Ad inferos

Un relat de: Mesetari
Tot sol al dormitori. Les parets em cauen a sobre. El llum de la tauleta de nit, la jaqueta rebregada penjada damunt la cadira, els llibres als prestatges... tot calla. Tot em torna un silenci absurd. M’ofega una angoixa sorda, indefugible. Com tants altres vespres i nits, com tants moments al llarg del dia, cada dia, un any rere l’altre. Els moments de serenor són cada vegada més espaiats, més precaris. M’enfonso a poc a poc en un sorramoll. El dolor se m’estèn per l’ànima com una taca d’humitat a la paret emblanquinada de la cel·la d’un monjo. Tinc encara salvació o el meu final ja està escrit i segellat? No, això és heretgia, verí que l’Enemic em xiuxiueja a cau d’orella. Senyor, deslliura’m d’aquests pensaments. Respiro a fons i miro al meu voltant. L’estatueta de la Mare de Déu vora el capçal del llit, la icona ortodoxa al prestatge de la biblioteca, la Bíblia que vaig comprar a la llibreria de Montserrat –o va ser a Poblet? També em miren, però ells no callen. Em parlen. Em diuen: tingues fe. Si tingués fe, tindria amor, tindria alegria. La joia dels benaurats. Però sóc feble. M’he deixat debilitar per l’Enemic. Ben segur que prepara el seu atac, l’escomesa definitiva que acabarà per destruir-me. Potser és aquí mateix, en aquesta cambra, burlant-se de mi, mirant-me retorçat al llit, fet un nyap, com un malalt terminal. Potser no estic pas sol. Sí, ets aquí, malparit, prou bé que ho sé. Maleït, fill de… Em vols perdre, oi? Em vols condemnar! Pot ser que te’n surtis. Em vols destruir perquè ets tu qui està condemnat. No pots suportar que ningú se salvi. Ai, gran envejós, pare de Caín… gairebé em fas llàstima. M’anihilaràs, però tu estàs anihilat per sempre. No ets res. Ets el no-res.

Necessito fugir d’aquestes parets, d’aquests mobles muts i inerts, d’aquest tic-tac eixordador de rellotges. Em llenço al carrer i camino sense rumb fins a arribar a un dels barris més humils de la ciutat, per no dir un dels pitjors. Diem que el Regne és dels pobres, però sempre identifiquem pobre amb dolent. Si miréssim amb esguard evangèlic, els barris pobres ens hauríem de semblar els millors. L’Evangeli: el capgirament de tot plegat.

M’aturo en una placeta amb tot de balcons de baranes blanques i roba estesa. La tarda declina i daura les cases baixes amb una llum líquida que llisca per teulades i façanes. Quina pàtina més màgica. Res no embelleix tant com la humilitat. Les ombres dels arbres esquifits s’allargassen i es confonen amb les dels veïns que tornen a casa a retirar. Bé es veu que alguns s’han escarrassat tot el dia, mentre que d’altres no han fet més que mandrejar. Els puc distingir. Tots tornen amb la fatiga al cos, però es veu qui duu l’ànim que dóna una consciència tranquil·la i qui carrega amb la recança d’haver fracassat un altre dia, d’haver cedit a la desídia, a l’alcohol, al joc… els mil paranys de l’Enemic. Jo em compto entre els segons.

Volto per places i carrers com un ànima perduda. Una coïssor em rosega el cor. Busco alguna cosa sense saber què, o no volent saber-ho. Passo pel número 15 d’un carrer poc transitat. Els pocs que hi passen fan la mateixa fila que jo: sembla que vagaregin sense rumb, però si un s’hi fixa, tots van i tornen al voltant del 15 com arnes moribundes al voltant d’una bombeta. Tots amb els mateixos ulls i gestos fugissers. Hi ha alguna cosa en ells, en el seu caminar, en el seu esguard, que fa repulsió. I jo sóc un d’ells, un d’aquest exèrcit desbandat de fantasmes famolencs. Finalment em quedo sol al carrer. No s’hi veu un ànima. Apresso el pas i m’arribo al portal. Veig el botó del porter automàtic. 1er 2na. Està pintat de vermell. Em quedo allà, palplantant i vacil·lant. Potser un minut sencer, potser uns segons que em semblen eterns. El cor em batega fort. Miro amunt i avall del carrer. És totalment buit. Noto una suor freda a l’espinada. La camisa se m’enganxa a l’esquena humida. Em sento brut. Davant meu, el botó vermell. Un vermell obscè i cridaner. M’agafen basques. Surto del llindar del portal i, amb passes fermes, faig cap a l’avinguda principal on mor aquell carrer desert. Abans d’arribar-hi, veig una dona mig amagada en un portal de l’altra vorera. Em fa senyals descarats perquè m’hi acosti. El seu gest, pretesament provocador, no revela més que decadència i derrota. M’aturo i la miro als ulls. Per un instant sento un vertigen malsà, com si m’aboqués en un pou de lletjor i misèria infinites. Abaixo els ulls i me n’allunyo de pressa per la meva banda del carrer.

Surto a la amplària de la via com un bussejador que puja a la superfície per respirar. Em barrejo amb els vianants, alleujat de l’esgarrifança que m’ha tenallat davant d’aquell portal i de la imatge dels ulls d’aquella ànima desfeta. Torno a caminar sense rumb, resseguint d’esma rambles i carrers. Davant els meus ulls desfilen aparadors de botigues de barri i terrasses de bars i restaurants que comencen a preparar-se pel cap de setmana. El capvespre té vocació primaveral, i les places vibren d’activitat i alegria, amb els veïns que se saluden i xerren i el jovent que surt de casa per trobar-se amb amics i amoretes. Animació, ritme harmoniós de divendres al capvespre. Senyor, perquè no puc ser com els altres? Perquè no puc ser com un d’aquests veïns que es troben al carrer i riuen i seuen despreocupats en una terrassa i inauguren el cap de setmana amb uns gots de cervesa fresca i daurada? Llevo la mirada al cel. Una parella de núvols que semblen de cotó esquinçat es tenyeixen de color de mel abans de desfer-se entre la llum que agonitza. Sento una profunda serenor, un besllum d’eternitat. Només dura uns breus instants. Tombo una cantonada i corro per agafar un autobús que tot just s’ha aturat a la seva parada.

El conductor em llambrega amb sospita. Que sap d’on vinc? Però no, és impossible que m’hagi vist en aquell portal. Defujo la seva mirada i sec al fons. Haig de recollir-me… aquietar la ment… “Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum… ave Maria… ora pro nobis, peccatoribus, nunc et in hora mortis nostrae…” Impossible concentrar-me… continuament m’assalten pensaments impurs, imatges, temptacions… l’Enemic, sempre l’Enemic… “Vade retro Satana, numquam suade mihi vana…”

Fi del trajecte. Un altre barri humil, molt a prop d’on vaig créixer. Baixo de l’autobús i enfilo l’avinguda principal. Em tornen imatges d’infantesa, de quan pujàvem la rambla per anar amb ma mare al mercat, quan jugava a la plaça vella amb els nens del veïnat i quan, ja d’adolescent, anava amb els companys de classe al cinema de barri que ja no existeix. Excelsior, es deia. Impossible trobar un nom menys escaient a l’entorn. Sempre m’he sentit sol, fins i tot entre els meus amics d’adolescència.

Entro en una cerveseria i demano una gerra d’una cervesa color d’aram amb una corona d’escuma rica i espessa. El primer glop és com capbussar-se en un llac de muntanya en un dia de xafogor. La beguda gelada, amarg i fragant, em ressuscita. Em repenjo a la cadira mirant cap al carrer. No és pas hora de fer un got. Més aviat de sortir a sopar amb els amics o, en el meu cas, de tornar a casa a sopar sol. La cervesa em calma una mica. L’angoixa sembla endormiscar-se una estona com una fera salvatge dins la frescor del seu cau. Demano una altra gerra, tot i que, amb l’estómac buit i la inactivitat de tot el dia, la primera ja ha fet el seu efecte.

Surto del local. Ja és nit tancada. La llum taronja dels fanals il·lumina les voreres que, després del litre de cervesa forta, em semblen de goma sota els peus. Perdo l’equilibri i em recolzo als cotxes que atapeeixen els carrers estrets. M’arriben bafarades d’olor de fritada i de cervesa rància vessada al terra des dels bars i restaurants, plens de gom a gom. Els clients riuen i xerrotegen mentre cambreres caribenyes lluents de suor s’afanyen tirant cerveses i portant plats amunt i avall. La vida espurneja.

Em poso els auriculars i començo a escoltar un disc de punk rock. Un àlbum mític amb gens de palla: no hi ha cançó dolenta, tot i que deu anar ple de missatges subliminals demoníacs. La bateria esclata com una metralladora, rugeixen les guitarres. Cuito el pas. Vull allunyar-me i no sé de què. De les rialles, de l’alegria, de la vida senzilla d’aquell barri que se m’ha tornat tan aliè? Sento com si pugués travessar tota la ciutat escoltant aquelles guitarres infernals. Camino una estona a bon ritme mentre la nit avança. Cada vegada m’interno per zones menys transitades. La ciutat apareix tan buida que sembla que l’hagin evacuada, gebrada sota la lluor dels fanals. Passen minuts sense veure un ànima. No se sent més que la remor llunyana dels pocs cotxes que passen carrers i blocs enllà o el so de les passes fantasmals, ara properes, ara allunyades, d’algun passant invisible. Finalment les cames comencen a fer-me figa. Estic tot suat. He arribat en un districte residencial que a penes conec. Veig llums de bar al lluny. Una mena de pub o cocteleria de barri. Miro al meu voltant. El carrer continua desert. Qui coi deu venir en aquest bar, penso, tot empenyent la porta.

Em sorprèn de veure el local mig ple. M’envolta música dels vuitanta i el so d’alguna conversa, alguna rialla… veïns de la zona que s’arriben aquí quan els ve de gust ambient de bar de copes i no volen anar fins al centre. La majoria joves. Em recolzo al taulell i el cambrer em llambrega igual que el conductor de l’autobús. També ell m’ha clissat? Sap de quines sòrdides temptacions fujo? “Un rom amb glaçons”. “Un rom sol, sense res?” “Amb glaçons”, repeteixo. El cambrer em dóna l’esquena per agafar l’ampolla de la marca que li he demanat, malcarat, tot i que deu ser la més cara. No li he caigut bé. Havia pensat en agafar la copa i endur-me-la a un racó del local, però em quedo allà, recolzat al taulell, desafiant. Assaboreixo el rom, potser massa fred per apreciar-ne els matisos. Malaguanyat rom. Tants anys formant-se dins la bota, prenent cos, guanyant complexitat… per acabar consumit sense pena ni glòria per un acabat en un bar de mala mort. Alço la vista i contemplo els prestatges plens d’ampolles de tots colors i formes. Whisky, rom, ginebra, licors… que n’és d’evocadora la barra d’un bar, amb la seva col·lecció d’ampolles. Cada una sembla una llàntia amb un geni a dins esperant un mortal que l’obri i es transporti a terres remotes i mítiques. La destil·lació, el darrer experiment en la llarga relació de l’home amb l’alcohol, que es remunta a la prehistòria. Ara hi ha paleoantropòlegs que diuen que vam començar a fer cervesa abans que pa, i que l’agricultura no es va inventar per assegurar-se el menjar, sinó la beguda fermentada, que ens posava en contacte amb el món dels esperits i feia les xacres de la vida més suportables. Perquè abans tot era fermentat: vi, cervesa, sidra… els destil·lats són una altra cosa. Un fenomen cultural massa recent, de fa pocs segles. Encara no hem après a controlar-los, o a controlar-nos quan els consumim. Una de les armes més potents de l’Enemic.

El flaire refrescant i especiat de la ginebra flota a l’atmosfera del local. Demano un altre rom. L’oloro amb pausa, amb profunditat. Cada glop em recorre el cos com si les ones d’una platja em banyessin cada múscul, cada teixit, cada cèl·lula. Respiro a fons i miro al meu voltant. Les llums tènues, les veus i rostres dels clients, els mil colors de les ampolles, la música nostàlgica, les olors del bar m’embolquen i comencen a accelerar-se com un remolí del que sóc el vòrtex immòbil. Tanco els ulls i provo de no sentir res. Els sons cessen. Em sento transportat a velocitat vertiginosa per un espai sense aire, com un asteroide vagant entre galàxies, sense so ni fricció, en perfecte silenci sideral.

Obro els ulls i torno al bar. Els sons m’arriben un segon més tard que les imatges. He tornat a la realitat, ara sòlida i estable. L’ofegosa realitat. Tot passa molt ràpid. La mirada despectiva, l’empenta lleu amb l’espatlla. “Ves amb compte” “Que dius, sonat?” Llegeixo en els seus ulls que no acaba d’estar convençut de buscar raons amb un desconegut amb pinta de guillat, però que no es pot fer enrere i quedar com un marieta davant dels seus col·legues. “Més aviat què dius tu, pallasso” –faig, clavant-li la mirada. Ara sí que reacciona per instint, com reaccionem quan ens etziben un insult inesperat. Fa el gest d’empènyer-me, però abans que pugui tocar-me ja li he enretirat les mans i li he clavat una brutal palmellada al nas. Aquest moviment no és del tot instintiu; l’he visualitzat tres o quatre cops des que he vist la seva mirada amenaçadora, però de seguida he notat el resultat de milers d’hores d’entrenament obsessiu.

Des de l’estada a Filipines he practicat religiosament un art marcial molt agressiu, un llegat d’èpoques violentes. Cada dia incomptables repeticions de tècniques i moviments. Cops de palmell, de puny, de colze… Colpejo els arbres dels parcs i sacs farcits de grava. Un, pam… dos, pam… pam… pam… pam… com un autòmata. Les mans, els canells, el cos sencer es va endurint. Sovint imagino l’Enemic davant meu, en la solitud de la meva cambra, burlant-se de mi, amenaçant-me, provant d’esporuguir-me. Faig cops a l’aire i m’imagino apallissant-lo, trencant-li la cara, enfonsant-li les costelles… el veig sagnant i retorçant-se al terra. El remato. De vegades me’n surto de vèncer l’angoixa que em corca per dins i amb què el Maligne busca destruir-me.

El pobre diable cau al terra del bar com un ninot trencat, tan inert que em fa por. Tot d’una em penedeixo de tot el temps invertit en aquell art marcial del dimoni. Què feia? En què estava pensant? Qui coi em penso que sóc, Chuck Norris? Qui sap si l’Enemic ja s’ha apoderat de mi i em controla. “Surt de mi, maleït!” crido davant els ulls esbalaïts dels companys de la meva víctima i dels altres clients del bar, que es giren per mirar què passa. Un d’ells, alt i cepat, em crida “Ei, de què vas, tu?” No vacil·lo un instant i surto escopetejat per la porta del local al carrer buit. Sense parar de córrer, enfilo carrers i tombo cantonades fins estar segur que ningú que m’hagi empaitat em pugui enxampar.

El cor em batega fort. Torno a trobar-me enmig de la ciutat suspesa i adormida. Les meves orelles, atuides pel punk i el soroll del bar es banyen en el silenci de la nit urbana com en un bàlsam. Respiro a fons l’aire fred, netejant els pulmons de l’ambient enrarit del local. La meva ombra es retalla en la llum dels fanals i m’estalona com un ens malèfic que volgués fer-me la traveta i devorar-me. Em trobo en un carrer irreal d’una ciutat que ja no sembla pas meva. Miro al lluny els gratacels, distants i indiferents. El carrer desemboca en una rotonda amb una font metàl·lica al centre que, sense aigua i sense vida, sembla congelada en el temps. Podria estar en una altra ciutat, en un altre país, en un altre planeta colonitzat per l’espècie humana en un futur llunyà, després d’haver patit una catàstrofe planetària per l’impacte d’un meteorit o un holocaust nuclear.

Més serè, baixo fins la rotonda, enfilo un carrer al atzar i torno a vagar sense rumb. Em torna la fragància càlida i terrosa del rom. Un núvol d’excitació m’envolta el cap i començo a entrar en una mena d’estat d’alerta onírica. Camino a ritme de marxa. Entre la llum dels fanals m’assalten imatges de rostres diabòlics a les ombres dels arbres, a les taques de les parets... una rata negra correteja ran la vorera, tomba i desapareix rere la cantonada... l’Enemic m’aguaita, ho puc sentir. Prepara el seu atac? Arribo a la vora d’un parc. Fora de l’enllumenat, no s’hi veu més que negror. Alenteixo el pas i m’interno entre els arbres amb la sensació de deixar la terra ferma de la civilització i entrar en un espai ferèstec. Sento a la cara la humitat del rellent i olor de terra molla, de gespa i de pins. Noto com baixa la temperatura. Corre una mica de vent, mut i lleuger, quasi imperceptible. M’agafa un calfred. Avanço a les fosques, trepitjant amb compte per no ensopegar amb un banc o topar amb un arbre. Els ulls se’m van avesant a la fosca, però amb prou feines hi veig més enllà de dos metres. Camino uns minuts a les palpentes i entreveig un objecte blanquinós, baix i allargat. M’aturo i l’observo amb cautela. No es mou. M’hi acosto. És un banc de pedra blanca. Respiro fondo i m’hi assec a descansar, tot i que noto la freda humitat al contacte de la pedra. Inspiro el silenci de la nit, els flaires d’herba i pinassa i em deixo acaronar per la foscor, que ja no em sembla pas tan amenaçadora. Em torna momentàniament la serenor. Quin locus amoenus més inopinat. No he sentit aquesta pau en setmanes. De tant en tant, la piulada d’un ocell nocturn o la corredissa d’alguna bestiola trenquen el negre silenci. Respiro amb pausa, relaxat.

L’última vegada que vaig estar en un parc en plena nit va ser ja fa dècades, després d’haver aprovat l’examen de selectivitat. Per celebrar-ho, vaig comprar una ampolla de cava amb un amic de l’institut i vam esperar a passada mitjanit per anar al parc més gran de la ciutat. Aquella nit topàrem personatges estranyíssims. Un executiu encorbatat i amb el seu maletí travessant el parc com si anés de bon matí a una reunió al districte financer. Una vella sinistra, tota empolainada, com si vingués d’un bateig, i amb ulleres negres de sol, com si la poca llum dels fanals del parc l’hagués d’enlluernar... nosaltres, dos nois preuniversitaris trincant-se a galet una ampolla de cava, érem de lluny les figures més normals. Em va quedar clar que els parcs, de nit...

Què és això? Acabo de sentir una mena de xerric o grinyol. Un ratolí? Però no, sembla venir de lluny. Paro l’orella. No res. Silenci... piula un ocell nocturn... de nou silenci. Continc la respiració. Cap soroll. No es belluga ni la fulla d’un arbre. Ho torno a sentir. No és cap grinyol. És un crit. Un crit ofegat de dona, o més aviat de noia. Silenci. Un altre crit i, tot seguit, fressa de fullaraca i el clac d’alguna branca trencada. M’aixeco del banc i miro de detectar d’on venen els sons. Amb passes lentes, tens i alerta, m’hi vaig apropant. Amb la vista cada vegada més feta a la fosca, distingeixo arbustos, bancs, camins de sorra… ara sento clarament els gemecs d’una noia i, per primer cop, una veu masculina, sorda i sinistra. De seguida, una altra. Parlen en to amenaçador, però fluix. Clarament no volen alertar ningú del que fan. M’hi acosto encara més i entreveig les figures de tres homes, dos d’ells drets, un altre forcejant amb una noia al terra. A la noia sembla no quedar-li gaire més esma per lluitar. Si m’hi acosto dues passes més em veuran. Vacil·lo uns segons que semblen minuts. Miro al cel sense estrelles. Senyor, és això el meu calze? En una clariana apareix la lluna creixent.

Avanço cap a les figures. Un d’ells s’adona de la meva presència sota la claror argentada. Veig l’esglai en els seus ulls. No hi ha volta enrere. Déu meu, fes-me àngel venjador. Em poso la mà a la butxaca del darrere del pantaló i en trec un ganivet de mà de fulla corba. Un record del sud-est asiàtic.

Durant la meva estada a la missió de Filipines vaig conèixer uns homes. Em van agafar confiança i em van acabar introduint en l’art del ganivet. Per ells, era part de la seva feina. Mai no vaig saber ben bé en què estaven ficats, però era evident que pertanyien a alguna mena de grup criminal. Em sorprenia l’afecte i la lleialtat amb què em podien arribar a tractar homes tan durs i despietats. I el respecte. En alguns països encara es respecta un sacerdot. Fins i tot vaig batejar algun dels seus fills. A un d’ells, ferit de mort en una batuda policial, vaig haver de donar-li l’extremunció. El meu mestre de ganivet passava dels seixanta anys, però es movia com un noi de vint. Em deia “Vigila: en una baralla amb ganivet, el perdedor acaba al cementiri. El guanyador, a l’hospital.”

La fulla és tan petita i discreta que aquests depredadors humans no veuen que vaig armat. Però se n’adonen aviat: el que tinc més a prop s’avança i em crida “fuig d’aquí, que et… “. No pot acabar l’amenaça. Amb un moviment ràpid i oblic, de baix a dalt, li tallo la cara. Pel tacte, un tall profund. Xiscla i cau al terra de genolls, cobrint-se la cara amb les mans, just davant meu, gemegant. Li tallo el gemec amb un cop de peu al cap tan brutal que noto un trencar d’ossos. Es desploma de boca a terra com mort, potser mort de debò.

Veig un dels altres fugint entre els arbustos i, al moment, sento algú darrere meu. Em giro tot llençant un cop de puny a cegues. No l’he caçat de ple, però si prou per desequilibrar-lo i fer-lo retrocedir. Avanço i li clavo un ganxo al mentó. Un cop difícil de veure venir, molt més en la fosca. Aixeco el ganivet, però no cal: trontolla i cau rodó. De sobte, un cop fort i sec a les costelles que em fa doblegar-me. Un cop de puny o de pal per l’esquena, penso. Un quart agressor que no havia vist. Vull tombar per encarar-m’hi, però ensopego i caic. Tot d’una sento el costat moll, com si m’haguessin tirat aigua tèbia damunt la roba. No, no és pas aigua… és més espès… Sento l’apunyalador esquitllar-se entre els arbustos darrera meu. El dolor… Abans d’aclucar els ulls, veig la noia escapar corrents. La sento cridar al lluny demanant ajut, com en un somni. És sana i estàlvia, Senyor, fora de perill… somric… puc adormir-me… dormir… potser somniar. Senyor… era en pecat mortal… però m’has permès d’acabar… aquesta nit fosca… salvant aquesta filla teva. Gràcies… Senyor… per fer-me instrument teu. On sóc, ara? Ja és de dia? I el dolor…? Déu meu… que em permetràs de veure… aviat… el teu rostre…?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mesetari

Mesetari

7 Relats

17 Comentaris

1726 Lectures

Valoració de l'autor: 7.33