Sóc l'amic joglar. Sóc l'amic prescindible.

Un relat de: nani

Sóc l'amic. Només l'amic.
Ep! Ara no us penséssiu que no m'agrada ser l'amic, eh?
El que odio profundament és ser sempre només l'amic. I aprenc a odiar-ho més quan aquelles persones que considero les meves amistat se m'escolen per entre els dits i veig que ni com a amic els serveixo.
No serveixo ni com a amic.

Seguim el raonament:
Sóc sempre només l'amic.
No serveixo ni com a amic.
Conclusió: sóc un moc al nas d'un nen petit,
que no fa res més que fer-se burilles i
un cop sóc al seu dit,
decideix deixar-me esclafat contra la paret, al revers de la samarreta, sota la taula o
em llança pels aires i em perdo en l'espai exterior (l'última frontera).

Sóc l'amic.
Sóc l'amic sempre prescindible.
Sóc l'amic de passar-ho bé.
Sóc l'amic que escolta sempre, però mai parla,
i quan parlo, no parlo de res i encara menys si és de mi.
Per què?! Perquè no vulgui?!
No; perquè no ho accepten,
no em deixen,
em castren,
em maltracten,
em giren l'esquena o deixen d'escoltar,
canvien de tema...
no els interessa res que pugui dir si és personal o transcendent.

Sóc l'amic anècdota.
Sóc l'amic prescindible.


De tot això en traiem que "Sóc", que ja és molt, i potser hauria d'aprendre a valorar-ho, per que quan no-sigui segur que tinc més fred. El no-ser no avisa, i no acostumo a portar el jersei de llana gruixuda a sobre per si de cas... i amb la mala sort que tinc, segur que el no-ser m'enxampa amb bermudes i samarreta de tirants i, com que no crec que em deixi anar a buscar el jersei, m'hauré de passar la resta de l'eternitat patint fred. I... és que si hi ha alguna cosa que odio casi tant com ser sempre només l'amic, aquesta cosa és patir fred. No puc suportar el fred.

Però a més de ser l'amic prescindible pallasso anècdota, sóc l'amic tonto que es tira pedres al propi teulat fent que la noia a qui tant ha estimat en secret de capseta tancada i posada estratègicament de forma informal i despreocupada sobre la taula, a l'abast de tothom, amb la intenció que ningú tingui interès de descobrir el secret d'amor que amaga... la noia en qüestió començarà una relació amb un dels meus bons amics (per dir-ne d'alguna manera d'ell, per que amics, últimament... -sense comentaris-) ... Bé, vaja, que primer es cartejaran, després quedaran per fer un cafè, posteriorment intercanviaran fluids, seran parella, casament, fills néts i besnéts... i jo seré només un record de joglar divertit de qui no recordaran més que el sobrenom -i això amb sort-.
I tot això després de cuidar a la noieta, de trucar-la, d'escoltar-la, d'entretenir-la, d'aguantar-li els plors i els mals moments... després de tot això, un dia el coneix a ell (vaja el coneix; el veu passar de lluny, pregunta per ell, els presento i... ja els tenim enamorats -i ja em teniu a mi no com a amic imprescindible, sinó com a amic prescindit-).

Aquesta és la meva sort. Però ara vosaltres direu: "Ha estat una mala experiència, ja en vindran de millors". Però no ha estat una situació desafortunada aïllada, guaiteu el que em va passar fa no gaire temps...
Una altra noia deixa la parella en coneixe'm, em fa tots els senyals per que jo pensi que ella i jo i que potser, que hi ha possibilitats que, vaja, que no seria molt difícil que potser, que segurament... i jo que em faig il·lusions, i ella ara que tornarà amb el seu ex, que tant se l'estima i tant...
I jo sóc només l'amic amb el qual s'ha recolzat en el temps d'impàs.
Efecte Kleenex?! Són eficaços per a netejar mocs.

Sóc la crossa, sóc aquell en qui recolzar-se en moments difícils i a qui oblidar tot just el temporal ha passat... sense interessar mai més que per la meva capacitat d'escoltar i potser donar algun consell, fer riure en moment difícils...
Però jo amb qui ric quan estic malament? Amb qui em recolzo? Qui em pot escoltar?
Em trobo sol. Molt sol.

I mentrestant tots els amics i amigues emparellats, fent vida de matrimoni, i jo sol esperant que el temps es consumeixi lentament,
AMÉN.

Oh!, i a fer bona cara,
que la resta tot els va bé
i no volen veure cares llargues en els seus moments daurats,
que sinó encara em rebutjaran
finsitot
(i ja seria gros)
com a joglar.


Comentaris

  • Prescindible? Segur?[Ofensiu]
    foster | 06-09-2005

    No t'ho creguis que el teu prota és prescindible. Al contrari. Potser no se'l valora obertament com caldria, però a la vida el que es fa en silenci mai no és prou valorat fins que el temps en dóna tota la seva dimensió; i llavors, tard però mai massa tard, aquella/a a qui t'has dedicat en secret, aquells a qui has donat un cop de mà sense esperar res a canvi, llavors sí, llavors ho saben i ho valoren molt més del que et penses.
    (Per cert, jo odio el fred, també).
    Gràcies pel teu comentari, t'hi has entretingut. En mirar els teus escrits he entès perquè t'ha cridat l'atenció el títol.
    Només unes curtes respostes al teu coment:
    -Estàs segur de la innocència dels nens d'ara? Fins a quina edat, tres, quatre anys?
    -El nom, "petit príncep" volia crear el doble joc de significat amb un mafiós baixet que regna despòticament en el seu domini privat.
    -Tens raó, ningú el deixa passar, ell ho imagina en la seva realitat entusiasmada del moment.
    -Qui es transforma és ell, no el cotxe, per això no hi ha els dos punts.
    -Sí, podria anar entre cometes, però no és necessari i crea una distància amb el text que jo no volia.
    Bé, res més, gràcies novament. Si escrius res més en prosa fes-m'ho saber, ho llegiré.
    foster

  • eskup[Ofensiu]
    lila86 | 08-08-2005

    el sentir-te així no vol dir que sigui cert.Tothom ens sentim com a tal: amics joglars,prescindibles,amic anècdota, reforç en mals moments i deixalla en els bons..però, per a mi, almenys, no ho ets.És cru el relat, i fa reflexionar,però no buidis tots els teus "rencors" aquí.Comença per obrir-te als demés..i si no t'escolten ..crida.Segur que hi ha molta gent disposada a sentir-te,olorar-te,escoltar-te..i tu ni ho saps,ni t'en vas adonar, o simplement no deixes que traspassin el teu escut.Petons.

  • m'ha agradat, [Ofensiu]
    bilbo_saquet | 25-05-2005


    m'ha agradat
    sí que sembla un diari, com alguns diuen...
    i m'agrada que sembli un diari!!!

    quin estil tan diferent respecte el teu poema "despertar"...

  • Felicitats!![Ofensiu]
    Eva_yam | 18-05-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat la teva manera d'escriure!! estic d'acord amb tu quan dius que realment és un estat d'ànim d'un moment, d'un conjunt de situacions!!

    crec que hi han moments a la vida que un es pot sentir així!! molt aprop i molt lluny de les persones que tens al costat!!

    l'he trobat distret i divertit de llegir!! ànims!!

    un petonàss!! et seguiré llegint!!

  • una pàgina del meu diari[Ofensiu]
    nani | 15-05-2005


    celebro que sembli una pàgina del meu diari,
    senyal que no sembla artificial ;)
    no he posat gens d'empeny en escriure frases molt boniques ni mefàfores extraordinàries,
    només en intentar descriure algun estat d'ànim...
    espero haver-me'n ensortit.

    Li falta algun punt d'amor?!
    potser si, però llavors seria un romàntic frustrat.
    Crec que així és més decadent, més ...

    apa
    estic preparant una història que tinc ganes de penjar perque tinc la sensació que no estaré horriritzat del resultat del que he escrit (normalment al rellegir-ho ho estic).

    salut!

  • qwark | 30-04-2005

    No sembla un relat, sinó més aviat una pàgina del teu diari personal (no sé si això és bo o dolent), escrit sense ornaments, sense amanir, sense cuinar (cru). Crec que és fàcil seguir el relat, identificant-se amb un personatge que molts hem estat en algun cop (el perdedor, romàntic).

    Si em permets una crítica constructiva (no n'acostumo a fer, considera-ho un esforç per part meva) crec que seria més comercial si afegissis una mica més de dolor. És a dir, mostres el personatge com un perdedor petit i insignificant. Però si expliquéssis com estima aquella noia, el dolor que li produeix la gelosia i la seva absència; si mostréssis les ferides obertes de la seva ànima, fins al punt que es pogués olorar la sang, aleshores se't consideraria més "sensible", "romàntic" i d'altres coses que donen més status que parlar de la insignificància de l'ésser. Aleshores tindries més d'èxit i potser alguna lectora s'enamoraria de tu.

    Va, paro ja de dir tonteries (m'en queden per dir, però les guardo per algun relat futur)