Som diferents! Capítol 5 / 3

Un relat de: Angelina Vilella Ros
--Avui podríem posar-nos pantalons llargs i anar a sopar al restaurant, que us sembla camarades? –preguntat l’Arnau.
--Sí, sí! Anem al restaurant. De dia es veu molt bonic, jo l’he vist passant –contesta el Narcís il•lusionat.
Els tres nois canviats de roba es dirigeixen al menjador. Encara no hi han anat cap vegada, els és més còmode anar al Self Service on poden menjar amb el banyador i agafen el que els agrada o el que volen.
Asseguts a la taula 84, un cambrer els pregunta amb quin idioma volen el menú.
--Home, si m’ho preguntes et diré que en català –contesta l’Aleix.
El cambrer, seguidament, amb un somriure postís que no deixarà en tot el viatge els ofereix la carta del menú.
Després de demanar el que els ha vingut més de gust, fet que ha estat complicat, ja que cap dels tres no entenia la carta: en català, però com si fos xinès; menú de disseny i amb noms estrangers. I el cambrer, no entendre l’espanyol…, tot un enrevessament. Per fi s’han posat d’acord, però amb la incògnita de no saber, fins no els i arribi el plat, què menjaran.
En Narcís, durant tot el sopar no ha parat de mirar les taules veïnes buscant l’Aurora. No l’ha ha vist en tot el menjador i, emmurriat, després de sopar es dirigeix al camarot amb els cosins. Els tres han coincidit que molt millor el self service.


Són les dotze de la nit. La discoteca es troba en el seu millor moment, i els cosins en sortir del teatre s’hi dirigeixen. L’Aleix i l’Arnau se senten adults, s’han demanat un “cubata”, el Narcís és diferent, ell se`n va al Self Service a buscar un gelat.
A la pista, els dos cosins mouen l’esquelet amb un grup de nois i noies; s’ho estan passant d’allò més bé encara que la música sigui de màquina, a ells qualsevol soroll és bo per cremar calories. Arriba el Narcís, s’hi acosta i també es posa a ballar darrere el grup.
--Ai, ai!—una noia es gira ràpid de cara el Narcís –Però ets burro o què? M’has enclastat el gelat a l’esquena.
La parella de la noia, un jove alt i corpulent, es dirigeix amb el puny alçat cap al Narcís, i quasi li descarrega la ràbia a sobre. En fracció de segons se’l mira, el veu i es refrena
--Xaval, aquest no és el teu lloc!
El fet ha paralitzat la zona, Ràpidament hi apareix un guarda de seguretat. En saber què ha passat, agafa el Narcís per l’espatlla i se l’emporta cap a la porta.
L’Aleix i l’Arnau l’han seguit, no els sortien les paraules, per fi.
--Ja ens l’enduem nosaltres—diuen a cor tots dos.
--No ha passat res, aquell d’allà dins, que s’ha esverat per res.
--No el vull veure més per aquí a la sala, ho sentiu? –amb to fort els diu el guàrdia de seguretat de la discoteca.
--Anem, Narcís, t’has de rentar, vas brut de gelat per tot arreu.— comenta l’Arnau.
--Collons de Narcís, ens ha desgraciat la nit –diu enfadat l’Aleix.
Els ha aixafat la festa, com algunes altres vegades, continua pensant l’Aleix. Recorda quan anaven a la Platja de Pals caminant des del poble, per anar a veure l’espai nudista, i el Narcís els delatava perquè es posava a cridar “mireu quines tetes té aquesta dona”, i aleshores els tocava marxar.


Passada la mitjanit, el vent ha afluixat, el vaixell quasi no es belluga. La discoteca continua estant de gom a gom, ni una taula buida i la pista efervescent. L’Adolfo acaba de veure entrar la Ninet amb una de les seves minifaldilles i un “top”en forma de V, amb dues tires amples de lluentons platejats que li permeten mostrar, com sempre, mig pit, arran de mugró. Amb el cos va seguint, provocadorament, el ritme d’una lambada. Més d’un parell d’ulls queden atrets per l’escot, ella ho sap, para i el seu cos es contorsiona, perfecte. Els llatins tenen un altre ritme i Barranquilla ha estat l’escala, el lloc ideal per a l’aprenentatge.
L’Adolfo havia envejat moltes vegades el Montoya quan els veia junts. Aleshores ella era intocable. Ara té el seu permís per lligar-se-la tot el que vulgui. Deixa la copa i es posa al seu davant, després al darrere seguint-li el ritme. La lambada propicia que els cossos estiguin junts, molt junts. Quan ell s’equivoca, el cos d’ella xoca i es refrega contra el seu, i aquest frec l’adelera. Una pertorbació l’embogeix.
--…
--…ball…
Ell intenta parlar, però el so fort de la música li ho impedeix. Ella li somriu i li fa el gest que té set. Ell l’agafa per la cintura tan fortament que no la deixa ni caminar, rient; però la Ninet amb una empenta se’l treu de sobre i es dirigeix a la barra del bar. Ell demana dos whiskys, xoquen els gots, beuen, es miren, ella divertida, ell cobejós. La Ninet es torna a posar a la pista plena, i seguidament li insinua que hi ha molta gent, allà. Ell se li acosta i a cau d’ orella la invita a anar al seu camarot. Ella, també s’acosta a la seva orella i en comptes de dir-li res li mossega lleugerament el lòbul; després, amb la llengua l’hi acarona. Ell l’agafa i l’atrau contra seu. La Ninet riu i comenta:
--Al teu camarot, no! En tot cas al meu.
--Amb tu, allà on sigui…
La música continua sonant i la joventut balla desenfrenadament. La poca claror psicodèlica i l’alcohol desperta sentiments molt variats, ells dos es fan pas i surten. Davant mateix hi ha l’ascensor. Ella continua ballant i mirant-se l’Adolfo molt fixament, una mirada que parla sola. Entren al camarot. Ella encén la tele i posa l’emissora de ball. Continua ballant provocativament; ell ja no sap el que es fa. Es treu la bonica l’americana blanca i la llença de qualsevol manera sobre el petit sofà del camarot. Ella, mica en mica i sempre al ritme de la música, es va traient la poca roba que porta.
“Seràs meva”.
A través dels vidres de la porta del balcó la lluna en el seu ple es reflecteix en l’aigua fent una estela lluminosa fins el creuer. A dins del camarot de la Ninet no hi fa falta cap llum.


El Bony amb el seu carret va mirant les portes en busca de les que tenen la targeta indicant que ja es poden arreglar. La de la Ninet s’obre, i en surt l’Adolfo. Un altre, el veu allunyar-se i amb el cap fa el seu moviment característic.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

91 Relats

133 Comentaris

149545 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)