Lluc 6, 36-38

Compleixo l'inveterat precepte funcionarial de l'esmorzar del migdia. Avui trio una cafeteria del centre que pertany a una cadena francesa, a mig camí entre un cafè tradicional i un Starbucks. Em penso que l'Starbucks enganya menys: no intenta ocultar el seu monstruós rostre de multinacional. El meu esmorzar: un tallat i un biquini (el que a Madrid se'n diu "sándwich mixto" i es pronuncia "sangüimmisto").

Asseguts a la taula del costat, una parella. De seguida em criden l'atenció. Ell fa fila d'àrab ric: rellotge d'or, abillament d'estil esportiu tipus club hípic i cara de perpètua mala llet, com si se li acabés d'anar en orris algun negoci. Ella, guapa, rossa i jove –més que ell, per descomptat–, tot i que de lànguida i infeliç mirada. Fa fila de... bé, diguem-ho ras i curt: de prostituta eslava de luxe. No cal ser l'algoritme del Tinder per emparellar-los.

No creuen ni una paraula. Tots dos absorts amb els mòbils, ell fent alguna trucada irada amb algun soci o broker; ella, lliscant els dits per la pantalla de l'iPhone amb la típica expressió eslava entre altiva i indiferent. La parella perfecta. Em costa d'imaginar-los discutint-se per qui treu les escombraries o qui li canvia la sorra al gat. En realitat, em costa d'imaginar-los fent qualsevol d'aquestes coses.

"No jutgeu i no sereu jutjats", però jo continuo jutjant-los mentre me'ls miro de gairell i escuro les escorrialles del meu tallat, ja fredes. Quin món, penso, i bellugo el cap amb gest reprovatori. Fins i tot li envio un missatge a un amic, comentant-ho. Deu pensar "I tu què collons n'has de fer?"

Tot just quan m'aixeco per pagar i anar-me'n, heus aquí que comencen a parlar. Sense entendre què es diuen –parlen en àrab, cosa que m'omple d'admiració per ella– fan l'efecte d'una certa complicitat, com de "parella normal". Es miren, se somriuen. De sobte, sento una fiblada de culpa. Gairebé m'entendreixo, imaginant fugaçment que, malgrat venir de mons diferents, malgrat els seus defectes, la seva diferència d'edat i segurament econòmica, es tenen afecte, s'estimen i es completen l'un a l'altre, i que potser s'acompanyaran fidelment en el llarg viatge de la vida fins que la neu cobreixi els seus caps i les seves mirades es tornin aquoses i melangioses. Els imagino ja ancians, asseguts al sofà una nit d'hivern, coberts amb la mateixa manta, agafats de la mà mentre escolten la ràdio i s'adormen suaument l'un damunt l'altre, la galta de la Svetlana sobre l'espatlla del seu vell Omar. Però abans els imagino tenint fills i pujant-los amb mà amorosa però ferma, veient-los créixer a cavall entre els daurats deserts d'Aràbia i les boires de l'estepa russa, fills que transcendiran barreres de llengua, raça i religió, ciutadans nous d'un món nou, més humà i solidari.

Torno a bellugar el cap amb reprovació, aquesta vegada cap a mi mateix, pels meus prejudicis inicials i la meva mesquinesa de cor. En aixecar-me per marxar i passar pel seu costat, somric i els desitjo sort en secret, no pas sense llançar una última mirada, tèrbola i furtiva, al pàl·lid escot d'ella.