Simplement dos amics (1era part)

Un relat de: dragaroja

-De debó que també t'agrada?- reguntà sorpré en Theo.
-No la veig només com a una amiga. Ho sento necessitava explicar-li-ho a algú i tu ets el meu millor amic. Potser en aquest cas noe ts la persona més indicada, però…
-I què proposes que fem?
-Jo no penso lluitar per ella, i tu aconsegueix-la jo t'hi ajudaré.

En Theo mirà les estreslles uns instants, estaven els dos estirats sobre l'herba. La brisa de la nit s'acentuava cada cop més. Era hora de marxar, llavors s'aixecà.
-No estic disposat a veure't patir. M'és igual la Lilly et rpefereixo a tu.
Un somriure es dibuixà a la cara dels do, compartien una gran amistat des de feia molts anys. Havien passat bons i mals moments, tot i que sempre predominaven els dolents.


5 de febrer de 1925 Theo

Caminava sol, sota la fosca nit. Ja havia deixat enrere a en Helmut. El que m'havia confessat m'havia deixar sense ganes de fer res. Ella…el meu gran desig, i ara eld e tots dos, l'hvia d'oblidar i no podria.
Davanr al porta altra cop, en un segon se'm borraren tots aquells pensaments, havia d'entrar, i pensar quina excusa donaria, ja n'estava fart. Vaig picar tres cops com de costum, sóbrí la porta lentament. En Hertz, aparegué per la porta, era una home d'aspecte horrible, anava mig begut era alt i forni. Els seus ulls foscos i penetrants em consternaven i em recordaven amb l'ogre amb el que havia de viure, era el meu padrastre.
-Es pot saber per què collons arribes tant ard?
-Deixa'm en pau!-vaig entrar dins de casa malumorat, igual que ell.
-No hauràs estat amb aquell amic teu no?
-I què si hi he estat?Tu també has estat bevent i jo no et dic res - s'acostà lleugerament a mi.- No em toquis, vas borratxo!
-Faig el que em dóna la gana, ems ents?
Em clavà una bofetada a la galta esquerra, la seva preferida. Me la vaig tocar, em feia mal, el vaig mirar amb cara de fàstic. Per`po ell encara enfadat em digué:
-Et prohibeixo que el tornis a veure!
Aquestes apraules m'indignaren encara més, no se'm acudí una resposta millor.
-Faig el que em dón la gana. Em fots pena!
Em vaig tancar a l'habitació amb un cop fort de porta. Les llàgrimes de ràbia i impotència em queien sense poder evitar-ho.


6 de febrer de 1925 Helmut
Li havia confessat. Em sentia molt millot. Però m'havia de proposar, no podria.
Com sempre pujà ma mare a despertar-me.
-vinga ja és de dia, arribarà tard al Gymnasium!
-Tinc son.- em vaig tapar la cara amb el coixí.
-Has d'anar a veure al teu pare a l'hospital, abans d'entra r a classe.
-Ha tingut una altra recaiguda=
No esperava resposta, era una preugnta estúpido, ella també ho sabia. Va acotar lleugerament el cap. Em mirà fixament, li brillaven els ulls. No gosava preguntar-li, vaig haver de reunir totes les meves forces per aconseguir xiuxiuejar:
-No es morirà oi?
Es dirigí cap a la porta, la obrí, girà el cap i em feu un somriure forçat.
-No cal que vagis enlloc si no vols.
I sortí, deixant-me sol, el m´n se'm queia a sobre. Em vaig amagar sot els llençols, com si això em fes desaparèixer. Per què co va haver d'ana a aquella maleïda guerra?


Estirats, sota les estrelles es miraven, en Theo fou qui començà, trencà el gel per dir:
-M'ha tornat a pegar.
En Helmut ja estava acostumt a aquella frase, però cada cop que la sentia se li posava la pell de gallina. No entenia com un home podia fer tan mal, potser era perquè no el considerava el seu fill. Potser era només un destorb per ell, potser…
-A la galta esquerra?
-Sí, com sempre.
-Fill de puta!- se lie scapà a en Helmut.
-I tu, per què no has vingut a classe?
Si lenci, un silenci ho deia tot. De vegades els silencis parlen mé s que les paraules. Ells dos es coneixien prou bé per interpretar qualsevol mirada, somriure, paraula o com en aquest cas, silenci. En Theo en veure que no obtenia resposta prosseguí:
-T'entenc, per desgràcia sé el que se sent. Resa perquè la teva mar eno es casi amb un altre.
-No podria, sempre l'estimarà. -s'eixugà les llàgrimes amb el braç.
-Millor.
-Suposo.
Restaren callats, no sabien qè dir-se, els dos necessitaven pensar. La seva vida era massa complicada com per entendre-la. Els dos tenien massa problemesm, no recordaven haver estat feliços mai. El que més s'assemblava a la felicitat és quean estaven junts, es tenien l'un en l'atre tan en els moments bons com en els dolents. En Helmut de sobté s'aixecà, li digué a en Theo que el seguís i l'altre acceptà. Travessaren mig dresden, arribaren a un bosc espès on ni tan sols hi passaven els raigs de lluns, entraren, no les tenien totes però decidiren continuar. Per fi divisaren la fi d'aquell bosc. Hi havia una gran estructura, no es distingia bé què era. Llavors en Theo preguntà:
-On m'ahs portat? Què és això?
L'altre no contestà, només eguí caminant. Arribaren a la gran estructura que ara es veia que era una fàbica abandonada. Tenia finestres trencadaes, una xemeneia aprtida per la meitat i les valles que la envoltavene staven destrossades, En Helmut hi entrà. La porta feu un soroll molt estrepitós, estava tot fosc no es veia res, en Helmut obrí un llum, era un espai buit, sense res. Les parets despintades, només hi havia alguns trossos que es veien blancs, d'altres grisos del fum i les màquines que hi devien haver hagut. En un racó en Helmut hi tenia provisions.
-És per sia lgun dia em vull escapar de casa, però tu ho necessites més que jo.
-És fantàstic, quedem-nos aquesta nit.
Passaren la nit parlant sobre la seva família i de les múltiples qualitats de la seva estimada Lilly. Estar allà era com esvaïr-se de la realitat, com entrar en un altre món on nomes hi eren els dos, sense problemes ni preocupacions. A partir d'aquell dia decidiren que aquell seria el seu refugi.
Es feu de dia, no havien aclucat l'ulle n tots la nit, els dos tenien por de tornar a casa. Però en Helmut havia d'anar a l'hospital i en Theo al cementiri. Tornaren cap a Dresden.

Comentaris

  • A veure...[Ofensiu]
    bdjer | 13-11-2005 | Valoració: 10

    ...quan ho continues tia!! Que jo això ho vaig veure de puny i lletra ja fa temps i encara estic amb el mono de que passin més coses! No ho aparquis, que la idea està dpm. I amb lu bé k escrius el resultat serà la hostia :P

    Petonsssss

  • ux les faltes:S[Ofensiu]
    dragaroja | 05-11-2005

    hi ha unes quantes faltes, ho sento és que escrivia ràpid i no me'n vaig enrecordar de revisar-ho :P

  • ux les faltes:S[Ofensiu]
    dragaroja | 05-11-2005

    hi ha unes quantes faltes, ho sento és que escrivia ràpid i no me'n vaig enrecordar de revisar-ho :P

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dragaroja

dragaroja

24 Relats

77 Comentaris

35487 Lectures

Valoració de l'autor: 9.26

Biografia:
No hi ha gaire a dir sobre la meva vida o sobre mi mateixa......El meu naixement va ser en una freda tarda de febrer i des de llavors han anat passant els dies i els anys...el meu somni sempre ha sigut ser escriptora, mai ho serè, però sempre ho somiaré.

De tots els animals de la creació, l'ésser humà és lúnic que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir.