El peix i les noies del 3r 1a

En Bernat té fred i mal d'esquena, fa dies que la humitat el molesta més que de costum. Fa un parell de mesos que l'han instal·lat al pis nou. El seu nou company d'estança és molt callat, fins i tot una mica estrany, i estudia japonés. Les dues noies sempre apareixen per casa quan els hi sembla, elles rai, poden anar allà on els hi plagui. A mida que s'ha anat fent gran en Bernat ha entés que hi ha coses que no podrà fer mai, de fet, està gairebé convençut que ell no és l'amo del seu destí, i això li sap molt de greu.
Quan era molt petit, en Bernat, es quedava embadalit escoltant velles històries que el feien flotar lluny de la seva gàbia de vidre transparent. Volia creure que faria llargs viatges mar enllà i que tindria l'oportunitat de guiar algún vaixell perdut enmig d'una tempesta fins a bon port. Somiava entretenir a la mainada, ben alimentat i jugant a pilota en horari concertat de dilluns a diumenge com havia sentit a dir que feien uns cosins llunyans molt aplaudits. Volia escapar-se d'alguna ensarronada, pels pèls, salvar la vida i coincidir amb una companya d'ulls cristal·lins per nedar al seu costat la resta de la seva vida. Tenir l'esperança de reproduir-se, ser feliç a estones i que un dia algú expliques la seva història als més petits tot exagerant les seves fites més reeixides. Volia viure la seva vida, la volia viure ell per equivocar-se i poder reconèixer els seus errors tot adreçant el rumb del seu destí al seu gust. Se'n sentia capaç, ho podia fer, tenia tanta memòria com li calia per saber on volia arribar i què havia de fer per aconseguir-ho. L'evidència el tormentava, el seu destí era a les mans de les dues noies que vivien al pis.

Després d'un llarg període d'observació i de desestimar la col·laboració del seu company, massa ocupat amb l'estudi del japonés per adonar-se de les grans oportunitats que li brindava la vida, va decidir fer el salt. Va memoritza els horaris de les noies, havia de saltar quan elles no hi fossin, potser així elles l'acostarien a la llibertat. Va decidir el dia i l'hora i va esperar pacientment fins llavors. Quan va arribar el moment exacte que ell havia previst com a més adient, va fer sis voltes al minúscul recipient de vidre per agafar embranzida i va saltar. El seu company va quedar astorat. La paràbola del salt va ser perfecte. Les gotes d'aigua que li regalimaven per totes les escates del cos van dibuixar una estela platejada a l'aire del menjador. En Bernat, gairebé silenciosament, va caure just davant del televisor. El cop va ser dur i va deixar-lo inconscient durant una bona estona.

De sobte un crit d'ensurt el va despertar del seu contusionat son. Les noies havien arribar i una d'elles havia entrat al menjador. Ara s'havia de concentrar, els esdeveniments passarien de presa i un petit error el podia condemnar per sempre més. L'altre noia va córrer cap al menjador, es temia el pitjor. Mentre la primera mirava de recuperar-se de l'ensurt, la que havia aparegut ara, més decidida, el recollia de terra i se'l mirava acuradament. En Bernat, immòbil, amb la cua gairebé encarcarada per l'esforç que li suposava mantenir-se rígid, continuava amb la seva actuació tot esperant el final buscat. Després d'una breu conversa la noia que l'aguantava es va acostar cap a la peixera. En Bernat no respirava, no es movia, estava concentradíssim tot evitant que alguna de les seves aletes o qualsevol altra part del seu cos presentes el més petit dels espasmes i per tant, signe de vida. Quan el van deixar dins l'aigua en Bernat encara no ho va donar tot per perdut, sinó es movia, el traurien de l'aigua i el llençarien a la tassa del vàter, llavors seria lliure i viuria mil i una aventures. Es mantenia ferm, rígid, concentrat en allò que volia, però el seu cos de peixet de colors va començar a reaccionar al contacte amb l'aigua. Les noies se'l miraven preocupades, no volien perdre al seu petit presoner d'entremaliada conducta. L'altre peix, mentalment absent, calculava el pes en lliures de la quantitat d'aigua que hi ha a l'estany de Banyoles. Una de les dues noies proposava llençar en Bernat ja, semblava ben mort. A ell, en sentir la proposta, se li va dibuixar un somriure a les brànquies i també a la boca que ningú va veure. L'altra noia, més tossuda, va fer el darrer intent de reanimar-lo, sense gaires esperances, tot abocant una mica de menjar a l'aigua de la peixera. La ferum i l'instint van trair-lo, la gana va poder més que les seves ànsies d'aventura i els seus principis. Va remenar la cua, es va incorporar i va començar a devorar tots els bocins d'aliment liofilitzat que flotaven al seu voltant. Les dues noies aplaudien satisfetes i saltaven contentes tot celebrant que el seu peixet havia reviscolat. En Bernat, sense deixar de menjar, començava a maquinar una venjança. Sinó el deixaven ser lliure en patirien les conseqüències. Peix o no, sabia moltes coses que a les dues noies no els hi convenia que s'esbombessin, i no gaire lluny tenia l'eina adecuada per fer-les públiques. El seu company de peixera, satisfet per l'exactitud dels seus càlculs, apilava el menjar en un racó tot esperant l'hora de sopar, ell era un peix d'idees i horari fixes.