Santa Maria de la Mar

A l'Ateneu, el nom del "racó dels tres" ja s'havia acceptat habitualment. Era la taula on dos erudits i un jove curiós feien diàriament, o gairebé diàriament, la seva estranya tertúlia. Un d'ells enraonava pausadament sobre un tema, i els altres dos escoltaven sense interrompre'l. Qualque breu comentari, algun cop, s'afegia al parlament del conferenciat del dia. Normalment, emperò, la reunió s'acabava amb els silenci dels tres. Algun d'ells (especialment el més jove del grup) prenia notes, i com per art d'encanteri, de sobte, hom no sabia com, el racó dels tres quedava buit. Fins l'endemà.
Se sap que són afeccionats al comentari de les històries que susciten certs noms dels carrers de Barcelona. Van començar mig seriosament, però en passar els dies, la seriositat s'ha fet consuetud. I un dia rere l'altre un d'ells explica una història mentre els altres escolten.
Avui és un endemà d'aquests.
-Què ens porteu, avui que us toca a vós?- preguntà un dels erudits entrat en anys i saviesa.
-Pedres. La "plaça de Santa Maria de la Mar".
-Us escoltem.

"A la plaça de Santa Maria hi té el portal major l'església parroquial de Santa Maria de la Mar. La plaça ocupa el lloc de l'antic fossar major.
No és una plaça més de la ciutat. La seva situació és tan antiga com la mateixa Bàrcino romana. Bàrcino, rodejada de murades, no arribava tan lluny, però aquella zona, ben prest, anà poblant-se: s'anà formant una vilanova de ribera, amb pescadors, tota mena de gent de mar i macips de port. El seu mitjà de vida era la mar, i la idea de la mar, des de l'antiquitat, ha colpit l'ànima de l'home com un element bell i grandiós, amb la fúria de les onades de tempestes esglaiadores, i amb la serenitat de les bonances.
En la mar hi ha trobat l'home la imatge de la seva vida. Contemplant-la amb el cel a dalt, van aprendre a creure-hi i a encomanar-se a Déu i a la seva mare, Santa Maria, per a ésser protegits, saludant-la amb el nom d'Estrella de la mar.
La mar, des dels temps remots dels Argonautes i dels pescadors de Galilea, des de les descobertes de Colom i de Magalhaes, ha bressolat victóries i ha ofert desfetes immenses. La mar, més paorosa que benigna, ha fet alçar més els ulls de pietat que els ulls de benaurança, però ha donat a la humanitat mitjans de vida i camins cap als descobriments i riqueses. I la humanitat ho agraí a Santa Maria de la Mar.
Encara eren quatre humils homes de mar establerts en barraquetes de la ribera, quan bastiren una capelleta a Santa Maria. Però aquells quatre es multiplicaren prest, i constituïren la Vilanova de Ribera, després Vilanova de la Mar. S'agruparen fora murades i s'eixamplaren al voltant de la capelleta ( tocant al "portal de mar", com d¡u la llegenda), pescadors, mariners, macips i bastaixos de la mar, i la Ribera barcelonina s'anà fent de cada dia més gran, la capelleta fou engrandida, i arribà un temps en què el barri es curullà d'hortes, de camps, d'obradors tèxtils, i del gran moviment comercial de la ciutat.
Al segle XII, el segle de Ramon Berenguer IV, Barcelona comença a créixer en puixança, però els segles XIII i XIV, els segles de Pere I, del rei Jaume, de Pere el Gran, d'Alfons i de Pere III, els anys de la forta expansió catalana, Barcelona puja abrivada i esponerosa. I aquell antic barri de Ribera, pel qual entren i surten les mercaderies que els catalans espargeixen per tota la mar Mediterrània, creix i s'atapaeix de tota mena de construccions. L'esplet mercantil de la ciutat té en el barri la seva més autèntica representació. I la seva gent, que no cap a l'esglesieta antiga, es deleix per un nou temple. El bisbat el propulsa, i l'entusiasme i la devoció del poble el basteix. Encara podem llegir en la làpida de llevant del portal de les Moreres, aquests mots: "En nom de la Sancta Trinitat a honor de Madona Sancta Maria, fou començada l'obra d'aquesta església lo dia de Sancta Maria de març de l'any MCCCXVIIII regnant Nanfós per la gracia de Déu, Rey d'Aragó qui conqués lo regne de Sardenya".
Els mestres d'obra del nou temple foren Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, amb un contracte del dia 2 de març de 1329.
L'any 1336 morí el rei Alfons (Nanfós), i el seu successor Pere III féu efectiva la protecció reial. Però la pesta de 1348, que deixà Europa amb dues terceres parts dels seus habitants, i Barcelona assolada, amb la mort de quasi la meitat de la població, de quatre dels seus cinc Consellers, i gairebé tots els prohoms del Consell de Cent, hagué d'aturar les obres. Més tard se succeïren altres mals: la rebel.lió dels sards (1353) i la guerra contra Castella (1364) entre d'altres, obligaren Catalunya a grans esforços econòmics i, en definitiva, a empenyorar-se amb forces quantitats, el que repercutí en la lentitud de les obres de construcció del temple. I, per si fos poc, el dia de Sant Esteve de 1378 s'hi calà foc, destruïnt-se bastides, xindris i els primers altars, la sagristia, el cor i els orgues, tement-se la ruina de les voltes, que es podien haver enfonsat l'una rere l'altra. Però, malgrat tot, l'obra es prosseguí, i, com ens diu Bruniquer, el dia nou de novembre de 1383 fou posada amb solemnitat la darrera clau de volta de Santa Maria, i el dia de l'Assumpta de 1384 fou dita la primera missa a l'altar nou, pel bisbe Pere de Planella. S'havia acabat de construir un dels temples gótics més extraordinaris del món.
A partir de l'any 1391 Santa Maria ja entra en funcions parroquials. Una nota del 23 d'abril d'aquest any, que es trobà en el Manual dels Novells Ardits ja esmenta que "la Xristiana filla d'en Pere Ferrer, apellada Barthomeua, fou batejada a Santa Maria". I a partir d'aleshores, noces, enterraments, i aniversaris de personatges, tingueren l'honor de tenir per emplaçament un lloc cobert amb les esveltes voltes del temple.
El monument és remarcable per molts coses. Comencem per l'exterior: les tres naus del temple, es mostren des de la primera mirada, amb el moviment dels cossos que presenta en alçat. La façana principal de l'edifici està dividida en dues parts, a dos nivells; a sobre, entre els contraforts se situa la rosassa, que és la segona que ha tingut el temple, car la primera va ser destruïda per un terratrèmol l'any 1427. No fou fins al 1459 que s'encarrgà la nova rosassa, que té un trepat flamíger per aquest motiu. Els vitralls són d'Antoni Llonye: representen la coronació de Maria, voltada d'àngels, sants, apòstls i martirs.
L'església té tres portals, a més del principal: el de les Moreres, o de la Passioneria, el del Born i el del carrer dels Sombrerers. Tots són correctes i segueixen les directrius de les portes d'altres temples que aleshoren s'edificaven: inconfusiblent d'arquitectura gòtica catalana. Bé, no toca aquí entretenir-nos en detalls. Tan sols hem de remarcar la impressió que produeix la visió interior del temple. Els seus setze pilars d'un gruix de 1,60 m. tenen 16 metres d'alçària. Dels seus capitells arrenquen els arcs doblers, formers i creuers amb una secció motllurada relativament petita atesa l'amplada de la nau central que és de 12 metres. Les naus laterals tenen 6 metres d'ample.
No detallarem res més. El temple va anar essent omplert d'altars, cor, orgues, vitralls, tribuna reial, estàtues, etc. fins a assolir un esplendor inaudit. Patí certs danys amb motiu del bombardeig de Barcelona pel general Espartero l'any 1842, però el seu desastre l'aconseguí el dia 20 de juliol del 1936, assaltat, cremat i saquejat a conseqüència de la sublevació franquista del dia abans. Algú va dir que per castigar uns franctiradors que disparaven des dels seus campaners. Però algú altre va afirmar que el fet fou un de tants, acumulant-se a la crema d'esgléses que va ser subsegüent a la militarada.
El primer procés de restauració començà tímidament lany 1938, a cura de Martorell, Marés i Amargós. Acabada la guerra civil, es van reprendre els treballs. El temple ha estat salvat en la seva estructura fonamental. Avui és una bella mostra del pur gòtic català del segle XIV. El què s'ha de fer si se'l vol homenatjar, és, tan sols, anar-hi, i seure una estona a qualsevol banc de quelsevol racó. L'art pot emocionar i la bellesa pot arribar al cor i fer-lo vibrar.