SINCERAMENT, NO M’HA AGRADAT COM HA ANAT LA REUNIÓ RAJOY – MAS.

Crec que cal recordar com és que hem anat a parar on som, qui ha provocat els moviments que s’han anat donant i quina ha estat l’estratègia dels uns i d’altres. Venen moments decisius de la nostra història i si una cosa tinc clara és que els catalans – el poble, el que abans en dèiem societat civil però ara ens han segrestat el nom – haurem de ser més valents i més actius que mai si volem aconseguir la independència.

La cosa comença amb una sentència del Tribunal Constitucional castradora i humiliant tant pel fons com per les forma en que es va produir. Després ve una enorme manifestació en que CiU ens covoca pel pacte fiscal però l’ANC ens convoca per la independència i, finalment, CiU s’acaba afegint a darrera hora al sobiranisme, mig per convicció, mig per no perdre la centralitat de la política catalana.

A partir d’aquí les discrepàncies dins CiU sobre el tema han estat constants i fruit d’aquestes discrepàncies va néixer una pregunta estranyíssima per a que tant els independentistes com els federalistes estiguessin contents. Quan parlem dels federalistes en aquest cas parlem principalment d’Unió. IC no era important. I el PSC-PSOE era un entitat nacionalment equívoca i en plena decadència.
Per la seva banda el PP i el PSOE (i UPyD i Espanya en general) continuen en els seus tretze: no a la consulta. Punt.

A la reunió de l’altre dia entre Mas i Rajoy els dos hi van de manera molt diferent. Mas va a Madrid. Porta 23 reivindicacions. I demana de fer una consulta (no vinculant). Rajoy continua dient que res de res de consulta –ni vinculant, ni no vinculant- i que dels 23 punts ja n’anirem parlant.

La posició de Rajoy em sembla molt més coherent que la de Mas. Rajoy diu el mateix que el primer dia: no. Mas va variant: unes preguntes – enquesta (el que volem la majoria dels catalans és un referèndum vinculant, president) i ara 23 punts que donen un gran marge al PP per negociar una sortida que sembli raonable per a que el 9 de novembre, en comptes de preguntar-nos si volem esdevenir un estat independent, ens preguntin sobre qualsevol altre cosa: sobre si estem d’acord amb el nou finançament, l’immersió lingüística o que el Barça hagi fixat aquest noi que es veu que mossega.

La posició de feblesa en que ens està col.locant Mas recorda una mica aquell humiliant pacte que va fer d’amagat sobre l’estatut i que, finalment, després d’haver-lo retallat entre ell i Zapatero, no va impedir que entre el PP i el Tribunal constitucional espanyol l’acabèssin de castrar. O Mas té molta por als espanyols o hi confia molt en ells. Jo ni una cosa ni l’altra. I quan parlo d’espanyols em refereixo als dirigents de l’estat i a la seva oligarquia: contra el poble espanyol no hi tinc res en contra sempre que ell no tingui res en contra del poble català i ens respecti.

En aquest marc veig a venir un intent de pacte entre Mas i Rajoy en el que els dos faran veure que cediran una mica i que aconsegueixen fer un pas endavant. El problema està en que el president Mas no pot negociar quelcom que no és seu, que és la sobirania dels catalans. No hi està legitimat. Tampoc no hi està legitimat Rajoy. Però això – aquesta sobirania nostra que no és negociable – ens l’haurem de guanyar a pols en els propers mesos. Sortint al carrer, paralitzant el carrer i demostrant al món – no cal dir que pacíficament – que tenim les idees molt clares i que no ens deixarem ningunejar per ningú, valgui la redundància.

Si el president Mas, en comptes d’haver anat a Madrid amb 24 punts – els 23 i la consulta – hi hagués anat només amb un (el referèndum), jo estaria molt més tranquil. Per tant, com ha anat passat d’ençà de la sentència de l’estatut, ens tocarà continuar ser la punta de llança d’aquest procés de manera que la nostra oligarquia i la oligarquia espanyola vegin en el referèndum com un mal menor. Menor a l’inestabilitat social i política. Menor a la declaració unilateral de independència (amb la possibilitat, amb el referèndum, que els espanyolistes el guanyin, cosa que seria impecablement democràtica i que hauríem de respectar tots ).

Crec que és el moment de demostrar – pacíficament però amb una enorme contundència – als oligarques d’aquí i d’allà que el referèndum és el mal menor per a ells i la seva única possibilitat. No deixe’m que els uns ens coaccionin, ni que els altres ens enganyin. Visca Catalunya lliure!!!!