S'ha acabat nois

Felicitats novament de la nostra part . has aconseguit en ens identifiquem amb aquest relat . tot el que dius també ho pensem nosaltres. seguirem llegin més relats teus dew!!

on potser deixem enrere amics o potser segueixen amb nosaltres però d'una altra manera. Perquè quan s'acaba la ESO penses que les coses canviaran molt i, qui sap!; potser no és així.
Sentiments i sinceritat a flor de pell.

perquè nosaltres fa dos anys, quan vam haver de fer el discurs final de l'etapa de l'eso, començava:

Ja fa 4 anys que ens aguantem mútuament...

Sí, ens estimàvem tan... No, la veritat es que la nostra classe mai no va funcionar el tema amistat, amb certes persones sí, però no amb la majoria.

A batxillerat ja ha estat una altre cosa, també per altres circumstàncies que han donat lloc a una unitat (segurament no tan maca com semblava).

I ara, sí que ha estat un adéu més definitiu. Cadascú ha triat un camí diferent, i són pocs els que l'han agafat cap a la mateixa direcció.

Però bé! La vida continua i sempre ens quedaran els sopar de "classe" (que mai saps de quina classe es parla, perquè allà hi apareix tothom!)

en l'etapa adolescent, poder dir que no t'han dibuixat a la seva mida, que no t'han marcat camins, que no odies, que no t'han putejat massa, que has sortit enfortit i amb personalitat pròpia...
crec que ets generós, positiu i que tens un gran cor.
una abraçada amic!!!

Però comença o segueix...

"moltes gràcies a tots per ajudar a construirme tal com sóc, i no tal com no voldria ser"

Trobo que és un relat preciós, amb preciosos sentiments!.

Si us plau, no deixis d'escriure!.

Cada etapa té el seu encís. Tens raó, potser molts de vosaltres ja no us tornareu a veure, però els noms i els somriures queden en un espai perdut dins del cor i la memòria, que ja han passat a formar part del que tu ets.
Anem fent camí i en cada nova etapa creixem.
M'agrada el to natural i franc del relat, sense ombres de melangia.

Una abraçada Juseph!