Retrobament i comiat

Un relat de: Mesetari
Poques setmanes després d’haver partit peres, ella em va enviar un missatge per quedar i “veure’ns”. No sabia amb què em sortiria. Retrets? Insults? Un llarg i raonat discurs perquè m’hi repensés? Tornar-me fredament els meus llibres, els meus regals? Jo era preparat per qualsevol cosa i amb una difusa expectació.

De seguida vaig notar que s’havia aprimat, segurament per la sentida del trencament. Vaig sentir una punxada al cor. Va dir de pujar a casa meva per no passar fred al carrer. Era un novembre madrileny prou clement, però això va dir. Vam pujar i, al rebedor, em va llençar un esguard entre exigent i expectant. Un esguard d’aquests que saben llençar les dones, com dient “Què?” i esperant que facis alguna cosa, que prenguis la iniciativa, que demostris una mica de perspicàcia.

Vam acabar al llit. La veia més guapa que mai, els llavis encesos, els cabells negres atzabeja embullats i escampats pels meus coixins, l’esguard intens i mig guenyo que tant m’encenia… Però, ara semblava un esguard perdut, buidat d’esma. Em mirava com qui mira un record llunyà en una foto descolorida.

En acabat, vam jeure de costat, la seva esquena contra el meu pit, tots dos mirant cap a la biblioteca. Els meus llibres miraven insolents la nostra nuesa derrotada. Del seu prestatge estant, el pantocràtor de la icona ortodoxa m’esguardava més sever que mai.

—Uf, quina calda… — Va fer ella.
—Sí, ja t’ho deia. La calefacció d’aquest edifici sembla un volcà. Espera, que obro la finestra ni que sigui una mica.

Vam passar uns minuts estirats al llit, dessuant-nos. L’aire fresc i sec de la Meseta s’escolava per l’escletxa de la finestra i alleujava els nostres cossos de la inclemència de la calefacció central.

—Saps quina sensació tinc? — Vaig dir.
—Quina?
—Sensació de nit d’estiu a la vora del mar. Sensació d’haver-te fet l’amor en una nit de xafogor i d’haver obert la finestra perquè entri la marinada.
Ella callava.
—De vegades tanco els ulls i penso que la remor del trànsit de l’M-30 és el so del mar.
Ella somrigué, absent.
—Quina imaginació, oi? — Insistia jo, juganer.
Però ella encara callava.

Mesos enrere, pocs dies abans de dir-li que em sabia molt greu, però que no podia donar-li un futur, m’havia dit “Jo també sento molt de desig per tu. Potser és per no haver pogut estar junts quan érem joves”. Vint-i-cinc anys enrere, jo amb divuit anys, ella amb setze, vam estar a punt de festejar, però a la fi tot va quedar en no res. Jo no ho devia veure clar (què es veu clar, a divuit anys?), i vaig començar a sortir amb una altra noia de la colla. Vaig acabar d’esquinçar el vel de la seva infantesa i vaig esdevenir, per sempre mai, el seu primer desengany amorós.

El primer dia que vam tornar plegats a casa seva jo havia begut tota la nit, "drinking to make something happen", com Bukowski. L’alcohol és un gran precipitador d’esdeveniments, tant de bons com de dolents. És una qüestió purament alquímica de trobar la proporció justa. Ella amb prou feines va acabar-se una copa de ribeiro. Entrada la matinada, va dir que era cansada i vam decidir de tornar a casa. Jo, fet una sopa, insistia a portar-la a collibè. L’endemà, ella me’n feia memòria i reia. Jo no me’n recordava de res.

D’ençà d’aquella primera nit, tots dos teníem aquesta sensació de desig endarrerit, d’estar escamotejant-li al destí un temps que ja no ens pertocava. Anàvem al cinema, ens petonejàvem a les parades de l’autobús, sèiem abraçats en bancs del Retiro entre la verdor estiuenca i fèiem l’amor amb la tendra avidesa amb què ho haguessin fet aquells dos jovenets desapareguts fa tant de temps i que mai estigueren junts.

Vam jeure una estona més. Jo li acaronava la galta, l’orella, els cabells, al compàs de la seva respiració fràgil i melangiosa. Recordava el vers de la cançó d’en Baglioni —“io la sentivo ancora profondamente mia”—, però el sentiment m’esmunyia entre els dits. Li besava el clatell amb tendresa i m’omplia el pit amb l’olor de la seva cabellera fosca i infinita com la nit que ens espiava per la finestra. Mirava el seu cos de mel estirat, daurat i fragant, aquest cos que em recordava l’estàtua de la dona ajaguda de “la Pecera”, la romàntica cafeteria del Cercle de Belles Arts. L’hi havia dit més d’un cop —ella reia; “quines coses t’empesques…”—, però en els pocs mesos que havíem festejat mai havíem anat plegats a fer-hi un cafè i mirar l’estàtua. Vaig adonar-me que ja mai hi aniríem. Me la mirava com qui contempla un miracle. Com el personatge immortal d’algun mite grec al qual, com a càstig dels déus olímpics, no li és permès de contemplar la seva estimada més que uns breus instants cada deu mil anys.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Mesetari | 11-11-2022

    Gràcies a tothom pels comentaris i la benvinguda.

  • Excel·lent[Ofensiu]
    Núria Fonoll Vergés | 10-11-2022 | Valoració: 8

    Un relat que enganxa, ben escrit i estructurat. Bona trama i millor final.

    L'enhorabona!!

  • Ben trobat[Ofensiu]
    Prou bé | 09-11-2022

    I no t'acomiadis!
    Benvingut a RC!
    Una bona entrada amb un relat amb molt sentiment implícit i explícit! I molts dubtes d'abans i d'ara. Potser que els aniria bé deixar-se portar...!
    Amb total cordialitat

  • Poètic[Ofensiu]
    Atlantis | 09-11-2022

    Un escrit trist ple de melangia i impotència a parts iguals. Amb molta poesia i amb imatges molt belles. No acabo de saber, però, el perquè no pot tirar endavant aquesta relació tan tendre.

    Si arribes per primera vegada, benvingut. Continua escrivint, que et llegiré.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mesetari

Mesetari

3 Relats

6 Comentaris

219 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Madrileny de soca-rel, vaig aprendre el català al llunyà orient, on vaig viure setze anys. En començar, practicant tímidament amb amics catalans, una frase aquí, una broma allà... sobretot amb un amic molt especial —Gràcies, C. En vas regalar dos tresors: la teva amistat i la teva llengua. Després van venir la ràdio, les cançons, les sèries de TV3... Finalment va venir la literatura.

Des de llavors, porto el català al cap i al cor —i, darrerament, als dits. Per mi és molt més que la llengua d'un petit gran país al qual m'agrada sempre tornar. Per mi és la llengua dels bons moments i millors records, de la broma i de la farra, però sobretot, de l'amistat. També és una manera de mirar i expressar el món dolça, però no embafadora, d'emocions profundes, però no cridaneres. Una llengua carregada de bellesa i de raó.

És un plaer i un privilegi formar part d'aquesta comunitat de relataires.