Cercador
He de marxar.
Un relat de: nani- No puc més. N'estic fart. Ja sé que ho he dit moltes vegades, però aquest cop va
de debò: marxaré. Necessito marxar.
- Perquè has de marxar? Què és ara el que trobes tan horrorós?
- Ja ho saps: no aguanto la rutina frenètica ni la monotonia de la ciutat, el no veure el cel, el no passar aventures, no tenir ni temps ni espai per crear ni per crear-me a mi mateix... sento que em torno com ells, em sorprenc fent coses i pensant coses les quals sempre he criticat. M'estic tornant un d'ells... i això no ho puc suportar... em sento gris.
- Encara no parles com ells. [...] Ja ho has vomitat tot? [...] Qui són ells'?
- Ells, la resta, tothom.
- Gràcies. Es veu que jo també sóc ells'. I la teva estimada Maria també.
- No, clar que no! Vull dir la gent del carrer, que han acceptat la vida que els han donat sense plantejar-se què volien, els rutinaris grisos i sense sentiments...
- No tots som així!
- Ells són majoria, i de llarg. Aquesta ciutat em contamina. He de marxar.
- Marxem doncs. Tu, la Maria, jo... i que es foti la ciutat, oi? Doncs no!
- Ei, feu el que vulgueu. Jo marxo. Ho necessito. Si decidiu conformar-vos...
- Sempre ataques allò que no entens? Jo i el conformisme no ens portem gens bé, hauries de saber-ho.
- Prefereixes suportar merda de societat a marxar. Això és conformar-se.
- Cent vegades he desitjat marxar i cent vegades m'he quedat. M'he quedat, sí, i mentrestant ...
- Sí, clar. Mentrestant fas una tarda a la setmana de treball a la comunitat' per sentir-te bé amb tu mateix, per netejar-te la consciència, per que saps que ets un conformista i no ho vols admetre.
- Prou. Per aquí no hi passo. [...] Deia que: i mentrestant m'invento la meva vida cada instant, a la meva manera, i contribueixo al canvi amb les meves accions. Visc en el meu oasi, sí, és la única manera de continuar vivint aquí i així contribuir al canvi necessari. Quants cops hem parlat de com ens agradaria que fos el món? Ja no recordes les nits que ens hem passat xerrant d'ideals? I ara em dius conformista. Si tothom fes com tu i marxés, res mai canviaria. Ets un covard que fuig del problema, i a més egoista: només penses en la teva felicitat.
- Si tothom es quedés i es fes un oasi particular i malgastés les tardes en petites coses que no serveixen per canviar res...
- Serveixen per canviar el món! Hem de treballar el maó, saps? abans de construir una nova casa, saps? Tu et trobes en una casa feta un nyap, i en comptes de treballar-hi, te'n vas. Un és el que fa, no el que diu.
- Viatjaré, descobriré noves maneres de viure, passaré aventures, m'obriré al món... tornaré, un cop hagi viatjat prou, i faré el canvi que tan espero! Muntaré alguna moguda ben grossa... tothom en parlarà!
- Quan tornis, la societat encara estarà pitjor; més profundament enrutinada i menys disposada a plantejar-se un canvi. No tindràs res a fer.
- Bé... [...] Suposo que tu, i la Maria, i molta gent... ja ho haureu anat preparat...
- Per fi te n'has adonat: els que realment fan possibles els canvis mai donen la cara; el símbol del canvi és l'últim que es planifica. [...] Perquè no et quedes ara i muntem aquesta moguda de la que parles junts? Ves-te'n de la societat, però queda't a la ciutat en un oasis, com jo, fet a la teva mida, on puguis ser feliç. No vols ser creatiu i passar aventures? Quin escenari millor que el teu propi oasi? I des d'allà -des d'aquí- canviarem junts el món!
- Que em quedi? Ara? Muntem una moguda per agafar a la gent de la solapa i sacsejar-los, despertar-los del seu son, i, mentre els mirem als ulls, dir-los que pensin, que sentin, que visquin, que creïn, que no tinguin mai por, que aprenguin a jugar, a riure, a...
- Cal marxar, sí, però no cal que sigui gaire lluny.
Comentaris
-
<
> | 26-11-2005 | Valoració: 9quanta realitat/veritat... ho he dit fa poc: sueña y serás libre de espíritu. lucha y serás libre en la vida. una abraçada!
-
El viatge[Ofensiu]qwark | 26-11-2005
La ciutat es revela com un gris uniforme que ens refreda l'ànima. Però entre les escletxes que deixen els gratacels es filtren alguns preciosos raigs de llum que il·luminen aquests oasis que -sorpresa- són més nombrosos del que pensem.
Potser sí que cal marxar de tant en tant, viatjar, conèixer altres paisatges i, el més obvi, saber trobar-se a un mateix. Saber créixer, aprendre a dibuixar els oasis i els deserts a la nostra ment.
Comença a fer via, nani (i escriu quan tornis).
l´Autor
Últims relats de l'autor
- He de marxar.
- Créixer
- "avui he tingut un somni", presentat al REPTE XII del fòrum (modificat lleugerament)
- poema innocent amb el teu nom
- El ritual del te
- Petit poema d'amor / a una gran amiga / que troba sentit a la vida / en el conte "El Petit Príncep"
- El mòbil: la Bústia de Veu i la mare que la va parir.
- algunes revelacions...
- Déu vs. Geni Maligne (Convidat especial: DESCARTES)
- Amor, Màgia, Sexe, Mort... una mica de tot.
- despertar
- Sóc l'amic joglar. Sóc l'amic prescindible.
- P llavors Q