Ells, amb final feliç

Per algun motiu desconegut, ella li havia tornat a venir al cap. A vegades li passava, i quan ocorria, podia estar-se tardes senceres imaginat com li devia anar la vida.
Feia anys que no la veia, tot i que feia just unes setmanes s'havien creuat unes paraules per un carrer del centre que, ell sabia segur, els agradava als dos, sempre i quan ella no hagués canviat la geografia del seu mapa.
S'havien creuat, però no l'havia vist com sempre. Havien deixat de veure's quan van deixar-ho per enèsima i últim vegada. Ell ho havia volgut així. No volia tornar a patir. Primer s'esquivaven quan sortien amb els amics comuns. Quan un ho feia, l'altre es quedava a casa o feia altres plans. No ho havien organitzat, però se sincronitzaven instintivament per no trobar-se.
Més tard ella va començar a sortir amb els amics del seu xicot i van acabar per perdre's de vista. De fet no era nou, era el de tota la vida, i estava segur que mai l'havia deixat d'estimar, Fins i tot quan estaven junts, Per això a vegades encara es preguntava què havia pintat ell en tot això.
Quan van deixar-ho, els primers mesos van ser el pitjors. La seva feina de cambrer no li va facilitar les coses, i les ganes irreprimibles que tenia d'estar sol i no de voler parlar amb ningú es veien truncades a cada passa que donava per aquell pub de barri, que va arribar a odiar durant tant de temps, fins que va arribar un moment en el que va aprendre a no donar-li importància. No volia que res que no fos ell l'afectés després que ho deixessin: ella amb tristor i ell amb la ràbia de l'esperança estripada.
Poc després de recordar-la i de passar unes tardes imaginant la seva vida es van tornar a creuar al mateix carrer de sempre. Era com si algun ressort ocult els empenyés a anar al mateix lloc al mateix temps, amb la mateixa organització muda que sempre, i tant, l'havia sorprès.
Aquella vegada, però, va ser diferent. Quan es van veure, tots dos es van acostar per parlar. Ja no recordava la seva veu després de tants anys intentant oblidar-la. I quan la va sentir va sorprendre'l apreciar que havia canviat.
L'última vegada que havien parlat, la seva veu tenia tonalitats de tristesa i d'enyor. Melancolia en format musical. Ara, la seva veu era diferent. No era aquella indiferència fingida per ocultar sentiments que duia a flor de pell, per evitar que ell ho passés encara més malament. Era una indiferència real.
I aquella petita esperança, creada per la veu d'indiferència fingida que li deia que el seu comiat no havia sigut definitiu, que podria haver una altra oportunitat, i que involuntàriament encara guardava ben endins, es va acabar de trencar del tot.

Aquella nit, quan va arribar a casa va veure les entrades pel teatre que ell havia comprat per anar els dos. Les havia comprat el dia abans d deixar-ho, i no es va atrevir mai a anar-hi sol o buscar-se algú per anar-hi. Ella no va saber mai que les tenia.
Ella hi havia anat. Amb l'altre. Just el dia que havien d'haver anat ells. Ella mai li ho havia dit, però ho sabia.
Les va agafar i, alleugerit, va esclafir a riure per com s'assemblava allò a tots els contes de desamor que la humanitat sempre havia escrit.