Si banyes les ales d'un ocell en or, mai més no tornarà a volar en llibertat

Hi hagué una vegada un jove, fill de mariners, al qual li fascinaven les maquetes. Des de ben menut acudia cada tarda, després d'anar a l'escola, al port marítim de Sant Martí Pescador, el poble on la seva família residia. Allí, amb un bloc sobre els genolls, i un llapis sostingut amb la seva mà esquerra, s'estava hores i hores dibuixant els vaixells que anaven i venien de Palma de Mallorca. Un cop estava tip de fer esbossos i esbossos, tornava a casa seva, on, amb petits trossos de fusta i amb pega de fuster, dedicava tota la nit, fins a la matinada, a fer petites construccions de fusta i plàstic que imitaven les conegudes barques de pesca de Sant Martí Pescador.
La seva afecció, a mesura que creixia, es feia més i més sòlida, però mai no se li acudia mostrar la seva col·lecció, de més de 200 maquetes, als seus amics, veïns o companys de feina. Tanmateix, un dia, la casa on vivia, datada del s.XVII, va haver de ser destruïda per a construir-hi un parc comercial. L'error va ser que el xicot deixés entrar a casa seva al futur constructor del parc comercial. L'home, fascinat per la seva col·lecció, tingué una idea brillant: decidí instal·lar tota la flamant col·lecció al vestíbul del seu parc comercial. Després de fer una oferta irrebutjable, les instal·là al vestíbul de la seva gran construcció.
La gent no es cansava d'anar a veure cada dia els vaixells de fusta, i li compraven les maquetes a aquell jove. De bon principi, el xicot no es deixava enganyar, i deia que no es podien comprar, però a mesura que l'afluència de públic era més gran, les demandes de compra de les maquetes es feren més nombroses, al igual que les ofertes que li feien.
El jove es va fer ric i famós, vivia en una casa a les llunyanies de Sant Martí Pescador. La seva afecció s'havia anat apagant, igual que la flama d'una espelma, i tot i que tenia tot el que li venia de gust, patia remordiments quan pensava en aquelles tardes en què, tot observant la seva col·lecció de maquetes, se li havia escapat alguna llàgrima d'enyorança al seu difunt pare.
El dia menys esperat, s'adonà que li havien comprat totes les maquetes i que gràcies al seu egoisme tota la seva família s'havia allunyat d'ell. Res no podia fer. Aquell noi que feia maquetes sense l'afany de mostrar-li a ningú el seu petit tresor ja no existia, i el present estava en un home solitari, egoista, sense feina i que rondava dia i nit pel carrer sense tenir un lloc on dormir, ni una fita que aconseguir.
Encara avui, els pescadors del poble d'aquell difunt maquetista diuen que el tercer divendres de cada mes, al port, es distingeix un home assegut en un banc dibuixant, envoltat d'una petita boira groguenca que representa, diuen, les riqueses que van aconseguir apagar la seva flama interior, encesa gràcies a la seva gran afecció: les maquetes.