Lluerna

No m'hi havia fixa't, la petita lluerna fa pampallugues color cirera una altra vegada. Moltes voltes l'he vista, però mai, fins ara mateix, m'havia aturat a mirar-la. Mai està sola, les lluernes cerquen allò que busquin en grup, però la seva delicada cadència de pampallugueig i el seu singular color cirera han atret la meva atenció. Me la miro, prudent, de lluny, embadalit i caut. Si m'atanso a la seva hipnotitzadora fosforescència, em temo, fugirà de mi. La cadència de la seva llum cirera ara, recorda les guspires que provoquen els reiterats espetecs de la soca d'un pi jove llençat a la foguera. Guspires gairebé enlluernadores que emmudeixen qualsevol intent de les altres lluernes per cridar la meva atenció. La seva llum i res més, la seva presència i buit. Inconscientment ja sóc molt més aprop seu del que m'hai m'hauria atrevit a apropar. Desconec si la seva llum, definitivament cridanera, m'està seduint per convertir-me en un nou hostatge, un més de molts, i ésser consumit, dolça i audaçment. Una sencilla i mecànica nova escala del seu habitual i fred cicle vital. Un parell més de passes i ja em tindrà al seu abast. La petita lluerna continua il·luminant un mur alt i ple de males herbes, sola, segura d'haver assolit quelcom que li és senzill. Ara que ja s'ha fet de dia, jo encara me la miro. M'ha atrapat, la seva llum crema, m'escalfa, em lliga fermament i se m'emporta, més enllà de l'alt mur, per un nou camí farcit de somriures, mirades furtives i llavis pigats.