El mestre

El temple es trobava al casc antic de la històrica ciutat. La seva anomenada s’estenia no tan sols per terres orientals, sinó arreu del món. Des de temps antics, aquell centre d’espiritualitat havia atret legions de pelegrins, curiosos i cercadors delerosos d’aprendre o, si més no, de veure amb els propis ulls les llegendàries arts marcials que li donaven fama.

Tanmateix, feia molt de temps que les velles tradicions s’havien desvirtuat i les arts marcials havien degenerat en poc més que un reclam turístic. Al voltant del temple abundaven escoles on “mestres” desaprensius ensenyaven a incauts estrangers moviments inspirats en les antigues formes, però totalment buidats d’autèntica tècnica i del seu sentit marcial original. L’antic camí del guerrer havia esdevingut un papadiners. Tot i així, els cercadors continuaven arribant. Alguns passaven anys aprenent dels falsos mestres, creient que, si practicaven de valent, acabarien convertint-se en lluitadors invencibles, fins que un xoc amb la realitat (una baralla, un minut de sparring amb un boxejador…) els feia adonar-se que tot el que havien après era fum i que havien llençat els diners.

El viatger europeu va arribar a la ciutat i va llogar una petita cambra en un carreró darrere del temple. L’endemà, fent un tomb per la zona, va veure una petita escola d’arts marcials semblant a qualsevol altra i va entrar-hi. El va rebre un senyor d’uns seixanta anys –calcular l’edat dels orientals no és pas fàcil– que li va demanar què volia, tot i que ja sabia la resposta.

El suposat mestre va ensenyar-li una postura corporal i li va dir de practicar-la a diari. Van passar setmanes i mesos, però el mestre mai no li ensenyava res de nou, encara que cada setmana li cobrava puntualment una quantitat gens minsa. L’alumne practicava cada dia amb disciplina l’única postura que sabia fins que les cames li tremolaven i els genolls li feien figa.

Passat un temps, va començar a sospitar que el mestre li estava aixecant la camisa. Alguns occidentals com ell, als qui havia conegut allà i que havien tingut experiències semblants, li aconsellaven de deixar-se de mestres, d’antigues arts secretes i de romanços. Un a un, desil·lusionats, tots van tornar als seus països, però el viatger europeu es va quedar a la ciutat, vora el temple, amb el mestre que seguia cobrant-li a canvi de res.

Un dia, el mestre es va despertar de matinada. Encara que era molt matiner, li va semblar massa d’hora per llevar-se –el trenc d’alba encara era lluny– així que va decidir de tornar a dormir. Llavors va albirar un punt de llum a través de la finestra. Va descórrer la cortina i va veure en la distància la finestra de la cambra del seu alumne europeu, que vivia a tocar. A través del vidre en va distingir la figura. Enmig de la nit i a la llum d’una espelma, l’alumne estava dret i immòbil, fent la postura que li havia ensenyat. El mestre va córrer la cortina i va tornar al llit.

Hores més tard, ja de dia, l’alumne va picar a la porta del mestre. Com cada setmana, venia a pagar per “l’ensenyament” i a fer la postura davant el mestre perquè aquest l’examinés i, si s’esqueia, li fes algun petit ajust o correcció, potser com excusa per continuar entabanant-lo. El mestre va obrir la porta, però aquell cop va fitar el seu alumne i li va dir: “Guarda’t els diners”. L’alumne es va quedar desconcertat. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però el mestre li va tallar la paraula amb un gest. Tot seguit, li va posar la mà a l’espatlla i li va dir: “Ara t’ensenyaré”.