Ser la música

A les seves galtes guaitava un vermell càlid que m'enamorava. Quan somreia no el podia deixar de mirar, m'agradava l'expressió del seu rostre, m'agradava veure-lo feliç. M'encisava el so de la seva veu quan pronunciava el meu nom. I, malgrat mai he cregut en l'amor, en aquells moments no estava segura de poder afirmar-ho. La seva mirada, clara i alhora misteriosa, m'hipnotitzava, seria capaç de fer qualsevol cosa que em demanassin aquells ulls. Però el que més m'agradava eren les seves mans, unes mans que contaven la seva història, que el delataven mostrant totes les cordes amb les que havien ballat els seus dits quan acariciava el seu vell violoncel.
Sentir el tacte de les seves mans, era sentir la música. El tremolor dels seus dits recorrent la meva esquena em recordaven a les primeres notes de la novena simfonia de Beethoven. Cada paraula a cau d'orella em recordava a les notes d'una melodia que ja havia oblidat. Quan els seus llavis es trobaven amb els meus, l'adrenalina recorria cada racó del meu cos i afloraven sensacions que mai hagués cregut sentir. Tot ell constituïa una harmonia. La seva devoció cap a la música m'extasiava. I la veritat és que amb ell havia trobat la banda sonora de la meva vida.