Hores convingudes

Cada matí, a excepció dels diumenges, mentre aixeca la persiana de la seva vella bella botiga, de reüll, subtilment i sense perdré més temps del estrictament necessari, l'Arnau mira l'aparador de la floristeria. Avui dilluns no.

A ca l'Arnau la gent hi compra només tres productes: te, cafè i xocolata. La botiga, petita, tota de fusta, i folrada de calaixos fins al sostre, fa olor d'orient amb lleugers aromes africans i cert flaire sud americà. Tot junt, tota aquella flairança que va canviant amb el pas de les hores, acompanyen a l'Arnau allà on sigui que va. Quan abandona el seu cau d'aromes engabiats no pot evitar associar el lloc, la persona o el que se li posi davant del nas amb un dels seus calaixos. La floristeria i dimarts tampoc.

A la cafeteria on esmorza domina l'aroma del seu cafè estrella, una senzilla barreja de tres tipus de cafè a parts iguals: Robusta, Hawaii Kona i un Veneçuela. Només fa aquella barreja per aquella cafeteria, aquest és el tracte, i només la mateixa cafeteria en pot vendre a granel d'aquest cafè. Per l'Arnau és un plaer compartir aquell cafè i per l'Amadeu, el propietari de l'establiment, és una sort, els seus cafès són coneguts arreu. Un cop d'ull a l'aparador florit i dimecres tampoc.

El dia que l'Arnau li va oferit la primera paperina de cafè acabat de moldre l'Andreu no en va tenir cap dubte, els arguments del seu amic eren sòlids i convincents: un terç de Robusta, amb cos, fort, amb aquell sabor de cafè cafè, un altre terç de Hawaii, no tant intens, amb poc cos, però complexament afruitat i amb un deix de canyella, gairebé imperceptible pels nassos profans, i el darrer terç, Veneçuela, força planer però consistent, l'argamassa perfecta per tal de solidificar l'estructura de cadascuna de les tasses de cafè. Es mira les flors del davant i dijous no pot ser.

A la botiga, l'Arnau, gaudeix entretinguen i entretingut amb els clients, cap dels seus productes, ni un, no és a l'abast del comprador, si volen qualsevol cosa, l'han de demanar. La xocolata, en pols i no, rere vidres sempre transparents. El cafè, en gra i no, entaforat en grans pots de vidre, cúbics, de la mida i forma d'una gran gerra de flors. El te, pur i no, guardat en quadrats recipients de vidre amb un gran tap de suro a la circular obertura frontal. Suggerir un dels seus productes a algú és un plaer. Divendres i res no ha florit encara a l'aparador del davant.

Hi ha la noia del te de canyella, petita de mida però gran de somriure, de mirada fugissera i nas molt fi. Ella volia i vol canviar, segurament no només de te, i tenia i té ganes de fugir del seu habitual te de canyella i no només. L'Arnau, el primer dia, li va fer ensumar mitja dotzena de barreges, algunes massa llamineres pel seu gust, no semblava satisfeta. Ell ho va entendre. Es va disculpar un moment i va amagar-se a la rebotiga, va agafar dues petites paperines de paper i simplement i va posar 100g a cadascuna. 100g dels dos tes que a ell li havia semblat que més li feien el pes a la xicota de rinxols negres. Això sí, hi va afegir canyella, la justa per tal que el paladar no se n'adonés i el subconscient reaccionés. La va convidar a endur-se aquells tes i tastar-los, si li agradaven només havia de tornar a buscar-ne més i pagar els que ja s'havia endut. Ara entra per la porta un cop cada mes i s'entreté una bona estona ensumant tot allò que l'Arnau li ofereix de vell i de nou. Ha canviat però encara és ella. I a l'aparador de la floristeria hi ha 10 roses vermelles plenes d'espines que ningú tocarà en tot el dia. Des de l'instant que ho ha vist, de bon matí, l'Arnau sent l'olor d'aquelles roses que mai ensumarà i regala més somriures que mai.

A les 10 de la nit, quan l'Arnau ja fa una hora que no para de mirar el rellotge, l'Eric, el marit i copropietari de la floristeria amb la seva estimada dona Maria, toca el timbre d'un petit estudi proper al seu negoci. L'Arnau l'obre i li regala un somriure, és fan el primer petó de la nit, sense espines i amb regust de cafè, te, xocolata i pètals de roses, s'estimen i mai ho diran a ningú, només ho saben les roses. Només tenen 90 minuts.