Sobreviure

Foscor, humitat, pudor de tu.
I aquella repugnància que em revenia només de veure't amb aquell somriure de mala persona, de voltor afamat devorant la seva presa sense compassió.
T'acostaves i et descordaves els pantalons. Ni tancant els ulls podia deixar de veure el teu esguard tremolós d'un desig pervers i incontrolable. Tenia dotze anys el primer cop que em vas violar. Encara recordo aquella penetració salvatge, bruta i espasmòdica i aquell dolor dins el plor que em creixia incandescent. Em grapejaves els pits minúsculs, mentre t'escorries com un animal.
- No ploris, exagerada, segur que t'ha agradat - esbufegaves en un to triomfal, com de mascle envanit.
- I ja saps, a ta mare ni piu, o et mato, puta!

***

Foscor, més foscor encara, feta un manyoc en un racó d'un món que no podia ser el meu. I el plor se m'estovava lentament en unes llàgrimes com de malson o de somni inconscient. Volia creure que delirava. Aleshores, creava un espai asèptic, com un univers petit per a mi sola, per poder fugir de l'existència i de la humiliació sostinguda a què em sotmeties. Mai no hi havien històries d'amor en el meu espai secret. Només solitud i foscor. Fins i tot, el cos de noia em feia fàstic, em dutxava amb una llum tènue per no veure cap signe, cap senyal del teu rastre al meu damunt.

***

Quan esmorzàvem tots junts, la mare ens servia apressada i diligent. Sempre deia que la tristor em corprenia els ulls, que no ho entenia, tan jove i amb aquell posat tan amarg. Tu, li deies que eren coses de l'adolescència, que no en fes cabòries, que ho teníem tot i érem unes desagraïdes. En canvi, vosaltres sí que les havíeu passat magres i no us queixàveu - tot, mentre em posaves la ma sobre la cuixa i mastegaves el menjar amb una golafreria que feria la vista i tots els sentits -

Pobra mare, no sabia amb qui es va casar.
Tenia por que no li fessis mal a la Laura. Ens portàvem dos anys. Ella també estava trista de vegades, però com era poc parladora mai no sabíem què pensava. Un dia, et vaig veure escolant-te per la porta de la seva habitació, quan la mare no hi era.

Vaig començar a morir en aquell instant que vas travessar la porta on dormia la meva germana petita i vaig capir que un odi visceral em naixia de les entranyes i seria la meva ombra fins el dia en què morís.

***

Ens ha passat la vida a tots. Jo, a dia d'avui, faig de professora de grec en una universitat amb més pena que glòria, davant d'uns alumnes que em són molt llunyans, com la resta d'éssers, suposo. No tinc massa empatia social. Tu ara ets vell, pare, i estàs malalt. La mare et cuida amb una habitud extrema en el mètode, no es descuida de res, t'acarona com si fossis un nen de pit. Jo, gairebé mai no et vinc a veure, perquè els teus ulls encara tenen aquella espurna ingràvida que m'esborrona i em fa vomitar. La Laura va marxar molt lluny de tots nosaltres, suposo, per intentar oblidar el passat.

És inútil voler oblidar, hi han coses que romanen sempre, com l'olor de la terra molla, l'amor incondicional de la mare o la foscor vergonyosa que ens va esmicolar la infantesa i ens va convertir en còmplices d'una història bruta i indigna com tantes d'altres. Sobreviure i poder dur una vida aparentment normal, potser ha estat un triomf. O no, tot sovint tinc els meus dubtes.



gypsy