Rere el mot, hi ha un nom... ets tu

i suposo que al cor,
i al cap
i sobretot
a l'ànima

i als ulls.


I el motiu, rere els mots roman amagat: i ets tu.


Bones brides! com anem? què tal tot? Assistència a algun altre soparet o trobada relataire? (Ara sí que ja puc veure la teva imatge quan llegeixo els teus mots! i ara feia temps que no ho feia! jejeje)

ens seguim veient!

vagi bé,
Gemm@

rosa
què passa?
tinc uns poemes a editar i no surten
hauré de canviar de casa editora?
hauré de deixar d'editar a RC?

en tens més informació que no pas jo?

moltes gràcies

i als ulls i al cor
la poesia també el porta

Molt, molt, molt maco!
No se que més dir...Impresiona...Així de clar.

...poema dedicat. Ja ho he dit, oi? Són la teva especialitat, gairebé.

no pot ser!...
he seguit les teves pistes, he llegit el poema vàries vegades, els comentaris... i... sí, els trets que tu pinzelles s'assemblen a mi... però jo sóc tómid, mai em crec les lloances, penso que sóc un novell poeta que juga amb les paraules...
gràcies, no ho sabia (si és que és per a mi )...
i venint de tu, és un honor, un regal, un quelcom que no es pot dir amb paraules...
una abraçada! del teu fan!

sí, gràcies a la Tiamat t'he descobert el secret... s'ho mereix, si...

m'agraden aquests poemes!

per descriure una essència o un sentiment o una obssessió o la sang... en definitiva un motor que mena a algú a escriure.
Amb la concisió i l'empemta d'un embat de mar o una urpada de vendaval has descrit un dels sentiments més purs que jo conec: el que mena a un artista a fer art, a un mag a fer màgia, a composar un teixit de vida i imaginació.
M'encanta!
Poques paraules, i al mateix temps aporten les sensacions que crec que vols transmetre. A més són paraules que naveguen entre la força i l'empemta dels primers versos i la suavitat i subtilitat dels següents. Per acabar amb un últim vers que resumeix, que barreja a la perfecció aquests dos ingredients. I és que quan força i tendresa s'uneixen l'espectacle és celestial!
Orgullós ha de ser a qui vagi dirigit.
Petons!

Tens rao crec que escriure
es sense dupte una forma d,expresar
de treure de tu.........un mon el mes sinzer.

(Com diu en brumari, el destinatari pot sentir'se ben orgullós de rebre aquest poema, i que els seus escrits siguin capaços d'inspirar-te, doncs vol dir que t'arriben...).

Aquelles persones que ens donen motius per continuar, que ens inspiren a escriure o a compondre, són persones especials que ocupen un lloc molt íntim dins nostre i que vulguem o no sempre mantindran una flama en nosaltres per molt que la seva lluentor pugui disminuïr.

Merci pel teu comentari, la veritat és que m'ha encantat! feia temps que no en rebia un que em fes tanta il·lusió... ;). Si que era un relat autobiogràfic el de marxar, i com bé també dius he pogut superar-ho, he aconseguit desfer-me d'uns somnis que es feien massa monòtons i s'estaven convertint en una realitat fingida.

Si! la paradeta l'he obert abans...jejeje, bé de fet no l'he tancat mai del tot... però com que sabia que no hi podria entrar tan sovint com últimament, doncs vaig preferir anunciar-ho... però sempre que tenia un moment hi feia un cop d'ull... Ara, dissabte ja seré altre cop a casa, després de 2 mesos, i espero poder tornar a la rutina enganxadisa del web! (em té enganxada!!! jejejeje).

Apali! que acabi de passar un bon estiu!!!
Petons!

Gemm@ (Dofineta!!! ;))

d'aquests versos ha de sentir-se molt ple, per dir el que dius i per dir-ho tu.
Quasi tan ple com m'he sentit jo en llegir el teu últim comentari.
Molts petons.

Un poema amb força, amb un ritme que enganxa, et passeja a quatre pinzellades per una bona descripció i estalla. I a sobre, dedicat i ple de contingut. Què més se li pot demanar a un poema?

Un poema boníssim, moltes felicitats.

una abraçadassa,

m

Hooola, torno a ser aquí!! Preparat per llegir i llegir... que ja en tenia ganes... i arribo i em trobo amb aquest poema que el puc descriure amb els mateixos adjectius que has emprat en ell... lúcid... exquisid...
Si, la poesia es una tempesta de sentiments, d'expressió de tot alló que hi ha dins nostre, des de la facinació per un arbre fins al més gran desitg d'un amor que ens sacseja...
I que no ens aturin mai... doncs sempre trobarem el camí!!

Una abraçada!

GuSPIRA

PD: Vas llegir al final "Demian"? Et va agradar? Espero que sí! :P

òndia, òndia, ... i rere la poesia amb sentiment, d'una passió extrema hi sou vós. Sabeu encobrir els vesos d'una màgia especial, feu submergir d'una manera especial en aquest mar d'emoció.

Un bes, rere l'altre ... fins a quaranta quatre ... què bé hi queden!

OhCapità.

En uns versos breus però intensos, ens deixes veure la màgia de l'ànima d'un poeta.
Paraules molt encertades que combinen tots els elements per fer néixer la poesia del bell mig del cor. No estic parlant de fer bellesa literària, sinó del reflex d'una manera de sentir i viure.
Ho descrius tan bé que de ben cert no pot ser només un percepció, té de ser molt més que un somni...

Preciós, t'ho dic de tot cor!

Una abraçada i fins aviat!

Hola altra volta! Saps? M'ha agradat llegir-te un altre comentari. Últimament tinc poca inspiració, i suposo que el fet que necessiti (urgentment) unes vacances no hi ajuda gaire...

I m'ha agradat que em comentessis precisament aquell poema. De totes maneres, el que t'he de comentar és aquest, un poema breu, de pocs versos, com molt bé observa la Llibre (no sé pas què faríem sense ella!), però que conté, sens dubte, l'essència que el sustenta. Una essència que, dit sigui de passada, potser no identificaríem clarament si el títol no l'exposés de forma clara: l'essència és algú vers el qual profeses admiració, sí, i potser alguna cosa més.

Anem a pams.

"Com la més forta de les tempestes,
amb la rauxa d'un vendaval,"

Amb aquests dos versos llances un tifó, un huracà, un remolí de força descontrolada que es desprén dels mots "forta", "tempestes", "rauxa" i "vendaval".

"passeja de puntetes per les lletres,"

Un contrast tan dràstic com exquisit. L'observació que et faria és que n'és tant, de dràstic, que sembla fins a cert punt incoherent i tot. Però el contrast és summament il·lustratiu!

"dibuixa paraules belles,
exquisides,
lúcides,
inconformistes..."

Si t'haguessis quedat amb els tres primers adjectius, t'hagués dit que sonava massa dolç, massa almibarat. Que no sempre és tot així... Però el mot "inconformistes", i a més a més a mode de conclusió, dóna el grau just (al meu entendre) de versatilitat que requereix el poema.

"no se'l pot aturar: porta poesia a les mans."

Avui mateix he sentit una cosa molt curiosa, per la TV. Entrevistaven una escriptora iraniana sobre les diferències Orient-Occident. Ella deia que a Occident teníem sobretot la novel·la, expressió de la "democràcia", mentre que a Orient han tingut i tenen la poesia, expressió del "despotisme".

Per descomptat, discrepo d'aquesta adveració textual que la bona senyora ha fet, però crec que he entés perquè ho deia. En una novel·la hi ha molts personatges i cada personatge ha de ser diferent, mentre que una poesia és l'expressió, més o menys profunda, dels centiments del poeta. I només hi és ell i qui el llegeix. Això fa que el poema sigui una expressió directa i personal de sentiments. I potser per això pot arribar a ser tan poderosa, tan forta. Com una tempesta, com la rauxa d'un vendaval.

No estic d'acord, però, amb l'afirmació que la poesia és expressió del "despotisme". Sí que conté, tanmateix, o pot contenir, una força interna excepcional.

Bé, prou elucubracions per ara! Espero poder anar comentant de mica en mica la gran quantitat de poemes i relats que tinc pendents de lectura!

Ah, i m'oblidava d'una cosa, el més important de tot; la veritat és que no en sé, de ballar, però tenim pendent un ball: ja me l'has concendit!

Una abraçada,

Vicenç

Brideshead (R.),

Ben afortunat és, el qui tingui aquesta extraordinària virtut.

Com tan belles són les teves paraules perquè en coneixes el nom i en comparteixes la traça i la màgia, que en definitiva és l'univers de mots que us fan bategar.

Un contrast ben trobat.
Trencant esquemes. Parlant clar.
Tots dos camineu plegats i descalços, fent exquisits poemes.
Encomiable.
Ensenyeu-nos a veure-hi clar.

Enhorabona.
Una abraçada.

PS.
Per cert, el teu comentari és un devassall de paraules sinceres i intuïtives.
Són un bellíssim regal.

Has entès perfectament que, sovint, la retòrica és deliberada perquè a llarg termini (o tant de bo, ben aviat) puguem apostar clarament per la concòrdia, l'esperança i la complicitat.

En efecte, és un manera de fer veure que totes i tots som necessaris per seguir avançant.
Les baules que no hi són també són imprescindibles, això ha de quedar ben clar.

Si no ho interpretem així...
...és que encara hi ha molta feina a fer.

:-)

...darrerament et dediques als poemes breus, de pocs versos.

Aquesta vegada dedicat a una persona que et mereix, pel que dedueixo llegint les teves paraules, un respecte i una admiració especials.

Una persona que porta poesia a les mans... hehe... així ho té fàcil, per escriure! Només s'ha de col·locar davant el paper en blanc. O davant el teclat de l'ordinador.

Bromes a banda, saps quina és una de les moltes coses que m'agraden dels teus poemes?

Aquesta mena de necessitat que es percep entre línies... una necessitat de comunicar les teves impressions vers una persona i dedicar-li uns versos per sentir-te més propera. Per sentir que agraeixes allò que t'han ofert, d'una manera o d'una altra.

Petons, brideshead. I fins ben, ben aviat,

LLIBRE