Sense ales no es pot volar

Un relat de: Mercè Bellfort

SENSE ALES NO ES POT VOLAR

En Magí no sabia què fer amb el seu temps lliure. Ara que tot just s'havia jubilat no tocava ni quarts ni hores.
-Tota la vida treballant com un burro i, burro de mi, encara trobo a faltar el tràfec del dia a dia a la feina- li comentava a la Rosa- la seva dona.
En Magí havia estat un bon mecànic de cotxes i, juntament amb el seu pare i el seu germà, tots dos morts, van tirar endavant els dos tallers de la seva propietat durant molts anys.
Al llarg d'aquest temps el matrimoni Planes havia reunit uns guanys considerables de diners. Vivien ben tranquils, sense els problemes econòmics que la gent normal acostuma a tenir. I per acabar-ho d'arrodonir no tenien descendència.
Així, doncs, tant en Magí com la Rosa afrontaven una nova etapa de les seves vides sense cap mena de compromisos familiars: cap fill, cap nét; ni tan sols cap animalet que els fes companyia…Res de res, només ells dos, a part de la Cinta,és clar.
Potser va ser aquest el desencadenant de la situació actual de la parella.Havien d'adaptar-se a les noves circumstàncies, a conviure d'una forma diferent. I això, no resultava una tasca fàcil.
El més complicat de tot era l'edat. La Rosa, que tenia catorze anys menys que el seu home, estava plena d'energia; no parava ni un moment amb les seves ocupacions particulars, ben allunyades, però, d'allò que se'n diu "arromangar-se i rascar de valent".
La feina de la casa la tenia enllestida en un moment ja que tenia una minyona les vint-i-quatre hores del dia. La veritat és que la necessitava per conservar aquella casa rural tan gran, però ella es dedicava només a donar ordres a la Cinta, una vídua de mitjana edat, treballadora i discreta, que disposava d'una assolellada estança a l'ala est del mas.
En Magí, doncs, estava envoltat de dues dones, les dues prou eixerides i, a la vegada, ben diferents.
Com que fins el present sempre havia estat tan ocupat es pot dir que mai no havia parat atenció en aquest aspecte que ara, bé sigui per l'avorriment que arrossegava, o bé per pura tafaneria li feia obrir els ulls.
La seva dona, olorant què li venia al damunt, va trobar el moment adequat -tampoc calia suar massa per trobar-lo- per fer-li adonar que ell, en Magí, havia d'omplir el seu temps lliure.
-Mira, Magí, si et sembla bé jo crec que podríem fer tots dos algunes de les activitats que faig cada dia i que m'ajuden a sentir-me alegre, contenta, en forma. Estic convençuda que et farien un gran bé i el temps et passaria de forma més entretinguda i agradable.
-A què et refereixes?- preguntà ell tot encuriosit.
-Bé, ja saps que les sessions de gimnàs i de ball són sagrades per a mi. Fa anys que les faig i, ja em veus… Estic com una jove de vint anys.
-Home- es va atrevir a dir en Magí. No dubto que tens un cos molt ben conservat, però…
-Què vols dir, tu ara, amb "un cos ben conservat"; es conserven les sardines, es conserven les anxoves, però jo sóc la teva dona. Creus que m'has de comparar amb uns "bitxarrots"?
-Ai, Rosa, no t'ho prenguis així. Com pots ésser tan susceptible? Jo em referia a una altra cosa.
-Mira Magí, anem al gra que ens estem desviant de la meva proposta inicial. De fet, jo només et volia dir que t'he apuntat a classes de ball de saló- deu hores setmanals- i també a unes classes diàries de gimnàs per posar-te la musculatura al seu lloc que ara la tens massa pengim-penjam. Pensa que tot el que et dic es només per a tu, per a la teva salut, que comença a anar de baixa, a fer figa.
-Ostres, Rosa, mai havies estat tan clara com fins ara. De cop t'adones que el teu home, que ha estat actiu, pencaire i que t'ha proporcionat una vida fàcil i còmoda durant anys i anys de sobte esdevé un "Quasimodo" per dir quelcom suau. Mira, jo a diferència de tu, procuro donar la volta a les coses i no em prendré malament el que m'acabes de dir. Per tant, amb aquestes paraules et vull dir que ja pots comptar amb mi. Faré exercici, faré salut.
La Rosa, amb els ulls ben esbatanats se'n feia creus de la resposta del seu home. Tota la seva vida havia estat més falsa que " un duro sevillano " (per tant, molt abans de que l'euro entrés en acció, que ja és dir) i va continuar fent el seu paperot de muller preocupada pel benestar del seu home.
En el fons volia esgotar en Magí, primer mitjançant unes inofensives i distretes classes d'exercicis físics i balls i, més endavant, amb unes sessions intensives de tennis que podrien ésser una bomba de rellotgeria per a ell, ja que el cor d'en Magí no era precisament l'òrgan que li responia més, biològicament parlant.
La Cinta, que no es va deixar escapar ni un sol mot de la conversa, va prendre bona nota i, de moment, es va reservar per a ella, l'actuació que podria dur a terme quan ho cregués oportú.
Va arribar el dia que en Magí va pujar al BMW esportiu que conduia la Rosa per adreçar-se al gimnàs. Val a dir que hi posava de la seva part la força de voluntat, però la il·lusió, el que se'n diu il·lusió, quedava en un notable segon pla.
Quan tots dos feien acte de presència a la gran sala del gimnàs tothom va quedar parat en veure el senyor Planes ben conjuntat amb una samarreta blanca de cotó i un pantaló gris curt, deixant a la vista unes cames garrelles i peludes que rematades per uns peus del quaranta-vuit sostenien aquell tros d'home. La majoria dels presents- acostumats a veure en Magí, dins d'una granota blau marí i mostrant unes mans olioses i brutes que sostenien un drap recargolat més negre que la cara del rei Baltasar-, no van poder evitar fer una cara d'estranyesa davant d'aquella immaculada pulcritud.
Al cap d'una estona la pulcritud en qüestió es va anar esvaint perquè en Magí, un cop fet l'escalfament, es va prendre la classe molt seriosament i la suor va deixar la seva empremta fins a calar la flamant samarreta blanca. La Rosa no li treia l'ull del damunt i l'animava a continuar els exercicis. Ell, amb unes super vambes que semblava que portessin unes motlles invisibles incorporades no parava de fer una mena de bots que proporcionaven una gran felicitat a la seva muller. L'home duia un ritme d'escàndol. El bo del cas és que veia que el seu cos responia, molt més del que ell esperava.
Tan sorprès i animat va quedar d'aquesta primera trobada amb el món de l'esport que en va voler més i més.
La seva dona estava més contenta que un gínjol, sobretot el dia que es van estrenar amb els balls de saló. Aquí la Rosa va tenir la genial idea de fer anar el seu home amunt i avall de la pista com si fos una baldufa o un titella en les seves malèvoles mans. Ella l'instava a giravoltar seguint el ritme d'un esbojarrant rock and roll que va fer disparar les pulsacions d'en Magí . El pobre anava de bòlit intentant subjectar la Rosa amb els seus braços per tal de no tirar-la pel terra. Com que sempre havia estat alt, fort i traçut, amb això no va fallar i la titellaire va quedar ben aferrada a ell en sentir la nota final del rock.
Durant uns mesos el matrimoni va seguir amb el seu programa d'activitats lúdiques. Semblava que aquesta iniciativa de la Rosa, d'alguna manera els havia unit més com a parella. Se'ls veia contents i es van animar també a ampliar el seu reduït nucli d'amistats.
Les partides de tennis també es van iniciar en aquesta etapa de la nova vida de jubilat que en Magí portava amb força dignitat.
La Rosa estava radiant perquè el seu home anava seguint totes les passes que ella havia planificat en el seu cervell molt abans de que arribés el dia que tots dos es veiessin les cares hora a hora, dia a dia, setmana rera setmana. Una rutina insuportable, ofegadora i probablement controladora que s'havia d'eliminar com fos.
Entre les barbacoes que es feien assiduament a cals Planes, les generoses copes d'alcohol que s'anaven prenent i els partits esgotadors de tennis va arribar un moment en el qual en Magí sí que va començar a fer figa.
Les dues dones de la casa se'n van adonar al mateix temps. Curiosament una estava ben ufanosa; en canvi, l'altra estava ben trista.
La Cinta, que al llarg dels darrers mesos, va ser testimoni directe de la moguda que es duia al jardí d'aquella masia transformada en un centre de disbauxa es va saltar les estrictes normes d'obediència imposades per la mestressa de la casa.
Així va ser com- aprofitant l'absència de la Rosa, que estava ocupada atenent la cita que li va fer d'amagatotis un amic tennista, company de joc d'en Magí- es va presentar a l'habitació on estava descansant l'home.
Ell, que acabava de patir un avís seriós del seu òrgan feble, el cor,va veure com la Cinta obria lentament la porta i arquejava les celles com aquell que demana permís per entrar en una estança que no és la seva.
-Ja pots passar,Cinta, estava fullejant una revista per no avorrir-me. Ja saps, des que em vaig jubilar, en aquesta casa no parem de lluitar contra l'avorriment.
-Ai, senyor Planes, aquest ha estat precisament el seu gran error- va dir ben seriosa i trista la Cinta.
Malgrat el to que hi posava, se la veia molt segura de les seves paraules. Volia aprofitar al màxim el temps del qual disposava. Tot i vivint en la mateixa casa sabia que comptava de ben poques ocasions per donar un toc d'atenció al seu amo respecte al que observava diàriament.
-A veure, Cinta, apropa't i digues-me allò que els teus ulls m'estan insinuant. De quin error parles ?
-Miri, senyor, jo estic plenament convençuda de que la seva dona l'estima ben poc…O millor dit, no l'estima gens. La senyora coneix la feblesa de la seva salut i ella sap molt bé que, en el pitjor dels casos i que Déu no ho vulgui, qui s'endurà el pastís sencer serà únicament ella. Tot per a ella. I vostè, al calaix, després de pencar tota la vida com un negre. I això no és just. Vostè té tot el dret de viure la vida gaudint de tot allò que li plagui més.Només és qüestió d'esbrinar-ho poc a poc. Ella l'està forçant a dur un ritme de vida inhumà, trepidant que no pot seguir. Penso honestament que necessita un altre tipus de vida, un altre tipus de tracte… perq
uè se'l mereix, senyor Magí…
Sàpiga també que ella és força més jove que vostè i se'n surt molt bé quan té els seus capricis més íntims. Sí, ja ho sé, potser estic parlant de forma descontrolada i compulsiva, però li ben asseguro que tot el que li dic ha estat ben rumiat, nit rera nit, dins del silenci de la meva habitació.
-Ja ho sé, ja, a l'altra punta de la casa, a l'ala est. Ara me'n vaig adonant de l'estúpid i cec que he arribat a ésser. Els consells de la meva dona m'han encegat i tu m´has aclarit les idees. Per què no ho hauré vist abans, per què?
-Perquè ha volgut fer feliç a algú que no era la persona adequada. Ha estat tota la seva vida abocat al seu treball i no ha estat capaç de copsar-ho. El dia a dia li ha enfosquit la realitat.
-Veig, Cinta, que a tu, no se te n'ha escapat ni una. Durant tots aquests anys m'has servit i m'has cuidat com un rei i, des de la teva discreció, has observat i has callat. Fins avui que t'has sincerat amb mi. Què et puc dir, que t'ho agraeixo de tot cor?
-No, no… per curar-se en salut més li val deixar reposar el seu cor. L'única cosa que li puc dir és que l'ala est i l'ala oest podrien ajuntar-se de tant en tant per volar un xic juntes. Què li sembla?
Per fi, després de tants anys guardant- s'ho en el pap havia aconseguit dir-li-ho.
-A mi em sembla molt bé. Si la meva dona vola- i sembla ser que ja fa temps que ha desplegat les ales- per quin motiu no ho podem fer nosaltres?
En aquell moment de lucidesa no va dubtar a agafar la mà de la Cinta i apropar-la al seu rostre i al seu cor per acabar besant-la solemnement com si s'adrecés a una bella dama que es mereixia amb escreix aquell tracte de distinció. I encara va anar més enllà:
-A partir d'avui penjaràs l'uniforme i aprendràs a tutejar-me, que ja toca. La mestressa de la casa seràs tu i la Rosa ja la ballarà amb qui més li convingui, menys amb mi.
Quan la Cinta es va retirar de l'habitació, emocionada per les tendres mostres d'afecte i les sentides paraules que acabava d'escoltar, en Magí va quedar tot pensatiu i sorprès alhora. No se'n sabia avenir de l'imprevist gir que li acabava de donar a la seva vida. Somreia embobat com aquell que no s'ho acabava de creure. Semblava que els minuts intensos i valuosos de conversa que havia mantingut amb aquella dona li havien tret uns quants anys de sobre.
Ara sabia del cert que l'exercici per mantenir-se en forma no li caldria practicar-lo fora de casa. Amb la Cinta enllaçaria l'amor vertader que mai no va tenir i l'avorriment que el rondava s'esvairia per sempre més.









Comentaris

  • Felicitats Mercè!!![Ofensiu]
    Xantalam | 24-09-2008 | Valoració: 10

    M'ha agradat la història. Mostres un gran domini i portes el relat a bon port. Em quedo amb el missatge final, el que jo he entès, si estàs amb la persona que tu realment vols no t'avorreixes tant, i no només perquè facis exercici a casa...

    Una abraçada i felicitats pel relat! Ah, i també felicitats pel teu sant !!!

    Xantalam

    PS T'havia "vist" al fòrum alguna vegada i també en comentaris als companys, i ja tenia ganes de llegir alguna cosa teva.

  • Bufffff, ets una mestra del relat![Ofensiu]
    entortilligat | 20-09-2008 | Valoració: 10

    Mai havia llegit un relat tan ben escrit i tant erótic, sense entrar en cap descripció concreta. No se pas com t'ho fots sra, Bellfort!. Costa molt d'escriure així i fer imaginar al lector el que mes l'hi agradi. A mi, se'm han disparat l'enteniment, les sabates i el pas de vianants, bufffffffffff...i el semàfor i tot. Ets una gran escriptora!.

    Ah, i m'ha agradat molt que les meves ratlles t'hagin fet el dia mes alegre. Es tot un orgull per a mi!.
    Hauré d'escriure mes, entre vacai vaca, he.

    Una abraçada

  • Comentari al relat n. 69[Ofensiu]
    copernic | 11-09-2008 | Valoració: 10


    Bé, Mercè, ja has arribat al 69, un número molt sucós, hehe! He trobat molt divertida i tendra alhora aquesta història. Molt ben explicada i treballada, amb un punt d'ironia i perversió que la fa encara més entretinguda.
    Un bon relat per celebrar els teu 69 textos. Rep una abraçada!

Valoració mitja: 9.25