Rentar plats de matinada

La mala costum de rentar els plats amb l'aigua massa calenta s'ha convertit, amb el temps, en un plaer secret. No sóc amant dels complements, per tant, mai em poso els guants de goma foradats, que no serveixen per res. El café m'agrada sense sucre i les dones nues. Quan començo, n'hi ha per estona. Sóc meticulosament lent, tant a l'hora de fregar plats, gots i cassoles amb l'aigua calenta, perfumada per un sabó falsament miraculós, com a l'hora d'esbandir. De fet, la meva lentitud, cerca, pel que fa a aquesta menystinguda tasca domèstica, uns instants d'onanisme mental. Si les mans s'acostumen a l'excessiva escalfor de l'aigua plena de detritus alimentaris d'una banda de la pica, canvio i em paso a l'altre costat. Aigua freda, sàviament dosificada en un prim rajolinet que ha d'aclarir tota l'escuma, i ho fa. A un costat la vaixella, paelles i altres estris bruts. Al mig, un bany d'aigües purificadores. A l'altra banda, la pila de tot, quan ja està net. Un drap eixut i una pila inestable al damunt. Peces de vidre, porcellana i metalls que s'escorreran l'aigua durant tota la nit. Fins que la pressió d'una cassola faci lliscar qualsevol cosa, i un got, dels de Nocilla segurament, que són els més dròpols de tots, caigui a terra, net, i s'hi trenqui. Tots s'ho miren, menys la paella que s'ha encarat amb una forquilla descuidada i prepotent. Avui, quan la truita ja estava gairebé al punt i l'olor dels espàrrecs envaïa tota la casa, la forquilla, imprudent i volgudament culpable, ha ratllat la delicada superficie antiadherent de la paella. Per a ella és el final d'una etapa, no més truites, serà substituida i degradada, juntament amb les altres que ja no servien per fer truites. El got, òbviament, continua a terra, esmicolat. Ja només el cul, més gruixut i gairebé sencer, es reconeix com a part d'un antic envàs d'avellanes, cacau i sucre. Silenci. Només una formiga, testimoni únic de l'incident, explora l'àrea en busca d'alguna engruna de qualsevol cosa. La nevera es queixa, per què ningú li treu mai la pols del d'amunt, però ningú li farà cas. El forn plora, a càmera lenta, una sola llàgrima de greix negre d'alguna porqueria que es va cremar. Fa estona que ja no hi sóc. La formiga carrega el que sembla una engruna de pa i somriu satisfeta. Ja al llit, m'ensumo les mans, l'olor a Mistol em distreu i m'oblido del soroll d'un got trencat. Al matí, adormit i imprudentment descalç, quan un tros de vidre em seccioni la planta del peu, cridaré. Llavors la decisió estarà presa en un instant. Res a veure amb tot el que havia decidit al llit, instants abans d'adormir-me. La mística de rentar els plats de matinada és una imprudència. El plaer de llevar-se amb la cuina neta és una falsa satisfacció. I la formiga mai dorm.