Carta a una desconeguda o el darrer viatge

Un relat de: El noi de cal Sàlic

Em vaig embarcar en un viatge sense saber que seria el darrer en molt de temps. La frisança que aquell cel blau-verd, enlluernador i nítid em provocava, em feia perdre els estreps. Era massa d'hora. Encara estava atordit per la meva darrera i llarga expedició i aquella oportunitat, aquella claror, aquell nou repte, em va encegar. L'ascensió va ser estratosfèrica. Ebri, eufòric, incapaç de controlar els sentits, m'agafava fort a tot allò que tenia al meu costat. Ho atansava cap a mi, cercava i trobava una calor reconfortant que aletarguia els meus tràfecs quotidians. Manca d'oxigen, el cervell emboirat, sensacions noves i conegudes combinades en un beuratge volgudament alcohòlic que algú no parava de sacsejar, sense mesura, sense aturador, gaudint d'un plaer gairebé malaltís. Ràpidament l'aclimatació, una resposta eficient i eficaç del meu cos a la nova situació. L'aspre tendresa d'un ventre blanc i l'olor d'una fragància florida i familiar m'obligaven a gaudir d'un nou bioma. Muntanyes blanques, dolces neus verges d'aire glaçat i reconfortant. Caure-hi no seria cap problema, un sòl acollidor i encoixinat de cotó blanc, farcit de polsim de vidre fred i inofensiu entomaven el cop. Ni una nafra, cap tall, sense ferides aparents, ni sang ni blaus, cap senyal de perill, ni un rastre de vermell enlloc. De sobte sotracs. Paraules mal dites, pensaments desordenats, sentiments que encara gravitaven prop del lloc on havia començat aquell nou viatge. L'atordiment de l'anterior expedició no n'era el responsable, només una explicació, el tot, l'únic i llarg viatge on tot havia transcorregut, on tot continuava succeint i on s'encaminava el futur. Pas obligatori, única estació d'arribada, diferents itineraris. La clau era atacar als culpables, enfrontar-s'hi, allunyar-los, fer-los fora i no abandonar mai aquell nou trajecte d'engrescador avenir. Calma tensa, una ombra grisa, subtil però plàstica, s'havia afegit a la croada. El cel encara era blau però la nitidesa, desapareguda, impedia que brilles. Corbes, un descens vertiginós, una remuntada agònica i la caiguda definitiva, amb una sola sacsejada, sense previ avis. Llavors silenci. Llarg, negre, humit, brut, incomprensible, i una sentència: la mort, mai física, encara no.
Un altre destí interromput, cap segona oportunitat en un món ple de mil noves oportunitats desaprofitades. Final i punt.


Ànima Nova Noves Ales.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer