèfon que ell li havia donat no contestava ningú. No en sabia ni l’adreça ni el lloc de treball, s’acabaven de trobar... Enfonsada i sense saber què fer, va marxar cap a casa seva amb un sentiment de frustració, com si li haguessin trencat l’ànima. Només havien estat tres hores junts, i ja l’havia començat a estimar.
L’endemà, per les notícies, es va assabentar de l’explosió d’aquella casa al centre de Barcelona. Una terrible idea li va venir al pensament. Va agafar la bossa i es va dirigir cap a l’Hospital Clínic, centre on havien portat els ferits. A la llista dels morts hi constava un Sergi, però pel cognom no sabia si era ell. Va demanar de veure’l i li ho concediren, ningú no l’havia reclamat.
Sergi Vidal Martí, nat a l’Espluga de Francolí, ara ja sabia més coses d’ell. I la seva imatge sense vida no se li esborraria mai més. Es va prometre a si mateixa que ningú ocuparia aquelles tres hores d’incipient felicitat. Prop de vint anys després ha traït la promesa. En Sergi ja se li fa llunyà, fins i tot no li pot recordar plenament la fesomia. Ara, la cara de l’Adolfo es troba constantment al seu pensament.

La Ninet amb un vestit turmeller, blau elèctric, arrapat a les natges fins la cintura, amb un tall que en caminar mostra la cama fins la cuixa. Pel darrere l’escot li baixa fins més avall de la cintura. Al davant, dues tiretes sortides de sota el pit el creua anant a ajuntar-se darrera el clatell.
Va bellugant-se pel Casino, esguardant contínuament a tots cantons com aquell que busca una presa. La Ninet crida l’atenció. El seu caminar és provocatiu; a cada moviment sap que són diversos els ulls que la segueixen. Quan li interessa, fa un gir cap al costat determinat i les tiretes li queden just arran de l’aurèola del pit, deixant un desig en els ulls que li interessen.
Assegut a la taula de la ruleta un home ja madur, corpulent, canós, cara roja i un got de whisky a la mà va apostant ara al vermell, ara al negre, sense sort. La Ninet se li acosta, li agafa el got i amb un aplom i fermesa increïble se l’acosta als llavis fent-ne un petit glop. Tot seguit se’ls llepa provocadorament mirant-se l’home fixa. Ell li torna la mirada repassant-la de baix a dalt, li agafa el got i ara és ell el que fa el glop i li torna a ella que repeteix l’acció. Ell somriu amb una mirada lasciva.
--Hagan juego señores… --la veu del cupier es fa sentir.
La Ninet s’aixeca, agafa les fitxes que li queden davant a l’home i les posa al 15 vermell, el número més llunyà; en l’estirar-se ha fregat amb el pit el nas de l’home que, molt complagut, accepta l’acció.
--Diecisiete negro… -- recull totes les fitxes.
--Sortim? --pregunta la Ninet, ja fen l’acció d’anar cap a la porta.
--Tinc el camarot a la planta 10… --li respon l’home.
--El meu es troba en aquesta planta, anem-hi, és més prop.
Pel passadís ell no es pot controlar i intenta grapejar-la. Ella se li escapa, però el Bony, que com sempre es troba feinejant pel passadís, no en perd detall.
Entren al camarot. L’home l’agafa, l’arracona a la paret i es llença quasi sobre ella.
--Eh! Frena, frena… mil euros!
L’home no li en fa cas, està molt excitat, es treu la roba i a ella li separa la roba dels pits i s’hi abraona. Ella l’empeny fortament i cau assegut al llit. Ella continua parant la mà.
--Mil euros.
A la mà de la Ninet hi apareix la quantitat demanada. Ella agafa els diners i se’ls guarda. L’home s’hi llença al damunt.
Una figura grotesca amb el rostre vermell com un llagostí jeu damunt del llit. La Ninet se’l mira i amb una ganyota de fàstic obre la porta del seu camarot i surt.
Davant del seu carret, el camarista està parlant amb un company i la veuen sortir. L’altre home se la mira i després de repassar-la de dalt a baix comenta al Bony que és una dona molt guapa i atractiva.
--No fa massa que hi ha entrat amb un dels milionaris del vaixell, i encara no ha sortit. Al seu camarot, hi han entrat quasi la meitat dels homes que viatgen al Costa Brava.


Sra. Helena havíem quedat fins a Roma, la fi del creuer representa uns dies més al creuer?
--….
Jo tinc altres coses planejades…
--…
I a l’Aurora que li dic jo, crec que hauria de ser vostè la que li ho notifiqués.
--…
Home, a aquest preu intentaré arreglar les coses.
--…
D’acord anirem a Savona tal com desitja vostè. Agafarem la setmana sencera al Mediterrani, encara que se segur que a l’Aurora no li agradarà massa, ja té ganes de deixar-lo.
La Berta penja el telèfon “la bruixa, pagant amb els diners de l’Aurora, total per no tenir-la a casa fins que pugui entrar a la residència…”