Els estels

Quan ja és fosc, quan el dia ja s'ha tornat a acabar, encara que la lluna no hi sigui, petites lluernes, no sempre immòbils, no sempre les mateixes, brillen al sostre etern. Són molts els punts il·luminats d'una incandescència etèria i sovint falsa. N'hi ha que ja no hi són, però la seva llum, mentidera, ens els continua ensenyant cada nit. Algun ens vol guiar, tot evitant que perdem el nord o potser el seny. Els fugaços, poc comuns a la cúpula celestial, ens fan somiar en desitjos i secrets inconfessables. Els seus noms, tots, són mentida, els hi ha posat algú que ni els ha vist néixer ni els veurà morir. Junts, agrupats o solitàriament distants, ens miren, tota la nit, cada nit, i fotgen la nostra intimitat encara que nosaltres no ho vulguem. No són eterns, també s'apaguen o fugen i s'amaguen, fins que s'enyoren i una nit qualsevol, sense demanar permís, ens tornen a picar l'ullet. D'estels n'hi ha sempre, i molts, fins i tot quan s'ha fet de dia, quan el més gran de tots ens il·lumina i apaga, per unes hores, a la resta d'insignificants adversaris. Veure'ls els veiem, mirar-los ja ens costa més. Jo he vist un estel, brillant, me l'he mirat força estona i n'estic segur, m'ha picat l'ullet. Demà potser ja no hi serà, potser hi serà sempre més, potser només són al·lucinacions d'uns ulls poc acostumats a la foscor.