Sico

L'Alfons anava amb un ganivet clavat a l'esquena. Un ganivet de cuina amb mànec de pasta esgrogueïda i clivellada. El metge de capçalera li va dir que com que la ferida era neta i seca, que millor deixar-ho com estava, que ja cauria sol, que temps i paciència.
La Cari, la seva muller, mirant de posar-hi dignitat, va fer substituir les plaques ronyoses del mànec per unes de cirerer massís, tot i que havia estat dubtant entre unes de freixe més fosques i unes altres d'olivera precioses. Després, diligent ella, es va clavar a cosir traus a totes les camises, jerseis i jaquetes de l'Alfons per poder-hi enfilar el mànec.
Des que va patir la incisió no hi va haver dia -ves quina cosa- que l’Alfons no clavés la vista en algun vianant que també anava amb ganivet de cuina encaixat a l'esquena.
A l'insti de Cornellà, els seus alumnes van creure que això que el professor Alfons celebrés halloween pels volts de St Jordi era indicatiu que repapiejava . El van començar a anomenar El Psicosis -així, en castellà- però com que era llarg de dir li van acabar clavant El Sico.
Els fills, també adolescents, no va semblar que li donessin massa importància perquè no el veien patir massa. El gran se'n fotia. Però es van enfadar amb la mama en saber que havia estat ella la qui havia clavat el ganivet al papa. La Cari sempre explicava que havia sigut així... sense saber massa com, tot d'una es va trobar engrapant el mànec d'un ganivet inserit a l'esquena del seu home. Horroritzada el va deixar anar com si s'hagués enrampat. Es va disculpar, li va preguntar si s'havia fet mal i es va sentir molt culpable.
Denunciar-la? A ell en cap moment li va passar pel cap; de fet li havia clavat sense malícia, hauria estat un trasbals pels nens i, pobra dona, prou pena tenia de carregar amb totes aquelles culpabilitats.
En poc temps la Cari va deixar l'Alfons. No podia suportar veure'l a casa dia rere dia amb tot allò clavat. Se sentia fatal.
Pobre Sico, això sí que li va doldre de veritat.