La primera cita a cegues

A l'Esteva ja no li feia cap gràcia aquella situació. Feia estona que hauria marxat, però era massa educat per abandonar-la a mig àpat. Era la primera vegada que li preparaven una cita a cegues i n'estava segur, seria l'última. La noia en qüestió, guapa i força agradable, l'havia començat a avorrir ja abans de començar a sopar. Els seus amics, tots aparellats i infidels, tant nois com noies, li havien assegurat que això de les cites a cegues era molt emocionant, i que no era estrany, ja a la primera cita acabar al llit. D'això darrer, emportar-se a la tal Carme al llit, no en dubtava pas, feia més de 15 minuts que ella, descalça, li fregava les cames suaument amb els seus peus menuts. Des d'un principi ja l'havia notat predisposada a fer quelcom més que sopat, per l'Esteva, prou intel·ligent per intuir certs signes, la gràcia de la cita s'havia esfumat massa d'hora.
Es van trobar a les voltes, així ho havien disposat els seus respectius amics. La Carme tenia ganes de marxa i inconscientment la seva actitud la delataria des del principi. L'Esteve, en canvi, no estava per hòsties, avui li venia de gust una conversa agradable i intranscendent, d'aquelles que arreglen el món i prou, i cap a dormir, amb sobretaula o sense, depenent de la qualitat de l'acompanyant. El primer contacte, els dos petons d'obligat rigor, van incomodar a l'Esteva, ella, perfumada i vestida amb una faldilla blanca i un top més blanc encara, es va acostar massa. L'Esteva li va col·locar la mà a la cintura, suaument, però no per atansar-se a ella, sinó per apartar-la una mica. La Carme, massa segura dels seus encants femenins, evidents i envejats per alguna amiga, no ho va notar, estava massa concentrada en el seu objectiu final.

Ara el cambrer els hi havia servit els postres i l'Esteva en tenia la pipa plena de sentir a la seva acompanyant parlar d'ella, del mal parit del seu jefe i de les seves amigues de Barcelona. No tenia res en contra de la gent de Barcelona, però si de la gent que estava convençuda que a la ciutat comtal tot era millor que a comarques. Ell no havia xerrat gairebé gens al llarg del sopar, però això semblava que a la Carme tan li feia, era una d'aquelles persones a les quals els hi agrada escoltar-se, la seva cantarella la delatava. Feia estona que el peu d'ella el tornava a buscar per sota de la taula, el cava li havia fet efecte i el seu objectiu s'havia explicitat, ell, amb poques ganes de fer pessigolles a ningú, estava en una postura molt incomodé, tot evitant que res ni ningú entrés en contacte amb les seves cames. Va aparèixer el cambrer amb els cafés que havien encomanat, ell un de curt amb molt de sucre i ella un tallat amb gel. En el moment exacte que el cambrer feia el darrer pas fins a la taula va ensopegar amb el peu dret de l'Esteva i tota la safata, el café molt calent, el tallat i el gel, van caure damunt de la Carme. El crit va ser escandalosament exagerat i la reacció més que teatral, penosa. El café, i el tallat li regalimaven per tota la part frontal del cos i li mullaven els peus, descalços, mentre gesticulava i insultava al cambrer. El noi, seriós i molt calmat, aguantava el ruixat de l'enfurismada clienta. L'Esteva, dret, observava l'espectacle esperant un final ortodox. De sobte el cambrer, després de demanar perdó a la Carme, va agafar la safata, rodona, metàl·lica i esquitxada de café i sense canviar el seu rictus seriós la va dirigir, amb dos cops secs i molt ben executats, a la cara de la Carme. Ella va caure a terra i es va fer el silenci. Al cap d'un parell de segons un home d'una cinquantena d'anys i la seva parella, una senyora molt ben vestida, es van aixecar de la taula i van començar a aplaudir, de sobte, tota la sala, clients i cambrers inclosos, aplaudien efusivament i amb molta energia, l'estocada havia estat sublim, digne d'un gran torero. L'Esteva, satisfet d'aquell final, va reanimar la Carme amb l'aigua freda i el gel que els havia refredat el cava, va pagar l'àpat deixant una generosa propina i va entaforar a la seva acompanyant al primer taxi que va trobar. Abans, però, va agafar una targeta del restaurant i va memoritzar el nom del cambrer, no es deia José Tomàs. La Carme, amb un tall a la cella i bruta de café, sola al taxi, estava escandalitzada: a Barcelona no li hauria d'haver indicat al taxista la ruta per arribar fins a casa, quina poca professionalitat.