Cercador
El lladre
Un relat de: Mesetari- Compartir:
En Miquel va sentir soroll al menjador. La seva mare y un veí amic seu tenien claus del seu pis, però en Miquel no havia sentit cap so de claus obrint la porta, sinó d’algú obrint una finestra i esquitllant-se dins casa seva. Va agafar el pal d’hoquei que tenia recolzat a la paret i, molt lentament i mirant de no fer cap soroll, va sortir del dormitori i va dirigir-se al menjador amb el pal al rest, com un samurai preparat per assestar un cop mortal, tot i que les cames li tremolaven.
Va treure el cap per la porta del menjador, on la llum era encesa, i va veure un home d’uns trenta anys ajupit mentre desendollava els cables de la tele. L’intrús, concentrat en els endolls, li donava l’esquena a en Miquel, que es va quedar immòbil. Va pensar d’abraonar-se sobre el lladre i clavar-li una bastonada, però en comptes d’això, va cridar-li “Ei, què fots, tu?!?”
L’altre es va girar, sobresaltat, i va mirar en Miquel, que, mig furiós, mig esglaiat, aixecava el pal d’hoquei.
— Miquel?
— Qui collons ets? Et conec?
— Sóc l’Abel Garcia.
— Abel… Hòsties, l’Abel… dels escolapis! Però què fots aquí?
— No sabia que era casa teva.
— Casa meva o de qui fos… però què fas? M’estaves robant?
— Perdona, nano, ja marxo. Em sap molt greu, no sabia que visquessis aquí. I pensava que a aquesta hora no hi havia ningú.
— Espera, espera… no tan ràpid.
— Què passa? Em fotràs amb el bastó? Cridaràs la policia?
— Sí… no… no sé. Mira, deixem-ho córrer. No sé què dir-te... Quina situació.
— I tant…
Els dos joves es miraven perplexos i amb cautela. Van titubejar uns instants. En Miquel encara brandava el pal. L’Abel va trencar el silenci tens:
— Érem bons amics als escolapis, te’n recordes?
— I tant que me’n recordo. Vas ser el meu millor amic durant un parell de cursos. Em defensaves dels macarres del pati.
— Sí, hahaha… quins temps. Pim! Pam! El “Xino”, el Gaspar… quina colla.
— Sí, quins temps…
L’Abel va abaixar els ulls, conscient de quant recents i alhora llunyans semblaven aquells anys.
— Però què passa, nen, tens problemes? No et van bé les coses?
— No gaire, ja veus.
— Tranqui, que no et fotré amb el bastó. Deixa la tele al terra, ja la col·locaré jo després. No pots anar pel món robant cases, home. No és només que no estigui bé, és que és molt perillós. Pots tenir un problema greu. Has fet sort que era jo, que si no… bé, la veritat és que jo també he fet sort…
En Miquel va rumiar uns moments abans de continuar.
— Escolta… et puc ajudar d’alguna manera?
— No, no em pots ajudar. Bé, si tens alguna feina que oferir-me… porto dos anys a l’atur.
— Collons, nano, tan difícil és trobar feina, ni que sigui precària?
— Es nota que tu sempre has tingut treball. No has sortit mai de la roda, oi?
— Sí, no m’ha anat malament. Mal que bé, mai m’ha faltat feina.
— Jo les he passat ben putes. He estat ficat en drogues, deutes… fins i tot a la presó.
— Ostres, tu. Em sap molt greu.
— No és fàcil portar una vida ordenada. Una vida normal, com la teva. Si tens una mala ratxa i entres en una espiral…
L’Abel es va quedar mirant al buit, com si repassés en fotogrames la successió d’esdeveniments que l’havien dut de les aules dels escolapis fins les drogues, la delinqüència i la presó. En Miquel va interrompre la seva pel·lícula mental:
— Però Abel, això no pot ser. Has de fer alguna cosa, nano, redreçar la teva vida. No sé, algun curs de formació, alguna bossa de treball…
— Miquel, quan ets un drogadicte i un ex presidiari no hi ha cursos que valguin. No saps quines mogudes tenia a casa. El meu pare ens pegava a mi i a ma mare, era alcohòlic… la meva mare va voler deixar-lo per un altre i gairebé la mata… molt “heavy”, tot plegat.
— Ho sento moltíssim, nen. Esclar que no ha de ser fàcil. Ara estàs millor? Vull dir de les drogues, i en general…
— Sí, me n’estic sortint, però encara tinc deutes. Hi va haver una època que anava a les cases d’apostes… encara vaig curt de pasta.
— Mira, nano, jo no puc donar-te calés, però puc presentar-te algun col·lega, parlar amb gent i comentar que busques feina…
— Moltes gràcies.
Es va fer de nou el silenci entre els dos nois, que cada vegada reconeixien més en la fesomia de l’altre el nen de què cada un havia estat amic.
— Vols una birra?
— Una birra? Però si m’has enxampat robant a casa teva…
— Deixa-ho córrer. A l’escola em vas salvar de rebre més d’una pallissa. D’això no m’oblido.
L’Abel va somriure. El seu gest ombrívol s’il·luminava per primer cop.
— Vinga, va, una birra.
En Miquel, encara confós per la situació, però ja menys agitat, va anar a la cuina deixant el seu amic d’infantesa assegut sobre la catifa del menjador, al costat de la televisió que acabava d’intentar robar-li. Va tornar amb les cerveses i li va dir a l’Abel que segués al sofà.
— Com està la teva mare?
— Ma mare està bé. Va aconseguir l’ordre d’allunyament del jutjat. Mon pare ja porta una bona temporada sense fotre merder.
— Me n’alegro. I el teu germà? Ara em ve al cap. El Martí.
— Ui, aquest és el que està més bé de tots. Va fotre el camp al Canadà i li deu anar de puta mare. A aquest li veiem poc el pèl per aquí. No m’estranya.
— I no has pensat en anar-te’n allà amb ell?
— A passar més fred que una rata?
— Home, no sé… potser millor al Canadà que no…
— Que no aquí, robant en cases de gent d’ordre?
— Ja m’entens…
— Jo sóc molt d’aquí, Miquel. Em fots allà sense parlar ni papa d’anglès, tot el dia amb la pluja i la neu… acabaria pitjor que aquí.
Van xerrar una estona més, van acabar les cerveses i es van quedar callats, creuant mirades fugisseres. Els vells amics s’adonaven que l’estrany retrobament tocava a la seva fi.
— Bé… i ara?
— Ara deixa’m que et torni a col·locar la tele i foto el camp de casa teva.
— No cal, de debò. Ja ho faig jo després.
De nou, silenci.
— Ostres, Abel, no sé què dir-te. No em vull acomiadar així.
— Ja ens veurem, nano. No torno al barri sovint, però alguna vegada sí. A veure si el proper cop faig millor cara.
— Sí, noi. Has de remuntar el vol, resorgir de les teves cendres. En aquella època vas ser el meu gran amic. Com una mena de germà gran que em protegia. Com que eres un any més gran que jo…
— Sí, era el típic repetidor… —va dir l’Abel amb un somriure entre resignat i nostàlgic.
— ...
— …
— Escolta, dóna’m el teu mòbil.
— El meu mòbil?
— Dissabte vinent celebro el meu aniversari. Estàs convidat, em sents? Tens xicota?
— No, home, deixa-ho estar… i no, no tinc xicota. No em va bé, el tema dones.
— Que sí, collons, has de venir sí o sí. Així coneixes els meus col·legues i ens posem una mica més al dia tu i jo.
— Dissabte… no sé si podré. Però merci, nano.
— No, merci no. Has de venir. T’espero, eh? I vine ben mudat, que hi haurà pubilles —en Miquel li va picar l’ullet.
— No estic per festes, Miquel…
— Escolta’m, nano, no cal que siguis l’alegria de la festa, ni que duguis res, ni que vinguis fet un dandi ni hòsties, entesos? Només vull que vinguis, que et relaxis i que facis unes birres. Fes-me cas, home.
— Ja t’he dit que no cal que m’ajudis, sobretot després de…
— No és per ajudar-te —va interrompre en Miquel—, és perquè em ve de gust que vinguis, collons. Si vens, et perdono l’ensurt que m’has fotut abans —va riure i li va donar a l’Abel un copet a l’espatlla. Apa, home, així celebrem la retrobada.
En Miquel va acompanyar l’Abel a la porta del seu pis. Els dos amics de la infantesa anaven a acomiadar-se amb una encaixada, però, abans que l’Abel desaparegués per l’escala, van acabar abraçant-se, com haguessin fet si s’haguessin retrobat qualsevol dia per atzar al carrer.
Va treure el cap per la porta del menjador, on la llum era encesa, i va veure un home d’uns trenta anys ajupit mentre desendollava els cables de la tele. L’intrús, concentrat en els endolls, li donava l’esquena a en Miquel, que es va quedar immòbil. Va pensar d’abraonar-se sobre el lladre i clavar-li una bastonada, però en comptes d’això, va cridar-li “Ei, què fots, tu?!?”
L’altre es va girar, sobresaltat, i va mirar en Miquel, que, mig furiós, mig esglaiat, aixecava el pal d’hoquei.
— Miquel?
— Qui collons ets? Et conec?
— Sóc l’Abel Garcia.
— Abel… Hòsties, l’Abel… dels escolapis! Però què fots aquí?
— No sabia que era casa teva.
— Casa meva o de qui fos… però què fas? M’estaves robant?
— Perdona, nano, ja marxo. Em sap molt greu, no sabia que visquessis aquí. I pensava que a aquesta hora no hi havia ningú.
— Espera, espera… no tan ràpid.
— Què passa? Em fotràs amb el bastó? Cridaràs la policia?
— Sí… no… no sé. Mira, deixem-ho córrer. No sé què dir-te... Quina situació.
— I tant…
Els dos joves es miraven perplexos i amb cautela. Van titubejar uns instants. En Miquel encara brandava el pal. L’Abel va trencar el silenci tens:
— Érem bons amics als escolapis, te’n recordes?
— I tant que me’n recordo. Vas ser el meu millor amic durant un parell de cursos. Em defensaves dels macarres del pati.
— Sí, hahaha… quins temps. Pim! Pam! El “Xino”, el Gaspar… quina colla.
— Sí, quins temps…
L’Abel va abaixar els ulls, conscient de quant recents i alhora llunyans semblaven aquells anys.
— Però què passa, nen, tens problemes? No et van bé les coses?
— No gaire, ja veus.
— Tranqui, que no et fotré amb el bastó. Deixa la tele al terra, ja la col·locaré jo després. No pots anar pel món robant cases, home. No és només que no estigui bé, és que és molt perillós. Pots tenir un problema greu. Has fet sort que era jo, que si no… bé, la veritat és que jo també he fet sort…
En Miquel va rumiar uns moments abans de continuar.
— Escolta… et puc ajudar d’alguna manera?
— No, no em pots ajudar. Bé, si tens alguna feina que oferir-me… porto dos anys a l’atur.
— Collons, nano, tan difícil és trobar feina, ni que sigui precària?
— Es nota que tu sempre has tingut treball. No has sortit mai de la roda, oi?
— Sí, no m’ha anat malament. Mal que bé, mai m’ha faltat feina.
— Jo les he passat ben putes. He estat ficat en drogues, deutes… fins i tot a la presó.
— Ostres, tu. Em sap molt greu.
— No és fàcil portar una vida ordenada. Una vida normal, com la teva. Si tens una mala ratxa i entres en una espiral…
L’Abel es va quedar mirant al buit, com si repassés en fotogrames la successió d’esdeveniments que l’havien dut de les aules dels escolapis fins les drogues, la delinqüència i la presó. En Miquel va interrompre la seva pel·lícula mental:
— Però Abel, això no pot ser. Has de fer alguna cosa, nano, redreçar la teva vida. No sé, algun curs de formació, alguna bossa de treball…
— Miquel, quan ets un drogadicte i un ex presidiari no hi ha cursos que valguin. No saps quines mogudes tenia a casa. El meu pare ens pegava a mi i a ma mare, era alcohòlic… la meva mare va voler deixar-lo per un altre i gairebé la mata… molt “heavy”, tot plegat.
— Ho sento moltíssim, nen. Esclar que no ha de ser fàcil. Ara estàs millor? Vull dir de les drogues, i en general…
— Sí, me n’estic sortint, però encara tinc deutes. Hi va haver una època que anava a les cases d’apostes… encara vaig curt de pasta.
— Mira, nano, jo no puc donar-te calés, però puc presentar-te algun col·lega, parlar amb gent i comentar que busques feina…
— Moltes gràcies.
Es va fer de nou el silenci entre els dos nois, que cada vegada reconeixien més en la fesomia de l’altre el nen de què cada un havia estat amic.
— Vols una birra?
— Una birra? Però si m’has enxampat robant a casa teva…
— Deixa-ho córrer. A l’escola em vas salvar de rebre més d’una pallissa. D’això no m’oblido.
L’Abel va somriure. El seu gest ombrívol s’il·luminava per primer cop.
— Vinga, va, una birra.
En Miquel, encara confós per la situació, però ja menys agitat, va anar a la cuina deixant el seu amic d’infantesa assegut sobre la catifa del menjador, al costat de la televisió que acabava d’intentar robar-li. Va tornar amb les cerveses i li va dir a l’Abel que segués al sofà.
— Com està la teva mare?
— Ma mare està bé. Va aconseguir l’ordre d’allunyament del jutjat. Mon pare ja porta una bona temporada sense fotre merder.
— Me n’alegro. I el teu germà? Ara em ve al cap. El Martí.
— Ui, aquest és el que està més bé de tots. Va fotre el camp al Canadà i li deu anar de puta mare. A aquest li veiem poc el pèl per aquí. No m’estranya.
— I no has pensat en anar-te’n allà amb ell?
— A passar més fred que una rata?
— Home, no sé… potser millor al Canadà que no…
— Que no aquí, robant en cases de gent d’ordre?
— Ja m’entens…
— Jo sóc molt d’aquí, Miquel. Em fots allà sense parlar ni papa d’anglès, tot el dia amb la pluja i la neu… acabaria pitjor que aquí.
Van xerrar una estona més, van acabar les cerveses i es van quedar callats, creuant mirades fugisseres. Els vells amics s’adonaven que l’estrany retrobament tocava a la seva fi.
— Bé… i ara?
— Ara deixa’m que et torni a col·locar la tele i foto el camp de casa teva.
— No cal, de debò. Ja ho faig jo després.
De nou, silenci.
— Ostres, Abel, no sé què dir-te. No em vull acomiadar així.
— Ja ens veurem, nano. No torno al barri sovint, però alguna vegada sí. A veure si el proper cop faig millor cara.
— Sí, noi. Has de remuntar el vol, resorgir de les teves cendres. En aquella època vas ser el meu gran amic. Com una mena de germà gran que em protegia. Com que eres un any més gran que jo…
— Sí, era el típic repetidor… —va dir l’Abel amb un somriure entre resignat i nostàlgic.
— ...
— …
— Escolta, dóna’m el teu mòbil.
— El meu mòbil?
— Dissabte vinent celebro el meu aniversari. Estàs convidat, em sents? Tens xicota?
— No, home, deixa-ho estar… i no, no tinc xicota. No em va bé, el tema dones.
— Que sí, collons, has de venir sí o sí. Així coneixes els meus col·legues i ens posem una mica més al dia tu i jo.
— Dissabte… no sé si podré. Però merci, nano.
— No, merci no. Has de venir. T’espero, eh? I vine ben mudat, que hi haurà pubilles —en Miquel li va picar l’ullet.
— No estic per festes, Miquel…
— Escolta’m, nano, no cal que siguis l’alegria de la festa, ni que duguis res, ni que vinguis fet un dandi ni hòsties, entesos? Només vull que vinguis, que et relaxis i que facis unes birres. Fes-me cas, home.
— Ja t’he dit que no cal que m’ajudis, sobretot després de…
— No és per ajudar-te —va interrompre en Miquel—, és perquè em ve de gust que vinguis, collons. Si vens, et perdono l’ensurt que m’has fotut abans —va riure i li va donar a l’Abel un copet a l’espatlla. Apa, home, així celebrem la retrobada.
En Miquel va acompanyar l’Abel a la porta del seu pis. Els dos amics de la infantesa anaven a acomiadar-se amb una encaixada, però, abans que l’Abel desaparegués per l’escala, van acabar abraçant-se, com haguessin fet si s’haguessin retrobat qualsevol dia per atzar al carrer.
