El bon fanàtic

L’altre dia vaig agafar un taxi per tornar a casa. Havia fet uns gots i, si no embriac, sí em trobava una mica desinhibit, prou per posar-me a xerrar amb el conductor, que va resultar ser del Pakistan. Comentant les diferències entre el seu país i Bangladesh –que, fins la seva separació al 1971, formaven un únic estat–, el meu xofer circumstancial va dir que els pakistanesos es prenen la religió islàmica molt més seriosament que els bengalís, dels quals parlava amb un cert desdeny. Per un parell de comentaris que vaig fer, es va adonar de seguida que jo coneixia bé l’islam, religió i cultura que em fascina des de sempre. Si més no, va veure que la coneixia més enllà dels quatre tòpics pejoratius que maneja l’occidental mitjà. De seguida vam començar a parlar de religió, tots dos engrescats per l’oportunitat de celebrar un diàleg intercultural, encara que al nostre humil nivell (un taxista i un funcionari mig begut) i en un temps tan breu com una carrera de taxi. Jo, conscient de la importància de l’islam al Pakistan (que significa “el país dels purs” i s’autoanomena “república islàmica”), vaig mirar en tot moment de no fer cap comentari que es pogués interpretar com ofensiu. Tampoc vaig voler fer una defensa aferrissada del dogma cristià. No era el moment, i les subtileses de l’encarnació i la Trinitat –grans punts de conflicte teològic amb l’islam– són difícils de defensar amb unes copes de més i a les dues de la matinada. Contra l’unitarisme monolític de la religió de Mahoma, molt més fàcil de pair, duia totes les de perdre, així que em vaig limitar majorment a escoltar amb respecte i interès. Però, de seguida em vaig adonar que el qui tenia al davant no era un interlocutor obert al diàleg interreligiós, sinó un fanàtic totalment tancat a admetre possibles bondats en altres tradicions espirituals. A més de rebutjar el cristianisme com una “doctrina falsa”, va censurar durament els costums decadents d’occident, el consum –per a ell, sempre immoral– d’alcohol i porc, la llibertat –per a ell, sempre llibertinatge– sexual. Podia estar-hi més o menys en desacord, podria haver provat de convèncer-lo de la possibilitat de bastir una societat sana i harmoniosa sense haver de prohibir taxativament el got amb els amics, el pernil ibèric o les relacions prematrimonials, però em va semblar com nedar contracorrent, i quan em va dir que els meus avis, pel fet de no ser musulmans, havien de ser necessàriament a l’infern, la cosa ja va passar de taca d’oli. I és que hi ha millors maneres d’estendre una mà dialogant que condemnar al foc etern els avis d’altri.

Tanmateix, el que em va entendrir va ser el seu interès per la salvació de la meva ànima. Em va exhortar a llegir l’Alcorà, a recercar sobre la fe, a fer-me preguntes, a témer el judici de Déu. “Sembles bona gent”, va dir. “No m’agradaria que acabessis a l’infern”. Va ser llavors que, lluitant contra l’atordiment etílic, vaig fer una ràpida revisió mental de la meva vida i em van sorgir dubtes sobre el saldo entre els meus dèbit i crèdit morals. Em vaig quedar pensatiu uns instants. El meu xofer ho devia interpretar com que realment m’estava plantejant pronunciar la xahada o professió de fe («No hi ha cap déu tret de Déu i Mahoma és el Seu profeta») i convertir-me allà mateix, perquè se li van il·luminar els ulls i va fer un somriure extàtic. No vaig arribar a aquest extrem, però em sabia tan greu decebre’l que vaig agrair-li la conversa i li vaig prometre que m’ho rumiaria a fons. La perfecció hagués estat poder acomiadar-nos desitjant-nos bona sort i bona vida, cadascú amb la seva fe, cadascú servint el Creador a la seva manera –imperfecta, perquè només Déu, existeixi o no, és perfecte, i la religió, tot i que tracti de Déu, és sempre humana, massa humana, que diria Nietzsche. En qualsevol cas, vam encaixar i ens vam acomiadar amb un “Adéu, germà”, i això, al món en què vivim, s’apropa força a la perfecció.