Santa Teresa del Retorn

Feia una mica més de trenta anys que havia nascut a la inhòspita serra de Montànchez. Una terra aspra i rocalluda, de tons grisos, de perfil amenaçador. Un lloc que tan sols els amants del pernil ibèric coneixen com el remot bressol dels garrins negres, i on és fàcil d'imaginar el vent fred i sec que cura els pernils penjats de les golfes.

Però del poble gairebé no en recordava res: la imatge d'unes casetes menudes i blanques, amb cortines per portes, les roques dreçades al fons com núvols inerts, pel damunt dels caps. El dibuix dels carrers que li reservava la memòria eren un laberint impossible. Era el paisatge de la suor antiga i sense premi. També veia rostres d'ancians, empetitits i d'ulls lleganyosos. Això era tot.
Sí que recordava, en canvi, aquell dia quan era nen de set o vuit anys i va conèixer els senyors Torres-Solano. S'havien deixat caure pel poble inesperadament com solien fer. Eren els amos absents de quasi tot. Era una absència màgica per als nens del poble. D'ells se'n sabien infinitat d'anècdotes i fets, les gestes dels avantpassats, les inacabables propietats. De fet, tot i absents, resultaven més reals que tants presents, reduïts a simples ombres que caminen, sense passat i sense cognom. Perquè tenien els seus delegats al poble: els ulls i la llengua del capellà i del mestre, de l'alcalde i del guàrdia civil també els pertanyien. Com la devesa i les alzines.

Ara vivien a Barcelona, la ciutat llunyana on la vida transcorria com una festa.

Aquell dia, als set o vuit anys, es va topar amb el Francisco, que era el petit. Van intercanviar-se unes mirades i cap paraula. Es van posar a jugar. Primer, a putejar un gos pollós llançant-li pedres i després amb una pilota arrabassada a un mocós massa petit per defensar-se. Quan el sol amenaçava de pondre's, una gran automòvil de color blau nit va girar una cantonada i se li va obrir una portella. Ell, que estava a poc metres, va poder sentir un perfum subtil i una música dolça que brollaven de l'interior, en la penombra. Una sensació càlida i suau. El nen Torres-Solano va deixar anar la pilota carrer avall i es va enfilar dins del cotxe màgic.

Quan tan sols tenia quinze anys es va enfilar al tren nocturn que atravessa les valls i un dia complert més tard va posar els peus a Barcelona. Al mateix instant que la locomotora feia sonar el xiulet per arrencar, ell va jurar que mai no tornaria enrera. A Barcelona els Torres-Solano el van acollir: li van donar feina i roba a través d'un apoderat. Uns anys més tard, quan es va casar, li van fer arribar un sobre amb bitllets i un passatge per a dues persones amb destinació a Mèxic, on tenien inversions hoteleres.

I ara, disset anys més tard, altra vegada un jurament li vibrava als llavis mentre conduïa per les carreteres extremenyes en direcció al poble. La nit impedia de veure cap paisatge. Tot i així, dintre seu revivien imatges de deveses i prats, castells retallats contra la lluna, eucaliptus i roques negres escampades damunt la terra com la resta d'una antiquíssima pluja de meteorits que ho hauria hagut d'arrasar tot sense cap compassió.

Gairebé per instint girava a les cruïlles pertinents, com si un esperit el guiés. El soroll del motor, després de deu hores, li omplia tot el cap. Ja era molt endavant de la nit quan es va aturar en una benzinera. Va omplir el dipòsit i entretant estudiava l'home endormiscat que el servia. Era molt a la vora del poble, i estava segur que l'homenet era un antic conegut. Fins i tot li resultava vagament familiar. A ell, en canvi, ningú no el podia reconèixer. Mut i dins de la roba cara, amb matrícula forastera, duia una disfressa perfecta.

Se sentia com un llop dins del bosc, estudiant les preses amb calma. Va arrencar novament i va enfilar el darrer tram de la carretera. S'havia fet estreta. Només duia a dos poblets: San Antonio i després el seu. Una lluïssor estranya retallava la silueta de les roques que coronen el poble. Va sentir una punxada dins del pit: recordava perfectament aquelles formes anguloses. Les roques que de petit li suggerien genets, castells o bruixes ara li semblaven el llom d'un vell drac mort, la pell assecada i traspassada pel costellam, que brolla des de dins com ganivets. Un cos momificat.

A l'entrada del poble hi havia una mena de barracó de totxanes, la finalitat del qual no comprenia. Enganxat en una paret, el cartell que anunciava un ball a la plaça major. Després ja es ficava dins del primer carrer. No hi havia ningú. Va deixar el cotxe en una banda. Tot i que era massa tard va decidir provar i va tenir sort: hi havia el vell cafè obert allà on el recordava. L'amo netejava lentament la cafetera. Va demanar una cervesa. El va servir i va continuar concentrat en la feina, però sense treure-li l'ull del damunt. Va demanar encara dues cerveses més, que li van baixar com l'aigua. Per desfer el silenci li va preguntar com anaven les coses al poble.

-Cada cop som menys -va remugar- Quan van tancar la fàbrica, els pocs joves que ens quedaven se'n van anara cap a ciutat.
-Fàbrica?
-Va funcionar uns deu anys, però després l'amo va canviar d'idea. Va ser un cop. Un cop duríssim. Just quan ens vèiem les orelles. Fixi's que fins i tot l'escola es va quedar sense nens. Tot està mort. Jo hauria de tancar, però de moment aguanto i no sé perquè.
-Jo conec una gent d'aquí -va fer ell.
-Ho suposo. Ningú no cau aquí sense un motiu com aquest. Qui són?
-Els Torres -va fer, baixet i ràpid.
-Ah -va mormolar l'altre sense acompanyar-se de cap gest i va seguir feinejant.

No va gosar dir res més. Res del que quasi no podia contenir-se de dir, com ara "he vingut a degollar-los", o com "ja no puc viure amb la idea de tallar-los el coll". Perquè ell mateix se sentia horroritzat del seu propi odi febril i etern. L'odi que li havia enfosquit la vida i que alhora el mantenia viu. Encara va beure dues cerveses més, mentre pensava que li calia mantenir el cap fred.
Va sortir del cafè i va tornar al cotxe. Va recollir la petita motxil·la i va comprovar l'estat de la pistola i del matxet que duia a dins. Després va enfilar carrer amunt, cap a la mansió dels Torres-Solano. Tot el paisatge li retornava l'eco de la respiració atabalada.
Va mirar la façana del palauet desproporcionat. Hi havia llum als finestrals i des de la banda posterior, on hi havia el jardí, li arribava la música delicada i trista d'un disc antiquat.

Els Torres-Solano, en efecte, havien retornat finalment al poble. Un administrador els duia els negocis i ells s'havien retirat. Vivien entre aquest palauet i un enorme xalet a la badia de Càdiz. També sabia que el petit, aquell mateix amb qui havien jugat, ara duia uns hotelets rurals de gran luxe repartits per entre Alburquerque i l'Alentejo portuguès. Les males llengües deien que s'hi celebraven partides de cacera clandestines i orgies amb els milionaris andalusos del vi i dels toros. Tot i així, no era del tot comprensible el retorn. Deien que el vell estava molt delicat i que el fillet havia passat per una mala època. Potser sí. Però el cas és que com fan els culpables i les bestioles incautes, a la fi havien retornat al bressol.

Va somriure en pensar això de les bestioles incautes: ara també hi havia aparegut un llop, va dir-se. Va empènyer la reixa de l'entrada i va anar rodejant la casa. Darrera d'una figuera enorme va distingir per fi el porxo mudèjar on seia la família, al voltant d'una taula rodona i blanca, sota un fanalet de ferro colat.

Va estudiar el camí fins a la primera víctima i va calcular l'ordre de les execucions. Se sentia molt tranquil i assossegat ara que havia arribat l'hora. Respirava alleugit: tan sols quedaven uns pocs segons i unes quantes gambades.

Mentre esperava l'impuls definitiu li venien coses al cap: la feina d'esclau que li havien donat a Barcelona, que tot i ben pagat li havia exigit una veneració cega envers els senyors. Els diners l'havien assecat per dins. Li ho havia dit la Teresa just abans d'anunciar-li que marxava per sempre, que estava tipa de viure amb una fera desconeguda. Un càncer sempre té un component antic o fins i tot és una herència, li havia dit el metge: el portem des del principi. El nostre currículum, però, és el que decideix si el mal prospera o no. Ho havia dit així, gairebé com els nens que s'aprenen un poema sense acabar-lo de comprendre.

Es va incorporar i va eixir de l'ombra vers la llum groga del fanal. Avabçava ràpid i sigilós. Es va plantar darrera del primer Torres i abans que cap d'ells no fes cap moviment li va enfonsar el matxet sota la nuca, amb el gest precís que havia assajat. Mentre apuntava la pistola al front del següent, però, es va adonar que alguna cosa no encaixava. Va parpellejar, atònit, va fer un pas enrera en fals i va caure de cul. Es va quedar assegut a la gespa, atordit. Llavors per fi va percebre l'olor impossible que li fuetejava el rostre i es va adonar que estava marejat, que les cerveses d'abans li brollaven per la boca i pels narius.

Sense aixecar-se se'ls va mirar un per un. No els podria matar ni amb matxets ni amb pistoles: mai no podria. No podia, perquè els Torres ja eren morts. Morts del tot i des de feia temps.

Es va aixecar per fi i va marxar corrents. Abans de poder decidir on oniria va topar-se altre cop la llum del cafè. L'home, incomprensiblement, seguia netejant la cafetera. Es va arrepenjar al mostrador.

-Ha vist els Torres, oi? -va fer el vell- És això?
Va assentir lentament.
-Ja li ho havia advertit -va seguir l'home- El poble està mort.
Va fer una nova cervesa i a poc a poc va adonar-se que l'olor pestilent s'esvaïa.
-Però, i el cartell del ball de festa major?
L'altre va somriure.
-Ball? Sí, és veritat. Una cosa estranya: a vegades apareixen cartells d'aquests, o d'altres que anuncien romeries, o bans municipals. Imagini's que una vegada va aparèixer una gent d'un programa de la tele dient que aquí s'havia aparegut la Marededéu en una casa. Però en fi, la veritat de les coses és la q
ue ja ha vist vostè. Tots morts. El poble sencer es va morir de pena. I de misèria.
D'un glop va engolir la darrera ampolleta de cervesa.
-I vostè?
-Això mateix em demano jo cada matí.

Va retornar al cotxe. Abans de pujar-hi, però, va voler atansar-se a peu fins a la barraqueta on havia vist el cartell del ball. Va descobrir que era una capelleta minúscula i massa austera. A dins, una tauleta de fusta suportava la imatge de la santa, vetusta i llardosa. Al peu hi deia Santa Teresa. No recordava que el poble venerés santa Teresa. L'única Teresa que podia recordar era la seva, la que va marxar. Va acaronar l'estatueta polsegosa. Sota la pols, un vestidet blau ronyós.
Va sortir altre cop a la carretera. L'aire deuria haver canviat de direcció i ara duia el perfum fètid dels cadàvers, l'omplia fins a saturar-lo. Es va arrepenjar a la capota del cotxe i se li va acudir que duia prou diners al damunt com per comprar-se una bona casa al poble. Una casa amb pati i terrassa, i fins i tot amb uns quants luxes. Va començar a caminar cap dins dels carrers, altra vegada. El sol volia despuntar a la dreta de les roques. Va tornar a pensar: no es pot matar allò que ja està mort.
Llavors, emntre escoltava el soroll dels peus damunt de la grava va somriure en pensar que una vegada havia jurat tan solemnement que no tornaria. Igual com havia jurat amor etern per la Teresa, o tantes vegades refer la vida.
Es va retrobar a la plaça major. Es va haver de cobrir els ulls davant de la lluïssor esclatant del sol. Hi havia una bellesa estranya en aquella llum. Pel darrera d'una tàpia va aparèixer un gos esquàlid. Ell, com per instint, es va ajupir per engrapar una pedra, per llançar-la-hi al llom. Però en ajupir-se havia descobert que anava descalç. Va veure els peus nus damunt de la pols. Es va estranyar: no recordava en quin moment s'havia desfet de les sabates. Però tampoc no es va inquietar. I en una cantonada, poc més endavant, va topar-se un marrec de pell bruna i ullassos com olives, i el va abraçar. Tampoc no es va sorprendre quan el nen, atansant-li els llavis a l'orella, li va repetir el seu nom diverses vegades. En aquest instant es va adonar que plorava. Perquè el nen li eixugava les llàgrimes del rostre amb unes manetes aspres i tendres, brutes de jugar pel carrer.

Lluís Bosch, 2006