rosa de sang

i una visió, un gest, un moviment que dura un instant... es torna etern, com la bellesa, a les mans, la boca, del poeta.

amb admiració
salut i una forta abraçada, Manel.

observar i fer paral·lelismes amb la vida que vivim com a éssers vius. Segurament som com la rosa penjada cap per avall i també davallem amb el pas inexorable del temps.

petons

gypsy

molt manel, aquesta rosa de sang.
especialment aquest versos que els trobo plens de ritme, encavalcats d'una forma que fan per mi, m'encanten:

"el vermell intens de flor
esdevé foscor de sang,
com si la mort vegetal
fos l'origen d'una arrel
que sosté l'arbre anual."

També la calma, la acceptació del ritual, el detall de la pinça, el trepidant procés d'assecament i, el que no dius però és la base, el substrat d'on emergeix el poema : el ram, madur, que any rera any incorpora una nova rosa de sang. Testimoni del temps i de la profunditat.

Molt bo aquest manel!
petons

Molt bo!! m'ha encantat

Ja t'ho he comentat: m'agrada com escrius. En aquest cas, és meravellós com d'una acció rutinària, dins el protocol de la quotidianitat, ens hi descobreixes l'arrel en què la nostra existència xucla la saba per a continuar el seu camí. Al capdavall, la vida de la immensa majoria de nosaltres no és sinó la suma de petites anècdotes, de minúsculs punts de partida i d'arribada, que es tenen els uns als altres.
Era això? Bé, tant és. M'ha agradat molt.

en què, potser rutinàriament, es compra una rosa fins al seu assecament, uns quants dies després... Aquest és el que ens diu el teu poema. Però el missatge no ens el dius, només ens el deixes intuir i el deixes obert a cada lector.

A mi, personalment, m'ha semblat que el missatge de fons no és rutinari com ho és el d'assecament físic de la rosa. La seva vermellor intensa i el seu aspecte vellutat són comparables a l'inici d'un amor, a la il·lusió dels primers moments. En canvi, a mesura que va passant el temps, l'aparenca inicial es va deteriorant, per donar pas a la solidesa i fermesa d'un sentiment que, any rere any, passa pel cercle de la renovació fins a l'envelliment. I aquest, com el de la rosa, és el procés de la vida i de l'amor. I no té res de rutinari, és el resultat d'un gran esforç, sobretot emocional, per aconseguir que aquesta espiral de canvi sigui possible.

Aquest és el "breu" missatge que he llegit darrera de les teves paraules... Mira si me n'ha dit, de coses!

I per cert:

"Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.

Gabriel Ferrater"... Fantàstica reflexió!

Una abraçada, manel.