Roig i blau III

9 d'Agost de 1938

Després d'uns dies de romandre entre cases derruïdes, sota el bombardeig constant de l'artilleria republicana, i sense encara haver divisat a cap enemic més que les bombes que queien, en Francesc es trobava en un estat d'excitació constant. Quan aconseguia adormir-se, en una vella cadira d'una de les cases destruïdes, en el mateix terra, o en el carrer descarnat, es despertava angoixat, s'aixecava i es disposava a córrer, acostumat a aquelles corredisses entre la fum i l'olor a cremat. L'estranya placidesa d'aquell terrat que va ser esvaït per l'avió alemany va donar pas a un constant devenir de fugides desesperades front aquell immaterial atzar de mort dels bombardejos. No obstant, les batalles cos a cos es donaven lluny, al nord-oest, a les muntanyes escarpades on la defensa dels territoris aconseguits per el Front Popular era més favorable per aquets. Tot i això Gandesa continuava essent objecte d'atacs llunyans. Finalment, ordres superiors van dictaminar que la divisió de Navarra a la que pertanyia avançaria cap a les muntanyes participant de la contraofensiva on ell, abans, escoltava sempre trets de rifle. Al matí del dia 9, quan un sol abrasador cremava el ja fet cendres poble, van iniciar una martiritzant marxa carregats de munició i armes. Ell anava amb l'esquena doblegada, mirant les pedres i la sorra als seus peus i netejant-se els ulls irritats per la suor que queia del front. Ni tant sols es va adonar de que els disparaven quan la resta de la companyia va llançar-se a banda i banda del camí cridant-lo. Ell va aixecar el cap i no va veure ningú. Un munt de sorra va esclatar al seu davant i, un cop fora conscient, va deixar tot el material i va abraonar-se a uns matolls. Els seus companys reien i proclamaven la seva "valentia" front les bales enemigues. Va resultar ser un atac esporàdic i no organitzat i en una estona van reprendre la tediosa marxa entre bromes. Per últim, quan ja havien ascendit força kilòmetres entre un erm estèril un oficial els va rebre i va informar que les seves ordres eren ocupar les trinxeres que s'estenien, gairebé amagades, entre roques i pedres groguenques. Així ell i el seu grup van dirigir-se, amb ànsia per descansar, al lloc assignat. Taques de sang marcaven aquí i allà les roques i els sacs foradats, l'infortuni dels seus anteriors habitants, ell ni va pensar en això, va deixar el material, i es va estendre al terra tant llarg com era. Encara continuaven les bromes sobre la seva "valerosa i estoica" actitud però ell només volia dormir una estoneta, sota aquell calor que sotmetia les voluntats. Del cert es va adormir perquè quan es va aixecar, adolorit per tot el cos, ja era de nit. Els companys es reunien al voltant d'un oficial i ell, com si res, es va situar a la rotllana escoltant. "...así vuestro grupo avanzara sin descubrirse por aquel cerro i eliminara la dotación de la ametralladora que nos lleva machacando por días." L'oficial va callar inspeccionant les cares dels soldats, pàl·lides per l'ordre rebuda. Eren un grup de vint-i-dos joves i ell n'era part. Sense saber ven bé el que feia va seguir al grup que, només amb un fusell i poca munició, es disposava a complir l'ordre. Els més valents dirigien la marxa i exigien silenci total. Van descendir per una petita vall per on es podia divisar, si t'esforçaves, la punta de la metralladora enemiga dalt de tot, sorgint entre sacs de sorra. Ell anava dels últims i actuava per imitació, corglaçat per la por. Darrera d'ell anaven els encara més covards, agafats amb terror als fusells i gairebé reptant com animals per el terra. Com que el terreny ascendia podia veure als primers que van donar ordre d'aturar-se. Semblava que xiuxiuejaven quelcom. Una veu terrible va trencar el silenci nocturn "Fascistas!!" deia. Llavors es seguiren els trets i les descarregues continuades i sense compassió. Va veure amb claredat com dos o tres companys queien com arbres tallats per un llenyataire i expiraven, ell va córrer cap al davant i, gairebé maquinalment, va llençar una granada a la foscor d'on venien els trets. L'explosió va arribar i, gracies a aquell temps guanyat, els sobrevivents del grup van atacar amb els fusells i en poca estona van aconseguir fer-se amb la metralladora, complint les ordres. Ell, després de llençar la granada va jeure a terra aterrit. Es va aixecar, ja calmat, i va avançar cap a la posició guanyada reconeixent els crits de victòria dels companys. Quan el veieren arribar, pàl·lid i sense fusell, un dels homes el va abraçar cridant-lo heroi. No va gosar mirar els cossos desmembrats que intuïa. A una banda d'aquell promontori encerclat restava a terra un home emmanillat amb una corda. Era un oficial republicà. Alt, sec com un pal i amb una barba profusa, se'ls mirava amb por als ullets petits i foscos. Un dels seus companys va agafar la metralladora i va ordenar a la resta tornar amb els "trofeus de guerra" i informar del compliment de les ordres. Una vegada a les trinxeres, l'oficial, un castellà que només feia que escopir i insultar es va declarar joiós per la fita. Insultant al pobre oficial republicà, dient-li de tot, va donar ordre que el portessin amb la resta de presoners a la rereguarda. En Francesc, amb rapidesa, va declarar-se voluntari per complir l'ordre i, gracies al prestigi guanyat, se l'hi concedir amb un copet a l'esquena la petició. Primer va agafar al presoner amb força i, donant-li una empenta i apuntant-lo amb el canó a l'esquena, el va ordenar que avancés. Això va fer ell, capcot. Quan ja va perdre de vista les trinxeres va deslligar-li les cordes i l'hi va dir "Marxa" L'altre no l'entenia o no s'ho creia i se'l mirava amb els ulls oberts com dos plats. "Marxa però abans pega'm" Potser recordant els morts causats per la granada i l'odi acumulat per dies i mesos de lluita el presoner va reaccionar, aprofitant el tou comportament d'aquell soldat nacional -els imaginava a tots com monstres- i l'hi va donar un cop de puny terrible a la galta que el va fer caure i deixar anar el rifle. En Francesc no s'esperava aquell dolor i aquell cop front el seu acte de magnanimitat que amagava també el desig de veure's alliberat dels morts que del cert sabia haver causat i, encara al terra, va veure amb horror com l'altre agafava el rifle i, corren una bona distancia, es girava i obria foc sobre seu. Un dolor brutal el va envair i en poca estona, palpant sang amb les mans, es va desmaiar.

18 de Setembre de 1938

Sense saber-ho, en Francesc va ser beneït per aquell tret a traïció. La bala havia entrat i sortit per el muscle sense afectar cap òrgan vital. Uns soldats d'una altre companyia el trobaren i el varen enviar a un hospital de campanya on va restar recuperant-se entre ferits que variaven entre amputats i simples covards. Va ser beneït perquè aquell nou d'Agost s'inicià una fase de la contraofensiva franquista que, en el lloc on ell fora assignat es va perllongar per més d'onze terribles dies sense gaires fruits per part dels nacionals. Així, ell reflexionava front les noticies que arribaven del front, potser aquell tret m'ha salvat la vida. I ja no sentia rancúnia contra aquell oficial barbut, que encara veia en estranys somnis, donant-se la volta i disparant impassible. Els dies passaren entre crits d'agonitzants i ferits fins que va ser reincorporat. Però, si bé aquell recés potser va ser profitós, encara l'esperaven experiències horribles per viure. La contraofensiva franquista no donava rendiments, o no els rendiments esperats per els alts càrrecs de l'exèrcit nacional. D'altra banda les pèrdues en vides que sofriren els feixistes foren de les més altes en tota la guerra i el coronel Modesto va ordenar a les tropes del Front Popular, davant l'ofensiva tornada en defensa, que tot home morís al lloc de combat, conscient de que perillava l'última esperança de salvació. La batalla que decidiria la caiguda de l'Espanya republicana s'allargaria fins a Novembre.

En Francesc va ser reincorporat a la seva companyia on va ser rebut per les cares de fàstic de combatents esgotats per el tedi i la constant amenaça. Ja ningú no recordava la seva "valerosa fita" Aquell promontori amb una metralladora va ser capturat i perdut moltes vegades amb les vides de tants altres soldats. Només una cara coneguda, aquell presoner republicà que com ell va ser reincorporat a l'exèrcit franquista, es va alegrar de veure'l recuperat. Com que la batalla es trobava en un punt d'estancament posicional, on esporàdics trets sorgien d'una banda de muntanya a l'altre, ell i el seu amic van reviure moments passats i parlaren de les seves famílies. En Francesc estava segur que, en haver estat fet presoner als pocs dies, els seus pares del cert que el creien mort. No tant es compadia del seu pare com de la seva mare, que segur que sofria. L'altre l'hi deia que ja no sabia com acabaria allò, si tota Europa entrava en guerra i cada bàndol era refrescat amb nous ajuts, en especial el del Front Popular, la cosa seria eterna. I interiorment desitjava que tot acabés d'una vegada, per bé o per mal. Deia que ell marxaria del continent. En Francesc replicava que si podia viure l'hi agradaria veure el seu poble un altre cop. Així, entre converses i nostàlgia, sota el soroll de trets efímers, l'ambient semblava calmar-se enganyosament. En Francesc agafava el fusell i feia actitud de disparar quan veia un oficial per immediatament després deixar l'arma i apropar-se al seu company. Les noticies que arribaven atemorien a tots: s'estava decidint una ofensiva destinada a trencar definitivament les ja precàries defenses Republicanes i avançar sobre Catalunya. Es parlava de que l'ordre seria imminent i que només s'esperava l'arribada de més artilleria alemanya i tropes italianes. El dia 21 de setembre en Francesc va veure confirmat els rumors. Un oficial va donar-li l'ordre d'anar amb cavall a un poble proper a entregar certs papers. Ell va pujar tremolós a l'equí que semblava estar impacient per córrer. La seva inexperiè
ncia va provocar que l'animal sortís volant amb una velocitat que esbalaïa i ell veia passar al seu voltant formes vagues d'arbres i soldats. Finalment a la llunyania va divisar el poblet i va adonar-se de les regnes del cavall entre les seves mans: en va fer ús i el cavall va minorar fins a situar-se en un trot lent i pausat. El poble era ple de tropes nouvingudes: italians en la seva majoria. I material nou i lluent, així com terribles peces d'artilleria lluents al sol, indicaven que l'ofensiva feixista era propera. Va entregar els papers a un suboficial que el va acomiadar d'un crit i, quan ja tornava a ser sobre el fogós cavall va dubtar si redirigir-lo cap a les muntanyes i perdre de vista tot allò: potser viure com un salvatge -si es que la guerra no ho era més- entre boscos i potser algun dia tornar a la civilització. Fantasiejant així el cavall va cobrir la distancia que el separava de la seva trinxera en poc temps i es va veure condemnat de nou als trets, els crits i l'angoixa per la vida que perilla.


Nit del 25 de Setembre de 1938

I l'ordre, irremissiblement, va arribar. Una immensa ofensiva destinada a la ruptura definitiva de les línees republicanes i a la conquesta de Catalunya. Durant tot aquell dia avions alemanys passaren per el cel cap al nord. Ja moltes companyies s'havien mobilitzat i trets s'escoltaven hora prop hora lluny. En Francesc i els seus companys van ser movilitzats fins a divisar el riu Ebre de nou, impertèrrit a les misèries humanes que es donaven al seu voltant. L'avanç fou diferent de com ell va creure. El constant soroll de l'artilleria i els avions van permetre a l'infanteria avançar fins a posicions davanteres. Ja despuntava la tarda i el sol s'amagava, potser avergonyit de veure tanta mort absurda. En arribar la nit, la companyia d'en Francesc va rebre una ordre del tot folla al seu entendre: havien de creuar el riu. Ell va tractar de replicar, no era un expert però podien perfectament veure com la superioritat aèria i d'artilleria no feia necessari aquell moviment que mataria a centenars d'homes. L'oficial el va encarar i, amb el seu alè proper va atemorir-lo i finalment va callar resignat. El riu ja era difícil de veure a causa d'una nit fosca i sense lluna. Només s'il·luminava per els trets dels defensor republicans que, agrupant-se a l'altra banda, no deixarien que l'avenç fora senzill. En Francesc, entre descarregues i xiulets de bala, carregat, només es preocupava d'avançar. Per moments explosions properes o el pas d'avions el distreien però retornava a la seva tasca, essent conscient de que la resta dels soldats eren a prop però sense poder veure'ls ven bé. Ja tenia el riu davant i escoltava el soroll de la corrent. Va aturar-se, deixant la càrrega i mirant al voltant. Soldats com ell arribaven, deixaven la càrrega i s'asseien extenuats. Ell, mentre jeia, va recolzar la mà a el que va semblar-li una roca. Però era massa tova. Va dirigir els ulls a allò i va apartar amb espant el membre: un mort jeia amb una bala que l'hi obria el cap en dues parts. Finalment alguns companys iniciaren la maniobra de creuar el riu. Ell els veia, fascinat, com intentaven evitar amb esforç aquella corrent terrible que mica en mica s'anava tintant de roig. Alguns cridaven i els seus crits es perdien entre un gloc-gloc d'ofegament. D'altres figures inerts passaven empeses per l'aigua que fluïa: horribles sediments. Un oficial amb un nou grup va arribar i en veure'l a ell allà assegut el va apuntar amb una pistola ordenant-li que creure's. Ell es va aixecar, va agafar el rifle i va començar a ficar-se a l'aigua. De sobte una explosió propera va distreure a l'oficial i ell va córrer. En un punt llunyà, entre cadàvers i trets, va divisar una escena fantàstica: un grup de mules, potser espantades, creuaven el riu nedant com gossos immensos. Ell va veure la salvació i, nedant parcament -de fet ell no sabia nedar- va arribar a agafar-se a la cua d'un dels animals i així va arribar a l'altra banda, tragant glops d'aigua que l'hi feien venir nàusea -ell imaginava que engolia sang- Tot era fosc i va veure com els animals, tot tranquils i mullats, iniciaven un trot lent cap al no-res de la nit. Allà lluny es sentien trets. De sobte un soroll ensordidor va sorgir de la petita inclinació que tenia al davant: era una metralladora. Ell va córrer cap a uns matolls i va veure com la metralladora era rebentada en milers de trossets lluents per una bomba de l'artilleria anònima. Arrastrant-se per el terra va arribar fins al promontori on abans hi havia l'arma. Un fum més negre que la nit sorgia del sot i una veu que es lamentava el van fer aixecar-se i avançar cap a ella. Entre un munt de runes, pols i terra un soldat republicà agonitzava. Les ferides eren tapades per la sorra. A ell se l'hi va escapar una llàgrima front allò. Ja anava a donar-li l'esquena, havent escoltat veus d'altres companys que acabaven de creuar quan una fugaç imatge el va colpejar en plena memòria. Es va apropar al moribund: era l'oficial que el va disparar!! No sabia que fer. Si uns companys el veien el matarien. Ell semblava parlar en veu baixa. Deia "Mata'm, mata'm..." En Francesc no va fer cas. Va agafar el cos per els braços i, en intentar moure'l per amagar-lo de la vista dels altres soldats, va emetre un crit de dolor esfereïdor: una de les cames penjava només per un fil de carn. Ell va deixar de nou el cós a terra, marejat. Les veus s'apropaven. L'agònic continuava demanant-li la fi del seu sofriment. Ell es va decidir i en un acte que sempre recordaria va dirigir-li un tret al front. Després es va estendre al terra encara calent per les bombes i allà va restar.

L'entrada a Catalunya fora inevitable i les tropes franquistes passaren, amb més o menys dificultat, per Tortosa, Granollers, Lleida, Urgell, Tremp, Igualada... Barcelona. Deixant la seva petjada. La resta de fronts també sucumbiren excepte el Troià Madrid i zones de la valent Valencia i Andalusia. La batalla de l'Ebre va deixar 50.000 morts a ambdós bàndols, aproximadament. Així va seguir l'historia que tots coneixem, fills, nets o actors d'aquell temps.