Sense veure la llum

Quinze anys han passat ; ¡seixanta!, ¡trenta-quatre!, no importa gaire ja el numero dels plecs de les animes dormides. Però es ben cert que una petita part de la nostra historia quedarà gravada per sempre en aquest lligam de fulls envellits. Els acarone amb la suavitat com la pluja esquitxa les fulles tendres de l'arbre de la memòria i els guarde amb molta cura en l'estant blanc de fusta massissa que tinc al meu estudi.

Es la nostra historia, escrita i refractada per el qui agafa la ploma amb intensitat per omplir pagines i utilitza la tinta blava que difumina la vertadera realitat. ¡mocions de divinitat!, ¡pactes de la discòrdia!. Tothom es lamenta.

Unes banderes de tela fosca onegen des de la balconada del meu interior, llebeig potser? Els ocells s'enlairen cap al campanar; allí observen pausadament quines fulles agafaran per construir el seu cau. Amb periodicitat s'escolta el repicar de les campanes. Un d'ells se m'apropa i en xiuxiueja: ¡branques trimestrals!; altre comença el seu cant amb la il·lusió de reclamar la seva parella, ¡nusos quatrimestrals! en sembla escoltar.

¡Vint-i-sis! Repiquen les campanes. Si, potser. Vint-i-sis nínxols han preparat per al seu descans terrenal. Un any de desídia, el de la majoria celestial, van buscar el lloc on s'ubicarien. Un tripartit fosc, el de la discòrdia, va foradar la terra mullada. ¡dos anys trigaren, si! ¡quina faenada!. Un moció divina, la de l'ordenança opaca, va fer la resta.

Quinze anys han passat ja, quan de temps. Em pregunte, qui ens ha robat aquells cinc anys d'una historia refractada? Els ocells s'enlairen a buscar les branques que falten per acabar el niu.