Les incomoditats quotidianes i la vida dels altres

Un relat de: El noi de cal Sàlic

L'ha repassat de dalt abaix i això a ella l'enerva. Sap que té tot el que un home pot desitjar en una dona i a més ho té al seu lloc i ben posat. La superficialitat, però, és una arma que s'ha de saber utilitzar. No obstant, a ella també se li escapa alguna mirada furtiva, cap a unes bones espatlles, uns llavis molsuts d'una cara ben afeitada o unes mans enèrgiques molt més expressives que els ulls de qui les mou. Està força nerviosa, però no se li nota gens, mai perd els papers quan es tracta d'un fet no afectiu, aquí no hi ha sentiments i només allò irracional la perd.
Se la mira atentament, forçant una mirada gairebé lasciva. Quan va fer el curs de recursos humans li van dir que així ho havia de fer amb les dones joves. L'actuació és sencilla, gairebé mecànica, de fet és una actuació vital. La seva inqüestionable virilitat d'home d'èxit es va perdre fa molt de temps per algun racó fosc d'aquell cinema X on l'olor de càmfora li recordava els jocs que de petit l'entretenien amb el seu cosí dins d'un armari a casa dels avis. Fa hores que entrevista candidates, de fet dies, però el lloc s'ho val. La nova secretària del president ha de tenir moltes virtuts i algun defecte.
No sap exactament què volen d'ella, de fet, ni necessita la feina, ella ja en té. Una coneguda del li va passar el contacte i ara té la sensació que ha vingut a perdre el temps. Encara somriu i no deixa de buscar els ulls del seu entrevistador. Ell no para de llegir els papers de dins d'una carpeta que porta el seu nom, n'hi ha forces: títols universitaris, idiomes, cursets d'estiu, màsters aquí i allà, fulls i més fulls, una vida de paper. La seva única preocupació en aquest moment és, si pot ser amb un gest discret i graciós, col·locar-se bé el tanga. Quan s'ha assegut se li ha mogut una mica i gairebé crida de la pessigada. No va ser una bona idea depilar-se ahir, no ha estat una bona idea posar-se faldilla, això sí, elegant i discreta, i definitivament, ha estat un error pensar que el tanga que li va regalar el seu darrer xicot li portaria sort! Si la volia veure en tanga, que li hagués demanat, ella n'hauria comprat un de la seva talla. Només pensa en la crema hidratant que la refrescarà d'aquesta tortura en forma de tiraxines. Ara mateix se'l trauria.
Durant el darrer minut ha deixat de llegir, de fet ja s'ho havia mirat i remirat tot abans de fer-la passar. Els seus ulls dissimulen amb una mirada estorada i atenta damunt les lletres. Allò que l'ha sorprés, i que realment el té abstret fa estona, és la mirada d'aquesta candidata, no li treu l'ull de sobre. Totes han admirat el despatx i s'han aturat en algun dels quadres que hi ha al seu darrera, ella no. Totes han sotjat cada racó de la taula mentre seien i n'han palpar la confortable textura de la fusta ben cuidada, ella no. Totes l'han repassat de dalt a baix, i han intentat identificar algun dels documents que tenia entre les mans, ella no. Ha entrat, senzilla, elegant, sobria, amb el cabell llarg però recollit. Ha esperat el pertinent permís per asseure's, prèviament li havia estés la mà, mai petons si es tracta d'una qüestió de negocis. I només llavors s'ha assegut, silenciosament, sempre amb les mans damunt la falda i amb l'esquena recta. La seva discreció el reconforta.

Sense avís previ, ni cap símptoma que ho pogués fer pensar, ni tan sols un primer contacte visual, ell fa la primera pregunta:

Anglès, alemany, francès, holandès, flamenc, rus i nocions d'àrab, també català i castellà. Aquí diu que vostè té 29 anys oi?
Sí.
Li agrada viatjar a vostè?
Sí, tot i que no he tingut l'oportunitat de fer-ho gaire.
Té parella senyoreta?...mmmm... Srta. Oms.
Si tinc parella?
Sí, exacte, no vull ser indiscret ni ficar-me allà on no em demanen, però el lloc que haurà d'ocupar en cas que sigui l'escollida suposa molta dedicació i habituals desplaçaments, tenir parella pot ser un inconvenient, per vostè i per la seva parella.
Ho entenc. No, no en tinc.
Li seré franc, ens hem posat en contacte amb la seva actual empresa, ells han estat els primers sorpresos de que vostè tingués una entrevista concertada amb nosaltres. Però no pateixi, jo mateix els hi he dit que l'hem requerida com a possible candidata a partir de la informació que ha recopilat la nostra oficina de recursos humans. No la volem posar en cap compromís.
Els hi agraeixo la discreció.
Per quina raó, doncs, vol canviar de feina. Els companys potser? la monotonia?
Jo també li seré franca, no m'importaria continuar fent la feina que faig, no em puc queixar ni del sou ni de l'horari. Abans m'ha preguntat si tenia parella, doncs ara no, però fins fa poc sí, per tant, ja que estic de canvis. És estimulant començar de nou, també laboralment parlant.
Excel·lent. És conscient que el seu currículum és excepcional?
Gràcies. Miro d'esforçar-me en allò que faig i en allò que se m'encomana fer.
Ho celebro, és una actitud molt lloable.

De sobte cops a la porta, fins aquell instant, cap soroll, ni la més minima remor d'una conversa llunyana o d'un aire condicionat poc silencios els havia interromput. Sense que l'entrevistador en doni el vistiplau entren tres persones al despatx: una noia extremadament prima vestida amb un vestit jaqueta, pèl-roja i amb una tarjeta que l'identifica damunt uns pits prominents: Srta. Mònica Pons. La Srta. Pons i els dos homes de complexió atlètica i estranyament riallers es miren, assenteixen i procedeixen en el que sembla una coreografia ben assajada. Ells dos es dirigeixen decididament cap a la finestra que hi ha al fons del despatx, es mouen amb seguretat tot i que per la cara que fan, ella, asseguraria que van beguts. Obren una ample i alta finestra. El sol els enlluerna a tots, menys a l'entrevistador.

Deuen ser les 12h del migdia i el sol entra directament per la finestra d'un 12é pis de la Plaça de Catalunya. Fa molta calor. La plaça és plena de coloms que s'amaguen a l'ombra i de turistes que busquen la direcció adecuada per admirar un nou monument que d'aquí uns dies no recordaran. De sobte un crit molt agut, com una esgarrinxada a l'estirada pell d'un timbal, gairebé un xiulet. Un cop sec al terra i una basa de sang amb una noia pèl-roja al mig. Els coloms continuen a l'ombra, els turistes continuen fent fotos que mai es miraran i un petit automòbil electric amb un logo verd s'emporta el cos inert d'una tal Srta. Pons. Ja té substituta.
La Srta. Oms, satisfeta, no tant per la nova feina, sinó perquè s'ha pogut treure el tanga, baixa sola per l'ascensor. Pot respirar tranquil·la de nou, sota la seva faldilla l'aire fresc de l'ascensor la reconforta, només li ha sabut greu no tenir temps de mantenir un canvi d'impressions amb la seva antecesora. Tot i això l'admira, no s'ha resistit al seu acomiadament, fins i tot ha agafat embranzida abans de saltar, llàstima del crit, no tothom sap perdre la feina amb la mateixa dignitat. Demà mateix enviarà una nota a la família en nom del seu nou cap i un bonic ram de flors, ells segur que ho agrairan.

Al fil musical de l'ascensor Bob Marley canta molt fluixet: Get up, stand up: stand up for your rights! Get up, stand up: stand up for your rights!Get up, stand up: stand up for your rights! Get up, stand up: dont give up the fight!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: