L'altra cara de la Lluna

Avui, avui per fi ha arribat la brisa,
tranquilitzadora i pacient, a reconfortar-me,
a lliurar-me de sanglots i nits d'insomni,
a alliberar-me dels dolors dels dolços somnis,
com tu nadó, que en mi camines,
qui mai has arribat,
com la vida que esperava i ha marxat,
sola, llisa i silenciosa.
Perquè la Lluna te dues cares, una que s'amaga,

Acceptar que no tot es com es pot,
que no el què es vol, es el què passa,
no reconforta un petó i una abraçada les espurnes d'un foc creat de ràbia
les esquerdes d'un somni ofegat.
Esperances de rutllar el més bàsic encara,
la il.lusió, la confiança,
i en lo més sincer de l'anima, talls de vidres trencats,
que s'escombren, no s'enganxen,
la serenitat de saber, que es un si com una casa,
a marxar, a obrir mes portes, un univers darrere d'elles,
a sentir, a seguir enamorant-se, les vegades que fan falta,
fins que surti bé.
Sempre lluent, en les nits més fosques, tu Lluna que ens acompanyes,
grossa, que brilles i ens parles.
Misteriosa, sempre has estat aixi,
no canvies sols que avui veig l'altre cara,
mai et gires, mai et mostres sencera, i no cal,
avui veig a través de tu l'altre panorama,

i sento força i segueixo en dança,
sabent que també es pot viure feliç,
veient desde la Lluna l'altre cara.