P llavors Q

Un relat de: nani

"Estàs expulsat. Has de marxar. Mai ningú no ha de conèixer el que has fet; podria portar conseqüències nefastes". I també: "ets una deshonra pels nostres". Torno a viure aquells moments, a escoltar aquestes paraules, a veure al jurat protocol·làriament vestit i amb les cares vermelles de tant cridar. "deshonra". Van dir "deshonra". Acoto el cap, m'apropo les mans als ulls i, després d'uns instants durant els quals intento negar la necessitat, ploro. Ploro. Ploro en silenci. M'intento convèncer que un aspirant (un ex-aspirant per ser més exactes) no ha de plorar... a més no ha estat culpa meva. Tanco l'aixeta i m'eixugo les llàgrimes. Torno a aixecar el cap i a respirar profundament. Ja ha passat.

Deu fer quatre dies que estic aquí tancat i sol. Estic acabat. Quatre dies sense parlar amb ningú. Quatre dies amagat; em busquen per expulsar-me. No em trobaran. Quatre dies treballant íntegrament en el meu últim projecte: un sistema per comprimir-me dins d'un cos humà (així és com els anomeno a ells: humans) per arribar a viure com i entre ells, sentir i morir com i entre ells.
Com he arribat fins a aquest estat deplorable? Com he arribat a desitjar quelcom tan miserable? Això em passa per tenir noves idees, per ser ambiciós i romàntic. El que encara no entenc és què hi ha de dolent en tot això.

Jo era un dels candidats per ocupar el Seu lloc. Es van convocar unes oposicions per tal d'escollir el Seu successor segons el projecte d'univers presentat per cadascú. Jo vaig crear un món que tenia tot el que era necessari per ser presentat: diverses galàxies i diversos planetes, alguns a una distància idònia de l'estrella Sol per tal de crear-hi vida; una vida molt variada i que prenent formes diferents, amb una evolució notòria i l'equilibri de totes les espècies vives mitjançant un sistema regulador. El món que ens proposaven era perfecte però autòmat. El meu projecte tenia elements dels projectes més ambiciosos de tota la història: vida marina, terrestre i aèria; diversos sistemes reproductius i diversos climes i zones amb vida adaptada a tals situacions. Tot i així em semblava un projecte molt tradicional i senzill, així que em vaig decidir a fer alguna cosa nova. Després de molt pensar vaig decidir fer que l'evolució arribés fins a un animal biològicament desprotegit però amb capacitat racional, així estudiant si tenia més importància la biologia o la racionalitat. Mai no s'havia fet cap animal racional, així que el meu projecte era doblement ambiciós: crear vida racional i estudiar el seu comportament davant la desprotecció biològica. Per poder-ho estudiar amb tot rigor, la no intervenció al meu univers va ser una de les premisses, no com els altres aspirants que hi intervenien com a mètode de control -segurament perquè no eren prou bons com per programar una vida en harmonia des del principi-. Sabia que aquest projecte no seria ben acceptat per les altes esferes, així que el vaig mantenir en secret fins que vaig tenir resultats dignes de ser exposats.
Estava molt emocionat i em vaig entregar completament a aquest projecte. Observava fascinat com evolucionava el món i prenia nota de tot el que hi passava. Per fi va esdevenir l'espècie racional que vaig decidir anomenar "humans".

En un principi van tenir algunes dificultats, però gràcies a la seva capacitat de raciocini van aconseguir dominar el foc i posteriorment van fer algunes armes molt primitives amb pedres esmolades i pals. Vivien de la caça i la recol·lecció. Va ser qüestió de temps que aprenguessin l'agricultura i esdevinguessin sedentaris en comptes de nòmades. Van millorar la tècnica i van treballar la ceràmica. Van crear diferents cultures i totes m'identificaven amb algun element de la natura com el sol, el riu; em lloaven i es passaven el dia pregant-me. Jo, per descomptat, mai vaig intervenir al món ni vaig fer cap senyal d'existència, però ells creien en mi. Eren senzills, però havien superat les adversitats biològiques gràcies a la capacitat de raciocini que els havia atorgat. Havien superat el meu projecte. N'estava orgullós. Sentia un gran afecte per aquests diminuts humans.

El meu projecte havia funcionat a la perfecció: tal i com m'esperava, la raó superava la natura i ho feia de la manera més positiva en tots els sentits: els humans vetllaven pel seu propi bé i també pel de la natura; no mataven mai si no era per menjar i actuaven amb bondat; anaven regulant l'equilibri de la natura de manera molt intel·ligent; el món vivia en harmonia absoluta gràcies a ells i a la perfecció de la meva creació.
Finalment vaig decidir donar a conèixer el meu projecte. Vaig rebre moltes crítiques (deien que era una bogeria), però ningú no podia objectar res públicament del meu projecte: els resultats eren immillorables. Ell em va felicitar, però em va dir que estigués molt alerta, ja que a partir d'ara tindria el Jurat vigilant que els meus "humans" no fessin cap pas en fals. Em va advertir que si el projecte se m'escapava de les mans no tindrien més remei que expulsar-me i esborrar tot el pertanyent al meu projecte; era massa ambiciós i perillós, portat d'una manera massa romàntica: on s'és vist la no-influència al món per part d'un dels nostres?
Em sentia afalagat i no Li vaig fer gaire cas. Em pensava que el Seu lloc ja el tenia assegurat; qui faria un projecte més ambiciós i amb millor resultat que el meu?

M'equivocava. Els problemes van arribar més aviat que no em pensava. Veia que una espècie pensant estava superant tots els obstacles, ells sols, sense la meva intervenció: eren lliures tot i que ells estaven convençuts que jo intercedia en les seves vides. I aquí van començar els problemes.
Van crear religions cada vegada més estranyes que servien de mètode de control de la gran part de la massa humana i de justificació per a qualsevol acció que volgués fer un humà poderós. A més, les societats pensants van començar a fer-se amos de la natura i a no respectar-la ni vetllar per ella; a utilitzar-la al seu gust.
La seva història es pot definir com una alienació progressiva per mitjà del control ja sigui imposat per la religió com pel sistema polític (monarquia, dictadures, democràcies o comunismes, tots mal portats,). Van aparèixer cada vegada més personatges que anhelaven el poder i que eren capaços de fer qualsevol cosa per arribar-hi, amb la manifestació màxima dels feixismes com a personatges de poca alçada i amb un bigotet que es creien Déu. Aquests han estat el màxim exponent dels personatges que han fet mal a la historia de la humanitat. L'església catòlica també ha contribuït al llarg del temps a això.
També hi ha uns personatges curiosos que s'anomenen filòsofs. Es caracteritzen per fer teories d'allò més còmiques, però el fet és que es creuen el que diuen. N'hi ha que realment diuen coses molt importants, però n'hi ha que fan riure plantejant molts interrogants que no tenen raó de ser, i proposant respostes que disten tant de la realitat...

Actualment practiquen una cosa que en diuen ciència i una altra que en diuen tècnica. La ciència és l'art de predir i manipular la natura amb finalitats egoistes i la tècnica és l'art de construir màquines alienadores i manipuladores que deixin camí lliure als poderosos per fer el que vulguin.
Ara la meva obra ha estat desfeta: ells l'han canviada i, seguint la meva pròpia proposta inicial, no hi puc fer res; he de ser un simple i passiu espectador. Amb la raó són capaços de justificar qualsevol acció com per exemple guerres (s'han fet especialistes en guerres; el material que han creat és monstruós), o bé dividir el món en dues meitats: molt rics i molt pobres. És evident que han oblidat els instints que jo els havia proporcionat; així com volien anar pel bon camí? El fet és que els queda poc temps de vida; s'autodestruiran ells mateixos: ja porten dues guerres mundials... el concepte és còmic de tant absurd que em resulta.

Quan el jurat va saber tot això em van citar i em van humiliar. Van decidir destruir el meu projecte i tot el que tingués a veure amb ell, fins i tot a mi; ningú mai no ha de saber de l'existència del meu projecte ja que si a algun altre aspirant se li acudís seguir els meus passos acabaria tan malament com jo.
Per això estic aquí tancat, on no em poden trobar. He acabat la meva última obra: el que em permetrà ser un d'ells. Els odio en el més profund de mi mateix, els tinc ràbia, mereixen menyspreu i... són els que m'han fet perdre el Seu lloc. Per culpa del vici, de la vanitat, de l'ambició, de l'anhel de poder i d'un llarg etcètera, els humans m'han fet perdre el Seu lloc. Els odio. Els odio, però són tot el que tinc. Els odio i me'ls estimo alhora; són la meva creació i els he vist evolucionar des del principi dels seus temps. M'identifico amb ells i els intento comprendre.

Primer de tot amagaré aquest univers en un lloc on mai ningú el podrà trobar, així tindrà el seu propi final (que estic segur que no tardarà molt a arribar). Després, amb la meva nova creació, em tornaré com un d'ells i viuré i moriré entre ells i com ells. És millor això que no pas una vida d'exili que, com a mínim càstig, el Jurat m'imposaria.

...

Que estrany estar dins d'un cos humà... em sento tan petit. Quantes limitacions pel que fa als sentits! Que diferent que es percep tot des d'aquí! A més, la meva implantació al cos no s'ha fet de manera totalment correcte i estic destinat a emmalaltir cada vegada més. M'odio i m'estimo a mi mateix pel fet de ser un humà.
Ja ho he decidit: em tornaré un d'aquells filòsofs i els escriuré què han de fer per a salvar-se. Continuaran sent lliures, com sempre ho han estat i sempre ho seran (mai ningú no trobarà el seu univers) ja que podran escoltar-me o no segons vulguin; els meus poders no funcionen dins de l'univers estant.
He escrit llibres sobre els meus pensaments: que l'home ha de conviure amb la raó i els instints per així arribar a la seva màxima esplendor; que són lliures per que mai no hi ha hagut cap
Déu i que les religions són una farsa; i que la decadència d'occident va començar amb Sòcrates. M'han titllat tots de boig i no m'han volgut ni escoltar.

Estic desesperat. Emmalalteixo. El cos d'home em rebutja. Ho veig tot gris i negre.

Els dic que han de seguir el seus instints disminuint la importància que li donen a la raó. La veritat és que la civilització és molt còmode... els començo a entendre. Tot i així llanço missatges de canvi per un futur amb harmonia amb la natura, sense cap religió, de plena llibertat humana...
Sento que em moro.
Em moro.
Espero que els humans estiguin a temps de rectificar i viure d'una altra manera. Espero que siguin prou intel·ligents com per fer-ho. Per cert, el seu sistema polític és nefast, i el seu sistema econòmic encara més. La cultura del benestar els ha assassinat com a persones; la classe mitjana és la pitjor de totes.
Em moro.
Que segueixin els seus instints! Que visquin com el que són: animals racionals i no com viuen ara, negant la seva part animal!!! Per què no ho entenen? Encara s'estan matant entre ells. Surten feixismes, capitalismes, democràcies, demagògies, dictadures, comunismes... tots nefastos de base i encara més d'aplicació!
Em moro.
Que visquin en consonància amb la natura.
Em moro.
Que visquin com animals, que els instints estiguin per sobre la tècnica.
Ara sí que em moro.
Que visquin diferent, encara tinc fe en ells! Que visquin lliures! Que somiïn, que desitgin un canvi, que...
Ara sí. Definitivament. Sí.
Ara sí que em moro.
Ara sí...

Comentaris

  • No està en estat final[Ofensiu]
    nani | 15-05-2005 | Valoració: 10


    Estic d'acord amb els comentaris,
    ja s'havia anunciat que no està en estat final... està a mitges. espero algun dia tornar-m'hi a posar i arrodonir-lo, polir-lo, guarnir-lo, repassar-lo, fer-lo del tot coherent...

    mentrestant crec que no està malament...

    siau!

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    qwark | 29-04-2005

    Perquè veig que t'ho curres. Potser el gènere de la Sci-Fi és el que dóna més joc (al meu parer) perquè et permet construir universos fets a la mida de les teves idees (les grans idees) i, al mateix temps anar entenent el món.

    M'ha sorprès molt la temàtica, personalment, perquè just acabava d'escriure un relat una mica semblant (tot i que enfocat d'una altra manera... aprofito per fer-me propaganda a mí mateix: Denèbola).

    Crec que el teu relat et defineix com un idealista pessimista (un Déu bo, que plora, perquè ha perdut la guerra). No crec que la idea s'aproximi a la realitat (un Déu bo i perfecte no hauria de fracassar o, en última instància, no consideraria el Món actual com un fracàs) però és prou tendra i original.

    Espero poder llegir més coses teves ben aviat!

  • bon començament[Ofensiu]
    Rodamons | 27-04-2005

    Aquest relat té un començament prometedor, però cap a la meitat comença a introduir moltes idees, algunes contradictòries, que no acaba de desenvolupar. Li cal un poc més de coherència.
    Tanmateix, t'anime per continuar publicant relats.