El bon fanàtic

Un relat de: Mesetari
L’altre dia vaig agafar un taxi per tornar a casa. Havia fet uns gots i, si no embriac, sí em trobava una mica desinhibit, prou per posar-me a xerrar amb el conductor, que va resultar ser del Pakistan. Comentant les diferències entre el seu país i Bangladesh –que, fins la seva separació al 1971, formaven un únic estat–, el meu xofer circumstancial va dir que els pakistanesos es prenen la religió islàmica molt més seriosament que els bengalís, dels quals parlava amb un cert desdeny. Per un parell de comentaris que vaig fer, es va adonar de seguida que jo coneixia bé l’islam, religió i cultura que em fascina des de sempre. Si més no, va veure que la coneixia més enllà dels quatre tòpics pejoratius que maneja l’occidental mitjà. De seguida vam començar a parlar de religió, tots dos engrescats per l’oportunitat de celebrar un diàleg intercultural, encara que al nostre humil nivell (un taxista i un funcionari mig begut) i en un temps tan breu com una carrera de taxi. Jo, conscient de la importància de l’islam al Pakistan (que significa “el país dels purs” i s’autoanomena “república islàmica”), vaig mirar en tot moment de no fer cap comentari que es pogués interpretar com ofensiu. Tampoc vaig voler fer una defensa aferrissada del dogma cristià. No era el moment, i les subtileses de l’encarnació i la Trinitat –grans punts de conflicte teològic amb l’islam– són difícils de defensar amb unes copes de més i a les dues de la matinada. Contra l’unitarisme monolític de la religió de Mahoma, molt més fàcil de pair, duia totes les de perdre, així que em vaig limitar majorment a escoltar amb respecte i interès. Però, de seguida em vaig adonar que el qui tenia al davant no era un interlocutor obert al diàleg interreligiós, sinó un fanàtic totalment tancat a admetre possibles bondats en altres tradicions espirituals. A més de rebutjar el cristianisme com una “doctrina falsa”, va censurar durament els costums decadents d’occident, el consum –per a ell, sempre immoral– d’alcohol i porc, la llibertat –per a ell, sempre llibertinatge– sexual. Podia estar-hi més o menys en desacord, podria haver provat de convèncer-lo de la possibilitat de bastir una societat sana i harmoniosa sense haver de prohibir taxativament el got amb els amics, el pernil ibèric o les relacions prematrimonials, però em va semblar com nedar contracorrent, i quan em va dir que els meus avis, pel fet de no ser musulmans, havien de ser necessàriament a l’infern, la cosa ja va passar de taca d’oli. I és que hi ha millors maneres d’estendre una mà dialogant que condemnar al foc etern els avis d’altri.

Tanmateix, el que em va entendrir va ser el seu interès per la salvació de la meva ànima. Em va exhortar a llegir l’Alcorà, a recercar sobre la fe, a fer-me preguntes, a témer el judici de Déu. “Sembles bona gent”, va dir. “No m’agradaria que acabessis a l’infern”. Va ser llavors que, lluitant contra l’atordiment etílic, vaig fer una ràpida revisió mental de la meva vida i em van sorgir dubtes sobre el saldo entre els meus dèbit i crèdit morals. Em vaig quedar pensatiu uns instants. El meu xofer ho devia interpretar com que realment m’estava plantejant pronunciar la xahada o professió de fe («No hi ha cap déu tret de Déu i Mahoma és el Seu profeta») i convertir-me allà mateix, perquè se li van il·luminar els ulls i va fer un somriure extàtic. No vaig arribar a aquest extrem, però em sabia tan greu decebre’l que vaig agrair-li la conversa i li vaig prometre que m’ho rumiaria a fons. La perfecció hagués estat poder acomiadar-nos desitjant-nos bona sort i bona vida, cadascú amb la seva fe, cadascú servint el Creador a la seva manera –imperfecta, perquè només Déu, existeixi o no, és perfecte, i la religió, tot i que tracti de Déu, és sempre humana, massa humana, que diria Nietzsche. En qualsevol cas, vam encaixar i ens vam acomiadar amb un “Adéu, germà”, i això, al món en què vivim, s’apropa força a la perfecció.

Comentaris

  • Contraposició k[Ofensiu]
    Prou bé | 26-05-2023

    Es contraposen dues actituds: la de qui està tan convençut que vol i imposar "generosament" les bondats de les seves creences i la de qui arriba a dubtar. Malgrat tenir les seves ben arrelades està disposat a fer-ne una revisió. Actitud tancada i actitud oberta?
    Bon relat que fa pensar i amb un final que, a mi, m'ha agradat molt.
    Amb total cordialitat

  • Comentari al comentari [Ofensiu]
    llpages | 18-05-2023

    Benvolgut Mesetari, tens tota la raó en el que dius: hi ha jueus ultraortodoxos, hi ha capellans i fidels ultracatòlics i hi ha talibans, però hi ha molts més jueus, catòlics i musulmans que no comparteixen aquesta versió extremista de llurs confessions i allarguen la mà a qualsevol home de bona fe, com en el relat teu. Ho fan perquè són bona gent i creuen en un Déu bo. Però, com que les bones notícies no tenen canuda en els mitjans de comunicació, doncs només ens empassem que desgràcies. Perdona la meva visió esbiaixada del tema i dono la mà als homes de bona voluntat. Gràcies per la teva comprensió.

  • Anem a pams[Ofensiu]
    llpages | 18-05-2023

    Sempre trobaré preceptes que no voldria per a ningú en qualsevol religió, per oberta que sembli. Però quan intervé el fanatisme religiós, aquí hi ha una línia vermella que no es pot creuar. Cal condemnar el pare que consenteix la mort d'una filla per haver tacat l'honor d'una família amb una relació no admesa, o el que apedrega una adúltera, o el que practica l'ablació genital, o el que afavoreix el casament entre infants, entre d'altres. Jo no vull aquestes aberracions, crims contra els més desvalguts (generalment dones), dins la meva societat, i, conseqüentment, els perseguiré amb tota la força de la llei. Donar la mà a un fanàtic que permet totes o algunes de les bestieses abans esmentades hauria de servir per recordar-li que, aquí on treballa de taxista, serà perseguit com un criminal. Per a la resta de creences que fan referència al l'ànima, que tingui un bon dia.

l´Autor

Foto de perfil de Mesetari

Mesetari

7 Relats

17 Comentaris

1684 Lectures

Valoració de l'autor: 7.33