Massa lluny del cel

A Barcelona, les estrelles no existeixen. En aquesta galàxia nocturna anomenada Barcelona només es contemplen les constel•lacions grogues dels fanals dels barris, astres de rodalia, menys solemnes i remots que els de la volta sideral, que els barcelonins mai no han vist. Sota la seva llum s’entrelluquen cossos anònims que es fan fonedissos entre les ombres de places i carrers, buscant l’escalf d'un portal, d'un vehicle, d'un caixer automàtic; ànimes penitents cercant recer.

Barcelona és una galàxia inhòspita i hivernal. En un dels seus racons, sota un fanal amb el vidre trencat, tremola el cos de Mihaela, enfredorit i banyat per la llum groguenca que es difumina amb els seus cabells color de fenc. Mihaela s'estremeix de calfreds perquè el cuir de la seva caçadora no és armadura contra l'espasa del vent de mestral. Mihaela va vestida com si el fred que baixa de Collserola fos un tigre sense ullals, com aquests guiris que es veuen en pantaló curt i xancletes a la Rambla enmig del novembre. Mihaela aixeca els seus ulls grisos cap a una negror sense estels. La seva fesomia gairebé adolescent traeix el seu esguard, aombrat per una crua i anticipada maduresa.

Mihaela va deixar els campanars ortodoxos de la seva infantesa per un somni de prosperitat occidental. S'imaginava estirada en una gandula amb una copa de Moët, el seu cos de nacre banyat pel sol mediterrani, envoltada de joves cossos masculins bronzejats pel migdia, rient, fent-li l'ullet i omplint-li la copa, potser a la coberta d'un iot. Mihaela es pensava que Barcelona era una successió de festes en cobertes de iots, cava gebrat en galledes amb gel, nois esclatants de sensualitat meridional en banyador i ulleres de sol i empresaris amb camises blanques de lli arromangades, pantalons curts color pastel i sabates nàutiques, relaxant-se amb els seus martinis. Per a Mihaela, Barcelona era un estiu interminable, una platja de blau infinit inundada de rumba flamenca i bossa nova des dels altaveus dels xiringuitos i les piscines dels blancs hotels.

Mihaela s'imaginava passejant per les amplàries d'un districte cèntric i somrient-li al seu reflex en tots els aparadors. Es veia del braç de noies nadiues, versions morenes i sofisticades de si mateixa, de la mà de les quals descobria boutiques, cafès i alegres restaurants de moda. S'imaginava amb les seves amigues barcelonines a la terrassa d'un cafè, creuant la mirada, sense voler, amb un home bru i ben vestit que fulleja la secció de negocis del diari. Un home encara jove, però no massa, de trets ferms, barba de sis dies ben endreçada i ulls com carbons encesos que li manté la mirada a penes uns instants, el màxim que permet la cortesia, però prou per dir-ho tot: que la seva exòtica bellesa rossa l’ha corprès; que tornarà cada dia a aquesta terrassa a la mateixa hora fins tornar a coincidir-hi per creuar mirades sense voler fins que les hagin creuat tantes vegades que no puguin no somriure's, presentar-se i encetar una conversa, en començar tímida i vacil•lant, de seguida plena de somriures i complicitats.

Mihaela s'imaginava tornant a la seva vileta moldava per casar-se davant una munió dels seus paisans amb el seu flamant nuvi català sota les cúpules altives de l'església de Sant Nicolau, daurades com la seva cabellera, pentinada per l'ocasió pel millor estilista de Chisinau. Mihaela no creu en Déu. Més que no creure-hi, no s’ho ha plantejat mai. Una noia guapa a la flor de l’edat no pot creure en Déu. Per a algú com Mihaela, Déu és un home ben plantat del sud d'Europa, encara jove, però no massa, de trets ferms, barba de sis dies i ulls com carbons encesos que fulleja les pàgines salmó a la terrassa d'un cafè. Les noies com Mihaela no són prou grans per creure en Déu, però sí prou nenes encara per creure en contes on princeses i minyones es casen amb prínceps blaus. Mihaela s'ha volgut casar a Sant Nicolau per l'antic ritu ortodox davant la seva família, els seus amics i veïns, els seus antics companys de classe, la botiguera, el de la fleca i el del bar, i davant del noi que a onze anys li va fer el seu primer petó furtiu sota un portal, sense que cap dels dos sabés ben bé el què es feien. Un noi que ara treballa en un taller mecànic amb no gaire futur, que es mira la núvia radiant a l'altar i que es grata el cap confús mentre li arriben records d'una nena tímida i escanyolida amagada en un portal. Mihaela ha triat Sant Nicolau per casar-se davant tots ells i davant mitja vila perquè allà és on sempre es va imaginar que una princesa es casaria si per alguna raó se li acudís fer-ho en aquest racó perdut de Moldàvia.

Mihaela prova de foragitar el calfred de la nit de Barcelona colpejant les rajoles amb les seves botes de taló alt, que reverberen al carreró amb ressò solitari. Mihaela no imaginava aquest vent gris, aquestes rajoles glaçades i aquesta llum somorta i municipal tacant les parets d'un carreró mut com una necròpoli, llevat de la remor d’algun cotxe uns carrers més enllà o una sirena de policia al lluny. Mihaela no s'imaginava l'home de negocis –tràgicament ben plantat– pujant amb ella al pis entre la penombra sòrdida de l'escala, sentint les seves passes esmorteïdes sobre els graons com el martelleig d'un horrible compte enrere i, un cop a l'odiada habitació, posant-li a la mà uns bitllets abans que ella abaixi la mirada a terra i comenci a treure’s les botes, perquè és només a les pel•lícules americanes que es paga després, llençant els diners damunt del llit amb gest teatral.

Barcelona, fuetejada per la fúria del mestral, arraconada entre mar i muntanya. Massa lluny del cel.